Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ESPAI D'ART / ANA DONAT

Art perifèric

La seua obra denuncia una societat consumista i malalta

Ana ho recicla i ho incorpora tot, amb una intenció sorprenent, en la seua obra Ampliar foto
Ana ho recicla i ho incorpora tot, amb una intenció sorprenent, en la seua obra

Ana Donat (València, 1966) fa un art arriscat i valent. Combatiu i fort. Un art al límit de tot, de denúncia d’una societat consumista i malalta, que tot ho grapeja i tot ho desfà, i tot ho acaba transformant en detritus, en fem, en muntanyes infinites de deixalles. Tot el material que es mostra en la seua obra prové de la descomposició d’aquest procés capitalista: Ana ho recicla i ho incorpora, amb una intenció sorprenent, en la seua obra. Tot li és aprofitable: plàstics, cartrons, escombraries, pots, fustes, cordes... Tot és reutilitzable per al seu cosmos creatiu i de denúncia. Però, alhora, al bell mig d’aquests paisatges desolats, destrossats, per la piconadora capitalista, Ana s’emociona amb la miraculosa floració d’una planta, que creix entre totes les escombraries. I així, introdueix en la seua obra aquella flor, o aquell fruit, com qui ha descobert el lliri entre cards, el tresor del desert de detritus. El seu treball, doncs, té, de vegades, aquests ecos del naturalista que busca entre tanta destrucció el miracle de la vida.

El seu estudi està situat en el barri del Cementeri de València, al final de l’avinguda de Gaspar Aguilar. Al voltant de la seua planta baixa abunden les funeràries i les floristeries. I els descampats, erms, plens de deixalles, de vegetació subespontània, la que tant fascina l’artista: com ara un arbret de Nicotiana glauca, amb les espectaculars flors grogues campanulades, o un rebrot de ricí, amb les llavors tan característiques. “Has vist la bellesa de la flor de l’Araujia sericifera?”, em pregunta admirada, mostrant-me unes fotografies. “En tinc tot el cicle!”. L’Araujia és una planta invasora, que s’ha propagat molt ràpidament pels camps abandonats, i que ofega la botànica autòctona amb les seues mates enfiladisses. Ana Donat trau la inspiració d’aquesta vida perifèrica i suburbial, dels nouvinguts botànics, plantes invasores, males brosses quasi impossibles d’eradicar. “Em fascina com, entre tanta merda, pot haver-hi tanta bellesa”. Ana parla amb vehemència i entusiasme: porta els cabells rossos esvalotats i una samarreta vella de Russafart. “Ja no vull comprar-me roba: també vaig reciclant”. En l’estudi s’acumulen els seus reciclatges, perfectament ordenats: és una planta baixa sense llum natural, “el meu zulo treballador, l’úter creatiu”. I allí, en l’ambient fosc però alhora acollidor, Ana va treballant les peces, redescobrint textures, enfrontant-se al nou ús dels objectes: “De vegades pense que tinc la síndrome de Diògenes!”, riu fent-me l’inventari de tota la ferralla que conté. Tan sols un parell de butaques, també reciclades, donen una possibilitat per al descans: això sí, una està ocupada per llibres i altres andròmines. M’obliga a seure en la que està lliure, mentre que ella, ajupida, segueix xarrant.

“De vegades pense que tinc la síndrome de Diògenes!”, riu Ana Donat. ampliar foto
“De vegades pense que tinc la síndrome de Diògenes!”, riu Ana Donat.

Ara prepara una important exposició per a Barcelona, on mostrarà una sèrie d’obres titulades “Territoris perifèrics”. Durant els darrers mesos, Ana Donat ha visitat els barris més perifèrics de la ciutat de València, els punts on s’acaba la línia de metro i abunden els descampats. De cada un dels territoris ha triat les peces més significatives, els elements més curiosos o evocadors. “Hi anava amb el meu carret, semblava una ferretera… I de vegades m’he clavat en uns embolics! M’ha passat de tot! M’hi he arriscat molt!”. Aquells barris deprimits poden arribar a ser perillosos, i la seua activitat (una dona sola entre les escombraries) del tot incompresa. La seua faena conté també la tasca de l’arqueòleg, que descobreix un bocí de ceràmica, o del naturalista, que identifica una planta estranya, moltes vegades també nouvinguda. El resultat d’aquestes “expedicions” l’exposa en unes caixes de metacrilat, amb les peces perfectament treballades, que produeixen uns contrastos interessants: un fragment de ceràmica, una clau rovellada, un maó d’una barraca, unes flors de la passió que creixen en una tanca d’una casa abandonada, uns capolls de l’escarabat morrut… “Mira’ls, aquests capolls, són increïbles! Fixa’t com estan fets, com estan cosits!”. Aquests escarabats són una plaga de les palmeres, però una cosa no lleva l’altra. Això li agrada, a Ana, aquestes contradiccions: la plaga feréstega, que assola les nostres palmeres, fruit també de l’excés capitalista, de les urbanitzacions fantasmes i de la destrucció del territori… I, tanmateix, quanta bellesa que hi ha en la biologia d’aquest escarabat.

“Aquesta urna és del barri de Sant Miquel dels Reis. Hi he posat molts sentiments perquè el meu avi hi va estar tancat una bona temporada”. Al costat dels fragments del mur de la presó, ha posat cartes de presos, que li evoquen l’avi. També un diari personal d’aquells anys, un manuscrit que va trobar al contenidor. Juntament amb carnets de la falange, i altres símbols de la postguerra franquista. És una obra amb un contingut colpidor, que de vegades recorda l’univers de Carmen Calvo. Relíquies del passat, amb un substrat sinistre, però que alhora és captivador i esperona la curiositat.

Mire una de les taules de l’estudi d’Ana, on reposa un volum gruixut de botànica. “De vegades, els crítics m’acusen que la meua obra té massa contingut, que és massa explícita… Fins i tot que és molt divulgativa”. I posa en la paraula “divulgativa” tot el menyspreu que pot. “I no sé què té de dolent que siga divulgativa, que tinga contingut, que tinga denúncia! Hem viscut un temps d’un art massa convencional, massa decoratiu, massa facilot!”. Estic totalment d’acord amb ella, i m’imagine la maldat del crític, atacant la seua obra perquè és “un reflex massa explícit del seu temps”. Potser el crític valore més una obra postmoderna i cosmopolita, dels que abunden en les galeries, i que podem trobar en qualsevol altre centre artístic del món. Ana Donat s’ha mantingut fidel al seu estil de denúncia: abans d’aquesta sèrie “perifèrica” va treballar sobre la contaminació en la mar (“la mar no és blava”, em diu), i abans sobre la violència i l’ús de les armes de foc (“l’home és violent com el roser té espines: està en la seua naturalesa”). També ha treballat els boscos i la seua diversitat, i la urbanització de la naturalesa: l’homogeneïtzació de la natura salvatge, el que ella anomena “el bosc encapsulat”.

Ara prepara una important exposició per a Barcelona, on mostrarà una sèrie d’obres titulades “Territoris perifèrics”. ampliar foto
Ara prepara una important exposició per a Barcelona, on mostrarà una sèrie d’obres titulades “Territoris perifèrics”.

La conversa gira cap a València, cap al seu desgovern, cap als excessos (la F1 i la Copa de l’Amèrica, que es mostren en la seua obra). Ana és molt crítica: potser és dels artistes de la seua generació amb un discurs més clar i combatiu. Si en altres “Espais d’art” constatàvem l’actitud apolítica i desmenjada d’alguns artistes, sens dubte aquest cas no ho és. En Ana tot és nervi, risc, pulsió ideològica. Evidentment, les obres són potents i belles, vet ací el fet artístic. Però sempre hi ha l’al·legat, el clam, l’al·lusió ecològica. Em mostra un gran tríptic, a l’entrada de l’estudi. L’ha fet amb elements reciclats, plàstics, cartrons bruts i posteriorment tractats, capses de coques de llanda… El resultat és cridaner i poderós. “El procés de recerca de materials és el que més m’agrada. Descobrir coses a les quals ningú no dóna valor i adonar-te que era la peça que et faltava. Que aquesta encaixa en la teua obra”. Riu, em mira i torna a riure: “Estic boja!”.

Quan isc de l’estudi la nit ha caigut per complet. Camine pel seu carrer pensant en la seua obra i en la dificultat que té fer un art tan reivindicatiu (“Sóc la millor col·leccionista de la meua obra”, m’ha confessat rient). Durant tots aquests anys de crisi econòmica, Ana Donat s’ha mantingut fidel al seu plantejament, un plantejament de denúncia que ella ja havia anunciat i denunciat durant el període de disbauxa i borratxera econòmica. Pense en tot això mentre avance per aquell barri marginal i desestructurat, amb molta població immigrant. Un parell de negres subsaharians, amb unes bosses grandotes amb productes de contraban, parlen en un cantó del carrer, i un musulmà, amb una barba rulla i llarga, vestit amb una gel·laba d’un blanc impol·lut, s’encreua per davant meu. Tot allò també és fruit de la perifèria, de les desigualtats socials que genera Occident en el món. I també hauria de ser motiu de matèria i de reflexió artística, que els creadors treballarien si no fóra perquè, de vegades, predomina més l’estètica que l’ètica. En l’obra d’Ana Donat totes dues hi encaixen i es potencien, i és precisament això el que fa el seu treball tan interessant, tan arriscat, tan punyentment actual.