A Mayerling, una nit...

A Mayerling, una nit, va morir de mort violenta el fill de l’emperador Francesc Josep, fet que, possiblement, va decidir la història d’Europa del segle següent: sense aquella mort no hi hauria hagut atemptat de Sarajevo el 1914, amb totes les conseqüències. Com Álvaro Cunqueiro, com Perucho, Nèstor Luján tenia aquella gràcia de barrejar la fantasia, la faula, l’erudició i l’anècdota rigorosament històrica. Tal com fa en aquesta narració deliciosa que es diu així, A Mayerling, una nit... Ningú sap si realment el kronprinz Rodolf, fill de la bella i gèlida Sissi i hereu de l’Imperi austrohongarés, es va suïcidar per confuses raons amoroses aquella nit del 1889, o si la seua mort tingué unes altres causes. Per esbrinar-ho, conta Nèstor Luján, van ser convocats a Viena els dos detectius més famosos d’Europa, Sherlock Holmes i Hercule Poirot, els quals finalment, després de llargues investigacions, converses (inclosa una visita memorable de Holmes a Sigmund Freud), sopars amb xampany abundant, i núvols de fum de tabac, van donar versions ben diferents d’aquella mort, suïcidi o crim. Hi hagué pel mig una cèlebre amant de l’arxiduc Rodolf, que tornà a l’emperadriu un topazi que l’hereu insensat li havia regalat. La damisel·la de virtut escassa narra una visita de la dama de confiança de Sissi, amb una conversa que acaba ben estranyament: “Llavors em digué una cosa curiosa, sense anomenar l’emperadriu. Em digué: ‘No estaria gens malament que un altre dia tinguéssim una conversa, no tan frívola com aquesta amb mi, sinó en presència d’una altra persona. Jo crec que tot el que es pot dir s’ha d’expressar clarament. Només allò de què no es pot parlar s’ha de callar’”. (p. 200). Això recorda l’amant de Rodolf i, en efecte, la frase és “una cosa curiosa”. És, gairebé exactament, la cèlebre Tesi Setena (“Sobre allò de què no es pot parlar, s’ha de callar”) del Tractatus de Ludwig Wittgenstein, un altre vienés insigne, nascut l’any 1889, poques setmanes després de la mort misteriosa. Val més callar sobre els misteris de la metafísica, pensava Wittgenstein. Val més callar sobre els misteris de l’Imperi de cor corcat, pensava la dama de l’emperadriu. Val més callar, potser, sobre el misteri ontològic d’Espanya i sobre la corca que rosega aquest petit imperi marginal. O fer literatura, amb l’humor i la ironia de Luján.