Pastors amb olor d’ovella
Demane al Senyor que com a nou arquebisbe de València, siga un pastor amb la senzillesa dels deixebles de Jesús
Aquest és el desig del papa Francesc, benvolgut bisbe Antonio, per als pastors de l’Església. I a aquestes paraules del 28 de març de 2013, en la missa crismal celebrada a la basílica de Sant Pere del Vaticà, el papa encara afegia, en relació als bisbes i als capellans: “En revestir-nos amb la casulla, pot fer-nos bé sentir sobre els muscles i en el cor, el pes i el rostre del poble fidel”. És per això que li desitge en la seua entrada hui, com a nou arquebisbe de València, que porte sobre els seus muscles les alegries i les tristeses, les il·lusions i les esperances del poble que el papa li ha confiat.
Pregaré el Senyor perquè com a nou pastor de la diòcesi de València siga un pastor amb olor d’ovella. Un pastor que ha de ser el primer servidor de la comunitat diocesana, com també deia el papa en una entrevista: “Servir la gent m’ix de dins. Jo crec que Jesús vol que els bisbes no siguen prínceps sinó servidors” (La Vanguardia 12 de juny de 2014)
Un pastor que siga acollidor, que no pense en “pujar” sinó en servir. El papa Francesc ha recalcat diverses vegades que desitja que “els bisbes i els capellans no acaben cedint a la temptació del diner, de la vanitat i l’afany de fer carrera”. Perquè d’aquesta manera els qui ho fan, “de pastors es converteixen en llops” (Homilia a Santa Marta 15 maig 2013)
Demane al Senyor que com a nou arquebisbe de València, siga un pastor que amb la senzillesa dels deixebles de Jesús, porte a la nostra Església diocesana l’oli del consol, el vi de l’alegria i el pa de la fraternitat.
A més, conscient que es trobarà a la terra de Sant Vicent Ferrer i d’Ausiàs Marc, li demane que com a nou bisbe normalitze (d’una vegada per totes) la nostra llengua al si de l’Església. Quan fa una miqueta més d’una any el bisbe Enrique Benavent va ser nomenat nou pastor del bisbat de Tortosa, deia, respecte al valencià: “És la llengua de ma casa, la llengua del meu poble, la llengua que jo estime com a meua. Si vaig a un lloc que té una cultura i una llengua pròpia, jo he d’estimar aquesta cultura , he de fer meua aquesta llengua, he d’integrar-me plenament al lloc on he estat enviat”. Això voldria també per a vostè com a nou pastor de la diòcesi de València. I no el que està passant des de fa segles: la marginació de la nostra llengua a la litúrgia, als estudis al Seminari i a les publicacions digitals i en paper de l’arquebisbat.
És veritat que el bisbe Carlos Osoro va obrir una porta d’esperança en la seua entrada a la nostra diòcesi, quan abraçà fraternalment el bisbe Rafael Sanus i quan es dirigí al poble de Déu en valencià. Però després...
El bon bisbe Rafael Sanus, en un article en aquest mateix diari (El País 14 de març 2005) aconsellava els bisbes a viure “allunyats de l’arrogància, seguretats i autoritarismes”. I per això li sabia greu el to de certs documents episcopals (tan diferents dels del papa Francesc) que “semblen que parlen contra algú o contra alguna cosa”. Com aconsellava el bisbe Rafael Sanus, “no podem dirigir-nos als catòlics espanyols i als no catòlics, com si tots foren de l’Opus Dei”. I per això urgia als bisbes i als capellans a “fer un esforç sincer per canviar la mentalitat i per assumir les conseqüències de l’aconfessionalitat de l’Estat”. El bisbe Sanus que vostè va conèixer, bisbe Antonio, també aconsellava als pastors de l’Església a “fer més vida de carrer i menys enclaustrament”, i a “ser més senzills i menys exigents i formals”.
Ara, i a partir de hui, vostè és el nou arquebisbe de València. Siga acollidor amb tots. També amb els qui volem pregar Déu en valencià, perquè fins ara, desgraciadament, en entrar a l’església hem de deixar la nostra llengua a la porta del temple.
Que el Senyor el faça un pastor “segons el cor de Déu”, pare i germà per a tots els cristians del bisbat de València, per així, com desitjava el bisbe Sanus, fer possible a l’Església “un govern més sinodal que vertical”.
Li desitge bisbe Antonio en el seu servei pastoral, allò que el bisbe Pere Casaldàliga, va escriure per a ell mateix en la seua ordenació episcopal: “La teua mitra serà un barret de palla, el sol i el clar de la lluna i el cel seré, la mirada dels pobres amb qui camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor. El teu bàcul serà la veritat de l’Evangeli i la confiança del teu poble en tu. El teu anell serà la fidelitat de la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat al poble d’aquesta terra. No tindràs altre escut que la força de l’Esperança i la Llibertat dels fills de Déu, ni faràs servir altres guants que el servei de l’Amor”.
Josep Miquel Bausset es monje en el monasterio de Montserrat
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.