De sud a nord

Només acabe el periple estiuenc a l’hemisferi nord m’introduiré de bell nou en l’hivern austral amb la mateixa naturalitat amb què vaig fer el mateix però a l’inrevés fa unes setmanes. Eixes són les coses de la velocitat, de la globalització, de la rapidesa dels esdeveniments a mesura que passa el temps i ens introduïm en el segle XXI mercè a la tecnologia i la fèrria voluntat de l’ésser humà de continuar eixamplant límits alhora que fem petit el món i, al seu torn, posem a l’abast l’univers incommensurable.

De sud a nord o a la inversa, què més fa, la qüestió és no parar. Amunt i avall a tota hora o de costat a costat a la recerca de noves oportunitats de vida i experiències laborals, noves amistats, d’altres alumnes i companys en una cursa cap a l’experimentació constant, vers la coneixença d’altres realitats. De València a Talca i d’allà, en la vall central de Xile, cap a Valparaíso, badia pacífica de ponent des de la qual es posa el sol diàriament en un moviment cíclic que clou sistemàticament el seu naixement per l’est.

Mentrestant, el globus giravolta entorn a sí mateix, al voltant del sol, alien al que esdevé en la seua superfície, trista i llastimada per tanta desafecció, inhumanitat i flagrant injustícia allà on posem l’ull, allà on l’ànima s’esgarra i el cor s’estremeix en un carrusel que mai no s’atura per la violència, la fam, les malalties i la hipocresia que cega els que gaudim d’una altra realitat, bé és cert que en franc retrocés, però que res té a veure amb el seu particular infern i, en contraposició, el nostre “paradís”, tan imperfecte ell, tan celestial per a tantíssima gent que per no tindre no té on caure’s ni viva ni tampoc morta, que ja és dir.

L’èbola, la malària, el dengue, la SIDA, la desnutrició, les guerres (quasi mai reconegudes però sempre existents per conflictes larvats)... deixen en bolcalls els greus dèficits democràtics esdevinguts als països desenvolupats d’eixa Arcàdia que no hi és, al capdavant d’ells la corrupció i el frau constant a què està condemnada la societat del benestar. A casa nostra no cal veure més, la veritat siga dita, entre la crisi que poc a poc va arramblant-ho tot, l’atur endèmic, el finançament il·legal del PP (Bárcenas, sobresous ensobrats en negre, Gürtel), l’enriquiment il·lícit dels Pujol en ple pols i procés soberanista, els ERE d’Andalusia, la legió d’ imputats al País Valencià que no cessa i la lectura dels nostres polítics amb responsabilitats de poder, és clar abans d’estiuejar: s’està eixint del forat. De quin de tots? Qui s’ho creu en el seu sa judici?

Cada cop que veig la recrudescència dels conflictes i catàstrofes humanitàries a Egipte, Palestina, Siria, Ucraïna, Iraq, Afganistan, Pakistan, a banda d’altres tants esdeveniments preocupants al Carib, a l’Àfrica occidental, al Tíbet, a... i les víctimes innocents que cauen com a mosques davant la consternació còmplice –òbviament a distància- de tants de nosaltres allà on estem, pense que el món no té arreglo ni tampoc els seus “civilitzats” habitants.

Uns i altres ens menegem, canviem, res no s’atura, tanmateix a la recerca d’allò millor sorgeix allò indesitjable, quan apareix la justícia és que el seu antònim s’ha apoderat de quasi tot, quan anhelem el bé el mal s’ha engolit la seua llavor, quan ponderem les bondats de viure mig món ja ha mort perquè l’esperança ja no hi és.

De sud a nord, d’est a oest o viceversa, a l’inrevés o al través no ens queda una altra que cultivar les millors essències i deixar-nos de vanitats i egoismes que a res condueixen, fer-ho bé i perseverar en l’intent si no eix a la primera, ni a la segona, ni... i demostrar –per ignorants que ens consideren- que aquest no és l’escenari que desitgem i que podem revertir-lo des del nostre senzill i modest exemple, des de la humilitat i la humanitat que atresorem a la recerca del bé comú. La solució no són els polítics, ni estadistes que no hi són, menys encara els messies per vindre, és la societat civil, cadascú de nosaltres. Fem bé el nostre comès, amb cura, no hi ha cap poder més gran ni més incòmode per al que està enquistat que la força de l’ètica, de la raó, dels valors assaonats a foc lent i imperible. Ja no ens en queda una altra, no ens han deixat opció tret d’algunes formacions minoritàries i l’eclosió de Podemos, amb tota la càrrega de rebel·lia que ara per ara il·lusiona a una bona part de la ciutadania descontenta amb aquella Transició que ha acabat per enfonsar-nos definitivament i palmàriament en un pou cec d’imprevisibles conseqüències al pas que anem.