Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
NOTES DE CAMBRA

Un llibre fantasma

La sort, bona o mala, existeix, i és capritxosa, incontrolable

Un llibre fantasma

Em pregunte si he tingut sort, en la vida. La resposta demana distància, visió de conjunt. Si en mire fragments, la impressió és enganyosa: hi ha instants d’eufòria, de desesperació, mentre que la meua vida, en realitat, divaga quasi sempre lluny d’aquests extrems. Sí, he tingut sort, em dic, fins i tot les etapes més negres han sigut útils, si no necessàries, en comparació del que ha vingut després, sense aquestes no seria on sóc, i on sóc em sent a gust. Hi ha qui no creu en la sort, qui pensa que tot allò que ens passa ens assembla, que el nostre destí té, oculta o explícita, una lògica. Massa casos me’n fan dubtar, d’això.

A l’agost vaig llegir en el diari que una parella de turistes polonesos, intentant fer-se una autofoto en un imponent penya-segat de Portugal, van caure a l’oceà. Davant seu, mirant-los, hi havia una criatura de cinc anys: el seu únic fill, ara orfe. S’havien llaurat tal destí, aquells pares joves? I la criatura?… Es mereixia Van Gogh morir tan desgraciat, patint el menyspreu no solament del públic, sinó també dels seus col·legues, cap a la seua obra? Etc. La sort, bona o mala, existeix, i és capritxosa, incontrolable. Qualsevol dic de contenció que hi posem és insegur. Què fa que un llibre triomfe o que fracasse, que un autor siga públicament valorat o que romanga a l’ombra? Molts factors; entre aquests, la sort. Avui vull parlar-vos d’un cas de mala sort, d’un llibre excel·lent que m’acabe de llegir i que passarà completament desapercebut. Es tracta d’Els passejants de l’illa de Xàtiva, d’un tal Joan Benesiu, pseudònim de Josep Martínez Sanchis. Qui és, Joan Benesiu? Naix a Beneixama, Alt Vinalopó, el 1971, i es guanya la vida com a professor de Filosofia d’un institut. La seua primera novel·la, Intercanvi, guanyà el premi Blai Bellver de Xàtiva, i fou publicada per Bromera. Un bon impuls per a algú que comença. Intercanvi ja deixa entreveure, darrere d’una prosa fluïda, potser excessivament divagadora, un narrador de pes.

Intercanvi, però, passa sense pena ni glòria —com el noranta-cinc per cent dels llibres editats—, i quan Benesiu enllesteix, anys després, una segona novel·la, molt més madura, suggeridora i enigmàtica que la primera, ha de partir de zero: buscar editor, presentar-se a premis. Però Benesiu, ja ho he dit, té mala sort: no guanya cap dels premis a què es presenta, ni cap dels editors a qui s’adreça vol publicar el seu text. Què fa, doncs? Fatigat de tocar a portes, decideix autoeditar-se, i fa imprimir, de la seua butxaca, dos-cents exemplars d’Els passejants de l’illa de Xàtiva, que només pot distribuir ell mateix, en mà. Un d’aquests dos-cents exemplars és el que he gaudit. Benesiu fa una literatura ambiciosa i, alhora, plaent, on ressonen ecos de Bolaño i, sobretot, de Sebald, però en què destaca la seua veu personal. Hi ha algun aspecte negatiu, en el llibre? Sí, els més superficials, els més fàcils de corregir: el títol —gens adequat, que dóna un to localista a un text que no ho és gens— i el disseny de la coberta. I ja sabem com influeixen, aquests detalls, en la projecció d’una obra. Els passejants de l’illa de Xàtiva té tots els números per a ser un llibre fantasma, malgrat que avui la narrativa d’alta volada escasseja i un autor com Joan Benesiu és aigua en un desert. Si jo fóra editor, no ho dubtaria: tornaria a publicar aquest llibre amb un títol i una coberta que li feren justícia, i esperaria esdeveniments. Però potser tot és una qüestió de gustos i jo, que sóc raret, m’equivoque. Si més no, això deuen pensar els jurats dels concursos on s’ha presentat o els editors que l’han rebutjat. Però…, i si no m’equivoque, i us perdeu un autor d’altura, amb futur? Com diu una de les moltes frases que he subratllat en el llibre: “a cada pas que un fa, siga on siga, deixa un vast territori inexplorat pel qual no viatjarà mai, on mai no arribarà”. Un territori que jo he trepitjat i que, n’estic segur, val molt la pena.