Truculent melodrama

Diuen que una monja d’un convent de les Jerònimes ha patit l’envestida d’un capellà en zel. Com que no hi ha volgut cap tracte carnal, les altres monges l’han enterrada en vida en una tomba del jardí del convent”. Pam amunt, pam avall, les enraonies havien tergiversat així —o encara amb més salsa picant— la notícia publicada a la premsa barcelonina, a final de gener de 1885, sobre “una tentativa frustrada contra una religiosa novicia de uno de los conventos de esta capital, que anda de boca en boca —una verdadera historia, propia para servir de argumento a un drama” (La Vanguardia, 27 de gener de 1885).

Sense perdre pistonada, Jaume Piquet (Sarrià, 1838-1896) va aprofitar immediatament aquest fait divers de l’actualitat —tan espantós com execrable— per ordir La monja enterrada en vida o secrets d’aquell convent (1885). Amb destresa, Piquet recull fil per randa els rumors mediàtics sobre l’afer i hi entrellaça una història d’amor vagament romàntica (un Romeo i Julieta a la catalana). Per decòrum, canvia també el mòbil del delicte: en lloc de lúbrica, és una motivació pecuniària allò que provoca el càstig de la monja dissortada. Com és habitual en el teatre popular coetani, la peça combina la càrrega política de fons —una defensa abrandada dels postulats liberals— amb els recursos i els procediments del sainet costumista, el melodrama romàntic i el fulletó embolicatroques.

Digne successor de Josep Robrenyo, Piquet era també autor empresari del cèlebre teatre Odeon (conegut popularment com L’Escorxador), des d’on va donar a conèixer nombroses peces de teatre i es va erigir d’aquesta manera en competidor de Frederic Soler, que tenia el feu al Romea. A diferència de Soler, Piquet escrivia tant en català com en castellà i cultivava tota mena de gèneres i subgèneres per guanyar-se el favor del públic: comèdies, sainets, melodrames, versions truculentes de Shakespeare, sarsueles... Sense amagar-se’n gens, manifestava, en el seu teatre, l’ideari del republicanisme obrerista que professava i la fe en la regeneració de la classe treballadora per mitjà de la cultura.

Dues de les característiques més rellevants de la dramatúrgia piquetiana són l’efectisme melodramàtic i la demagògia maniqueista (no cal dir que fogosament anticlerical). Es tracta de peces que s’inscriuen en les formes més heteròclites i dúctils de l’escena comercial vuitcentista, àvides de morbidesa, intriga i espectacularitat. Sense oblidar tampoc l’aspecte lúdic ni el —diguem-ne— proselitista. El crític Josep Yxart va saber adonar-se de seguida que l’originalitat de Piquet consistia a “haber elevado a obra teatral el romance callejero”.

Ha fet molt bé Adesiara de recuperar aquesta perla del teatre xaró i progressista del XIX, que presenta en una edició a cura d’Albert Mestres i introducció de Ramon Bacardit. El segell contribueix a treure a la llum un filó sepultat per tones d’oblit, civilitat i beateria. Encara que sigui amb mitjans ajustats, Adesiara és l’editorial que, avui, fa més punts per prendre el relleu a allò que, en temps gloriosos, havia significat Edicions 62 i, fins i tot, per assumir determinades funcions que pertocarien a una editora nacional amb tots els ets i uts. Si algun dia les grans empreses del llibre es venen amb armes i bagatges a la comercialitat més infame, o s’instal·len a la quinta forca, sempre ens quedarà Adesiara.