CARTES DE PROP
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Un altre pas de rosca

A Catalunya. no paren de passar coses, i l’efecte és desorientador

Al pas que avança la tardor, la política espanyola, i la local, va accelerant-se, i ara mateix intentar parlar en públic d’una altra cosa és com voler tocar el flabiol (que era, pel que diuen, un esplai pastoril altament reprensible, no sé molt bé per què). A Madrid hi ha la lamentable gestió de la crisi de l’ebola i l’escàndol de les targetes negres de l’antiga Cajamadrid, amb la malversació sistemàtica dels diners de la clientela i del contribuent; a València dimiteix l’inefable –d’alguna manera ho hem de dir- senyor Cotino i corren rumors poc o molt inconcrets sobre el futur de l’honorable president Albert Fabra. En realitat, les pròximes eleccions encara estan una mica lluny, però fa la impressió que tothom escalfa ja motors a colps d’enquesta.

A Catalunya, la velocitat encara és més vertiginosa. No paren de passar coses, i l’efecte és desorientador. Dilluns passat, en una llarguíssima reunió dels partits favorables a la consulta, el president Artur Mas va haver de reconéixer el que ja se sabia, però que molts no volien escoltar. A falta de menys d’un mes per al 9 de novembre, amb el decret de consultes de la Generalitat suspés cautelarment pel Tribunal Constitucional, sense cens electoral, sense cap possibilitat de fer una campanya electoral seriosa, la consulta prevista és impossible. A més de declarar aquesta obvietat, el president va proposar algunes alternatives, que no van convéncer gens els altres partits. Es tractaria de fer una consulta simbòlica, pareguda a la que es va dur a cap anys arrere a molts ajuntaments. Un succedani massa intranscendent. De moment, la cohesió del denominat bloc sobiranista s’ha esquerdat. Constatat això, és inevitable preguntar-se què passarà ara i quina serà la reacció de molts ciutadans que encara despús-ahir opinaven que la consulta s’ha de fer sí o sí.

El de profeta és un dels oficis més aventurats que hi ha, perquè el futur és molt seu i, quan es converteix en present, li agrada riure’s de qui ha tingut la vana pretensió de marcar-li el camí. Tot i això, la gent no pot evitar de fer conjectures. Aquests dies se n’han repetit dos: els partits sobiranistes podrien postposar la data de la consulta i pregar perquè el Constitucional finalment dictamine que el decret que la regula és legal. Llavors, en principi, no hi hauria cap problema. Algun dia, els ciutadans podrien votar sobre el futur institucional de Catalunya i els curiosos podríem saber, al capdavall, què volen. L’altra conjectura, que molts troben més probable, és que anem de cap a unes eleccions anticipades en què alguns dels partits proposaran d’una manera clara que el futur que pretenen és la creació d’un estat propi. D’això se’n diu eleccions plebiscitàries. Llavors, en el cas que els partits que feren aquesta proposta obtingueren la majoria, s’obriria un escenari tant o més difícil de preveure que l’actual. Són moltes condicionals, però és possible.

"Fins ara, cada porta tancada pel govern central ha generat més irritació i més independentistes"

Aquesta conjectura obri molt d’espai a suposicions suplementàries. Hi ha prou de gent que creu que unes eleccions així polaritzarien l’electorat, en benefici del PP i Ciutadans, d’una banda, i d’Esquerra Republicana, de l’altra, i que el partit de Mas, Convergència i Unió, en seria el gran perdedor. També és possible. Es diu, a més, que el PP de l’Estat aposta per l’eliminació de Mas com a interlocutor (o adversari) autonòmic. L’actual immobilisme i la manca absoluta de proposicions positives per part del president Rajoy s’explicarien així. Si això fóra cert –cosa dubtosa-, la probabilitat que a Madrid estigueren fent un pa com unes hòsties seria gran. Si el cost d’erosionar Convergència i el seu líder és instaurar Esquerra Republicana en el govern de Catalunya, faran un rar negoci. També es diu que allà calculen que la frustració de la ciutadania sobiranista acabarà desactivant el procés. Impedir de totes totes la consulta tindria aquest objectiu. No és que no puga ser, però fins ara no ha anat així. Fins ara, cada porta tancada pel govern central ha generat més irritació i més independentistes, en una espiral cada volta més ràpida. Quan aquestes coses agafen impuls, ves a saber si paren, i quan. És el que advertia dilluns passat un editorial de The New York Times. Segons aquest diari –no massa localista ni sectari-, si, a diferència del que ha passat a Escòcia i al Quebec, el govern espanyol s’entesta a mantindre’s inflexible, el moviment secessionista s’enfortirà i crisparà encara més. Això també pot ser.

Mentrestant, no solament la situació política ha quedat bloquejada. També el diàleg civilitzat –o almenys no massa intemperant- sobre la qüestió està bloquejat ara mateix. Cada ciutadà català mínimament conegut que defensa, poc o molt, la conveniència de la consulta rep a la resta d’Espanya una pluja d’improperis molt pujada de color. A l’altre costat també passa amb els objectors respectius –de moment no amb tanta virulència, em pense, però passa, i no hauria de passar, ni ací ni allà-. Però més enllà dels insults dels descervellats, que sempre n’hi ha d’haver, fa com més va més la sensació que els opinadors de cada bàndol –per dir-ho així- malentenen de manera prou sistemàtica els discursos dels altres, i la situació sencera, i es retallen adversaris a mida amb els quals és molt fàcil polemitzar, precisament perquè, en realitat, no discuteixen amb ningú. Vull dir que si la pràctica política està a hores d’ara en un stand by molt incert, el debat de les idees encara està pitjor; ha entrat en un procés de fabulació a dues bandes que pot servir, en tot cas, per a delimitar els fronts, però que és exactament el contrari d’un diàleg. Com donava a entendre José Álvarez Junco en un excel·lent article publicat diumenge passat, els límits de la nostra transició es posen tristament en evidència quan ens adonem que més de 30 anys de democràcia ens haurien d’haver servit, almenys, per a aprendre a discutir i a negociar millor.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete
Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS