La jove que llegeix

En l’Euromed, anant cap a Barcelona, una jove llegeix un llibre gros, profundament concentrada. És de bon matí, s’ha assegut en la butaca de la meua fila, però a l’altra banda del corredor: la 5C. Per tant, la tinc molt a prop, però no prou per a poder donar una ullada al text. A més a més, la portada del llibre l’ha folrat amb un paper de flors estampades i se’m fa impossible d’esbrinar el títol. Aquest fet, folrar el llibre que un es disposa a llegir amb tanta atenció, em sembla un acte que parla molt a favor d’ella, perquè imagine que és una persona que estima la lectura. Que posseeix la seua biblioteca, que escriu anotacions en els llibres, sempre amb llapis, i que, sobretot, rellegeix. La mire de reüll i m’interesse encara més: per un moment em recorda el quadre de Fragonard Jeune fille lisant, que tant em va impressionar la primera vegada que el vaig veure. Aleshores ja vaig intentar esbrinar què llegia aquella jove, en aquell llibre in-16 del segle divuit. Una història picant de Crébillon? Potser alguna aventura d’amor de Marivaux? Recorde que vaig clavar la mirada en el llenç, per tal de veure si podia pispar alguna lletra, alguna pista de què llegia amb tanta atenció. Algú que llegeix sempre és interessant, i si és un jove (un o una, tant se val) encara més, perquè podem imaginar una mica la seua personalitat i fer pronòstics sobre el seu futur. George Steiner va dedicar un assaig memorable a analitzar el quadre de Chardin Le philosophe lisant i va arribar a conclusions belles i profundes. Un acte numínic, recorde que va concloure: llegir és un acte numínic, una comunió entre l’autor i el lector, una experiència doble. Mire de nou la jove del meu costat, a l’altra banda del corredor: segueix concentrada, amb els llavis premuts, que marquen una certa sinuositat. Podria preguntar-li: perdona, què llegeixes? però seria molt indiscret per la meua banda. A més a més, al costat d’ella seu un home encorbatat, que mira i remira el telèfon mòbil, i allò també cohibiria la meua espontaneïtat. Opte per alçar-me, fer veure que vaig al bany, i així, dret i millor situat, aconseguisc donar una llarga ullada al text i llegir “Estimadíssima senyoreta Buddenbrook”. Allò és suficient, molt més que suficient, i dissimuladament torne al meu seient. De colp aquestes tres paraules em transporten fins al moment de la novel·la immortal de Thomas Mann, on l’embafós senyor Grünlich demana la mà a la bella i una mica esbojarrada Tony Buddenbrook. El meu interés envers aquella jove llegint en l’Euromed encara creix més i per un moment em pose en el seu lloc, en aquell moment d’intensa comunió amb Thomas Mann, amb el gran relat dels Buddenbrook. Pense que al final Tony es casarà amb aquest odiós senyor Grünlich, que resultarà ser un vulgar estafador, i més endavant tornarà a casar-se amb un groller Permanender, un gras bevedor de cervesa. I que Tony, com també la seua filla Erika, seran molt infelices. Quan finalment arribem a l’estació de Sants, la jove guarda el llibrot en la seua bossa i desapareix en la ruera de gent. La veig allunyar-se amb el pas ferm i l’envege una mica, perquè té encara davant la lectura d’un llibre meravellós, dels que alimenten l’ànima. Llegir és rellegir, cert, però hi ha primeres lectures que no oblides mai.