Paisatges amb mar de fons

A pesar de la crisi que sacseja més del compte la precària indústria editorial d’aquesta desnerida –a més de desassistida- llengua nostra, en els últims temps s’han publicat uns quants llibres valuosos d’un dels gèneres més minoritaris que hi ha, el dietarístic, cosa que no deixa de tindre mèrit. Així, l’any passat van eixir a la llum les Cròniques de l’infern de Manel Alonso, Café del temps de Joan Borja, l’excel·lent Un son profund d’Enric Iborra, Dies de Toni Sabater, El riu dels ulls de Rafa Xambó, i potser algun altre que ignore, i enguany he pogut llegir un llibre més, Dins el camp d’herba, del poeta catarrogí Ramon Ramon.

Dins el camp d’herba s’obri amb una vinyeta memorable, rescatada del pou del temps: l’estampa del pare de l’autor segant amb la dalla un camp d’alfals, i amb el fill, que al cap dels anys serà l’autor del llibre, admirant-lo a una distància prudencial. En la descripció dels gestos segurs i cauts del pare i de la seua mirada cómplice i experta, s’expressa un vincle fundacional i un lligam viu. És una pàgina lluminosa que té molt de conjur i que juga amb signes poderosos: la dalla sol ser un símbol de mort, però ací ho és de vida, i a l’inrevés, el camp de l’herba que llavors sostenia pare i fill és ja un territori que s’estén a l’altre costat. Aquest altre camp en què ara es troba el pare, i on el fill el seguirà algun dia, sense por, precisament perquè el pare ja hi és. El passat i el present s’acoblen en un continu que cal assumir sencer. No debades, doncs, el llibre porta aquest títol. Són dues pàgines d’una prosa nítida i continguda, exemplar, d’una gran categoria literària i humana, i el lector, amb un llibre que s’inicia així, té fundades esperances d’endinsar-se en la gran literatura.

Cal reconéixer que Dins el camp d’herba no sempre ratlla a aquesta alçada. L’autor dedica moltes pàgines a comentar les tristes realitats del món i en especial del nostre país amb un to sovint taciturn, on de vegades incorre en la simplificació irritada o el sarcasme asfixiat, i aquesta mateixa atmosfera sol impregnar els passatges en què narra les ingrates peripècies d’un llibre seu de poemes (d’altra banda excel·lent, Simfonia per a un estat de coma) o aquells altres, també nombrosos, en què practica l’amarg exercici de l’autoauscultació abatuda. Un ja entén que, si un s’estima aquest país i l’ha de viure un dia rere l’altre, de motius per al malhumor no li n’han de faltar. Contra això, potser l’única recepta aconsellable és la que l’autor mateix es prescriu, citant James Joyce: “ja que no podem canviar el país, canviem de tema”. En aquest ordre de coses, no deixa de decebre que Ramon Ramon tanque el seu dietari amb un seguit de xafardejos massa crispats al voltant d’una nit de premis literaris, quan ho podria haver fet amb un text més valuós i més digne de perdurar en la memòria del lector.

Pràcticament sempre que l’autor alça la mirada de la misèria quotidiana, el que diu té interés

Perquè de pàgines valuoses, en aquest llibre n’hi ha moltes. Pràcticament sempre que l’autor alça la mirada de la misèria quotidiana i s’ocupa d’objectes més nobles, el que diu té interés. Ramon Ramon té una aguda intuïció del paisatge, dels matisos fins de l’atmosfera i dels caràcters de la gent. Els seus esbossos de personatges i situacions són plàstics i vivaços, i fa goig acompanyar-lo en les seues excursions a Peníscola, Cambridge, Dublín, Elx, Oriola, o per on li vague d’anar. Tant és que ens parle de l’austeritat una mica opressiva del seu despatx de l’editorial Afers, davall la mirada adusta i bonhomiosa de Vicent Olmos, que descriga l’olor d’alga neta i l’onatge esclafidor que grimpa a l’escullera de Clontarf, que ens informe de les vides coratjoses dels seus amfitrions irlandesos o que compulse les seues reaccions davant d’una poc coneguda obra mestra de Velázquez, la meravellosa Temptació de sant Tomàs que oculta el Museu Episcopal d’Oriola. Ens hi trobem. Ho vivim a través de les seues paraules, que molt sovint abasten aquella naturalitat ben embridada, alhora melancòlica i lluent, que és pròpia de la gran prosa.

Ramon Ramon té també una percepció afinada de les arts i la literatura, i tot el que diu en aquest camp, ni que siga de passada, mereix de ser atés. L’autor sap comunicar-nos en poques frases ben triades el seu astorament davant l’art de la variació, alhora reglat i imprevisible, de Johann Sebastian Bach, la rabiosa humanitat autodepredadora de Bacon o la modernitat de la prosa de Dickens, i tot el que diu de Joyce, ombra recurrent de les seues passejades dublineses, val la pena. Però on excel·leix de veritat és en els fragments memorials que esguiten aquest llibre escrit sota la mirada còmplice del pare desaparegut: les evocacions de la valerosa àvia materna, el besoncle mort en una presó franquista o l’oncle Xelal són magistrals. I no queden per baix dos concisos retrats d’època que, a la seua manera, convoquen tot un món: el de la professora Vicenta Ferrer –filla de Francesc Ferrer Valor, l’home dels vocabularis- que sabé defensar la llengua i la dignitat dels valencians en un temps difícil, i la d’un antic company d’escola, víctima innocent d’aquells mateixos anys.

Com a dietarista, potser a Ramon Ramon li irrita amb massa reiteració la trista vacuïtat del món en què ens toca de viure. Deu ser una ànima sensible. Però també és un escriptor de veritat: exigent, rigorós, profundament honest. L’autor sap que, en el fons, tota tria estètica comporta una visió moral, perquè, a fi de comptes, la literatura parla de la natura humana, inesgotablement paradoxal com és. Per això, el treball de copsar-la i de dir-la tampoc s’acaba mai. Quan acata la dura i alta llei del seu ofici, llegir-lo és un plaer.