Recomanem

Poesia

La joventut és propensa a la poesia. Això, potser, ho va dir algun pensador insigne, dels que decoren els sobres de sucre. O no. Tant se val. El cas és que les dades ho corroboren. La literatura valenciana viu, des de fa un quant temps, una producció notable i regular de versos joves. Un dels últims autors és l’alzireny Adrià Roses, que acaba de presentar Açò no val res, un poemari eclèctic quant a la forma, que travessa des del sexe sense eufemismes fins a un cert amor, entre una tímida subversió literària. I la terra. Una ribera d’un riu que no costa intuir, i que anuncia l’última part del poemari, la més engagée, la més rabiosa i potser la més autèntica, amb versos com els de “La clau”, una mirada combativa al cal·ligrama insigne i un homenatge indissimulat a la d’Estellés, que obria tots els panys.

Assaig

El desastre com a oportunitat de redempció. Els membres del Col·lectiu Ricard Blasco arriben amb Reset RTVV, una obra que reivindica la necessitat d’una RTV pública: un dret i una base de la democràcia, contra oligopolis i pessimismes enganyosos. Un llibre, això no obstant, molt crític amb la història de Ràdio Televisió Valenciana, de la imperfecció inicial al saqueig final, però conscient del buit democràtic i identitari que en suposa la pèrdua. És per això que més enllà de la crítica hi ha la proposta, la idea per a una nova ràdio i televisió valencianes –aquestes, ara, en minúscules – que deixe enrere foscors i actue com el que és: un ens públic al servei de la ciutadania. Un bon assaig contra els escèptics de la nova austeritat centralista, d’una banda, i contra canvis de jaqueta d’última hora, de l’altra.

Juvenil

Podrem discutir la perfecció o no de la literatura per als joves, si cal això o allò, però no podem discutir que és un dels pulmons de la literatura valenciana actual. La producció d’allò que solem anomenar “literatura juvenil” és, en la nostra llengua, sostinguda –en totes les accepcions del terme. Una de les últimes novetats és Nebbia, de l’escriptora Núria Pradas, una obra amerada de misteri –no pot ser altrament, en les lletres orientades als preadolescents, postadolescents o adolescents a seques– i ambientada a la ciutat de Venècia a la fi del xviii. Un indret, per cert, amable per a enigmes a resoldre, com els que tenallen Gioia entre els carrers i els canals.

Disc

El concert que Pau Alabajos va oferir fa dos anys al Palau de la Música de València va ser molt més que la celebració dels seus deu primers anys de carrera: fou una reivindicació col·lectiva de la conveniència (bé, la necessitat cívica, diríem, en qualsevol país normalitzat) que els músics locals tingueren accés als espais públics de la seua ciutat, lluny d’estigmatitzacions per l’ús de la llengua pròpia (sí, així de surreal) o pel seu tarannà crític amb el poder, sempre oxigenant. O, almenys, que ho pogueren fer en igualtat de condicions amb Pantojas, Malús, Pecos o Pimpinelas. L’amaniment sonor el completava una orquestra de caire simfònic, composta per 60 músics, i les colpidores intervencions d’Amàlia Garrigós, Feliu Ventura, Cesk Freixas o Miquel Gil, recuperant la poesia d’Estellés. L’exuberant tractament (cordes, vents) va embellir un repertori que basculà entre l’intimisme i el gemec davant de l’arbitrarietat oficial i institucional. Era un repte. Una ampliació del camp de batalla del discurs del cantautor, alhora que una demostració de força identitària. I es va superar amb nota. Aquest doble CD n’és la immortalització.