“L’infaust ‘Operación Triunfo’ canvià l’ofici, l’expectativa del públic i el caixet”

La nit de Cap d’Any de 1974, un grup d’habituals del vell Zeleste de Barcelona es van ajuntar per animar la vetllada a cop de bailongo festiu. Havia nascut l’Orquestra Plateria (ningú anomenava encara Argenteria el carrer en què es trobava el local) i el que va ser una broma es va convertir en una autèntica revolució que va posar a ballar tots els progres del país. A punt de complir-se els 40 anys dels fets, Manel Joseph, líder de la formació, ha decidit posar punt final a una aventura tan longeva. La banda ha iniciat la seva gira de comiat, que trobarà el punt àlgid a les Festes de la Mercè, quan tornaran a la plaça de Catalunya, que ja és una mica seva.

“M’agradaria cantar aquella cançó d’Héctor Laboe: ‘Todo tiene su final, nada dura para siempre’”, entona amb serietat un Manel Joseph (Barcelona, 1948) ocult darrere les ulleres de sol. “No vull retirar-me plorant, donar sensació de derrota. Simplement el nostre moment ha passat i s’ha d’acceptar. Fa molts anys que teníem assumit que això s’acabaria un dia”.

Pregunta. Un comiat, el de vostès, inevitable?

Resposta. Com a orquestra fa alguns anys que estem immersos en aquesta crisi que, a més de real, és també una immensa coartada per pagar menys en tots els àmbits, i en la música encara més. I aquest rotllo de l’IVA ha estat la puntada definitiva. Fins al 2006 vam aguantar molt bé, després va ser una caiguda en picat. En els últims dos anys no havíem tingut feina i ja teníem coll avall deixar-ho, i llavors ens van oferir una gira per celebrar els 40 anys. Així que vam proposar que fos la gira de comiat. Pensant en The Band, l’he anomenat The Last Mambo.

P. Després de 40 anys ningú s’atreviria a parlar de derrota, però... hi ha tristesa?

R. Abans de la feina hi ha la vida mateixa, però tampoc te’n pots anar content, i més perquè aquests últims anys l’orquestra ha petat com mai, amb uns músics com mai no els havia tingut, potentíssims. El que em sap greu és haver fracassat en l’aspecte en què va fracassar tota la nostra generació: pensàvem que tot canviaria molt i ha anat canviant, sí, però de vegades cap a pitjor. El 1974 veníem d’una època grisa, tots amb el llibre vermell de Mao a la mà, i en morir Franco va ser com una explosió en tots els àmbits. En l’aspecte lúdic —paraula que odio però que ens situa—, també va ser una revolució.

P. En el seu cas, una revolució de la música de ball, considerada antiquada, feta per la part més progressiva (per utilitzar el terme de l’època) del moment, la que envoltava Zeleste.

R. Quan sortim el 1974 la nostra feina semblava una cosa nova, encara que era antiga. Fèiem una relectura de la música que havien ballat els nostres pares i la que havíem ballat nosaltres als guateques, dels Teen Tops o Los Sírex a Machín. Una broma d’una sola nit es va convertir en un estil. Ho presentàvem d’una altra manera i vam connectar amb la modernitat, l’ona Zeleste, el Diana, El Rollo Enmascarado... El boca-orella ens va ampliar el mercat i Pedro Navaja ens va donar a conèixer a tot Espanya. El públic se sentia identificat amb nosaltres perquè vestíem igual, fumàvem i bevíem a l’escenari... coses políticament incorrectes. Tot va canviar quan va aparèixer el políticament correcte. I també per coses com la infausta aparició d’Operación Triunfo, que va canviar la forma de veure l’ofici i les expectatives del públic, i, a més, va disparar d’una forma brutal els caixets, els preus per a unes quantes persones, deixant les altres sense res.

P. Les institucions es van oblidar també de vostès?

“Fem música antillana;

R. A l’Ajuntament de Barcelona sempre hem trobat suport, hem actuat en moltes Festes de la Mercè i ens acomiadarem amb una altra Mercè. Però som un grup que fa música antillana majoritàriament en castellà, i això no sembla interessar a la Generalitat. Si haguéssim fet balls de bastons o castellers ens hauria anat millor i hauríem aconseguit alguna subvenció. De totes maneres, crec que l’art no ha d’estar subvencionat. L’artista les ha passat putes des de les coves d’Altamira: la condició d’artista va lligada a buscar-se la vida. A més, fer ballar no es veu com una cosa cultural. És com les crispetes o el cotó de sucre: entreteniment banal. Poca gent es para a mirar els arranjaments que toquem o com els toquem. El que interessa és la xerinola. Per mi, en canvi, el ball és el centre de la cultura del poble. La cultura del carrer és la que més m’interessa, però sempre m’he sentit fora dels àmbits culturals.

P. I, aparentment, també fora de la indústria discogràfica, especialment en els últims anys.

R. La indústria discogràfica ha mort. Ara has de pagar per fer un disc. Nosaltres vam descuidar aquest aspecte i el de la promoció, i ens vam centrar sempre en la música.

P. Com veu el paper de les descàrregues a Internet?

R. Com a creador no sabria què dir, però gairebé em posiciono en la llibertat absoluta de tot. Jo he cobrat sempre una misèria de drets d’autor. Suposo que al que cobra molts quilos l’afecten molt, però com que els meus xecs són només de 50 euros m’és igual, que em descarregui qui vulgui. És més, com més gent em descarregui i vegi i escolti el que faig, per a mi millor. Ja sé que molts companys se’m tiraran al coll, però és el que penso. Quan el negoci entra en el món de l’art, l’art, si no s’acaba, canvia bastant.

P. Però els artistes han de menjar...

R. M’agrada més instigar la voluntat de la gent. Per exemple, això de la taquilla inversa és maco. I els artistes que ho han experimentat acostumen a dir que els va millor que si haguessin posat entrada. Diu molt de l’ésser humà que la gent surti i digui: “Això val una pasta i aquests paios s’ho han currat” i es gratin la butxaca perquè els ha impressionat el que han vist.

P. Un dels seus primers triomfs va ser en el Canet Rock de 1975, però el cap de setmana passat, en canvi, no van ser en el cartell de la nova edició...

R. No m’agradaria parlar del Canet Rock, la veritat. Solament recordar aquella dita: no et pots banyar mai dues vegades en el mateix riu.