Lluminós i vertiginós Vinyoli

La poesia de Vinyoli és fruit d’una combustió vital intensa i trasbalsadora. El lector, quan s’hi deixa portar, transita fluint des de l’esfera del terrenal a l’espiritual, en un moviment il·luminador que redimensiona la pròpia experiència. Per això cal llegir-lo, perquè ens interpel·la i ens despulla per acarar-nos a les llums i les ombres de nosaltres mateixos.

Vivia el compromís amb la poesia com un destí, gairebé com una condemna, i era un compromís, al capdavall, amb l’ésser humà. Paradoxalment, la seva poesia, que havia estat titllada de conservadora i antihistòrica, acaba sent una de les obres més compromeses amb els avatars de l’Home, de cadascun de nosaltres. El temps, a la poesia de Vinyoli, li va inexorablement a favor.

Però què ho fa, que Vinyoli hagi arribat tan lluny? Per què l’edifici que ha alçat és tan alt, tan lluminós i tan vertiginós? Quines condicions van confluir per fer viable l’aparició d’un poeta així? Vinyoli estava dotat d’una sensibilitat excepcional per viure intensament la condició humana en tots els ordres: l’amor i la mort, la natura, els somnis, els records, la paraula... Ja ho va descobrir Riba quan l’aprenent de poeta tenia només 20 anys.

En Vinyoli gairebé

La mort del pare, quan només tenia quatre anys, va tenyir la vida familiar d’una “pobresa fantasmal”, només contradita pels lluminosos sojorns estivals, en la infantesa i joventut, a Santa Coloma de Farners. La natura d’aquesta població (els camins, les fonts, els gorgs, les alzines sureres, els cops de les destrals dels llenyataires...) propiciarà la descoberta de la poesia. Més endavant, arribarien els estius de l’edat adulta a Begur, i Vinyoli incorporarà aquest altre element de la natura, el mar de Begur, en el seu univers simbòlic i metafòric. L’absència del pare l’havia obligat a posar-se a treballar, des dels setze anys, a l’editorial Labor, i no va poder fer estudis universitaris. També hi hagué la descoberta de Rilke i l’experiència reveladora, durant la Guerra Civil, amb la dona que li va inspirar el vers “He de fer alguna cosa de la meva indigència”. Es tractava de la consciència de limitació i pobresa que, segons la seva percepció, li impedia assolir la “vida més alta”, és a dir, la vida en plenitud, a la qual va aspirar de manera obstinada durant tota la seva vida. Doncs bé, aquesta cosa que havia de fer des d’aquesta consciència va ser, gràcies a una veritable abundància vital, la poesia, i ens va alçar l’Obra.

En Vinyoli gairebé sempre hi ha tensió i sovint el conflicte s’expressa en termes de tremolor essencial. I el lector tremola amb ell, tremola en veure els carboners tornar del fons de les muntanyes. També ho fa davant la persona estimada o davant la mort que feineja entre els cossos que prenen el sol a la platja, i dirà: “He tremolat davant aquests misteris”. A més, la poesia té un component moral. Es tracta de fer-se les preguntes que l’home s’ha formulat sempre i respondre-hi líricament, amb aquest cant humil que és la poesia i que, tal vegada, permet accedir més fàcilment a la veritat.

Com dèiem, Vinyoli va seguir l’obediència a una crida que ja es formulava en el primer vers de la seva obra canònica: “I la natura em crida”, suggerit per la naturalesa de Santa Coloma; més tard va venir la crida “d’una veu de mar fonda”, propiciada pel mar de Begur. Les dues crides conflueixen en la perillosa crida de la paraula poètica. Com Hölderlin, va viure sense prevencions, a pit descobert, i això va fer trontollar, a partir dels anys seixanta, tots els elements que donen estabilitat a les persones: la recepció literària —la seva poesia no va ser entesa pels crítics—, l’àmbit laboral i també l’afectiu. A Vinyoli, com al poeta romàntic, li costava trobar el lloc enyorat. El desarrelament va fer que es preguntés si mai més podria “cabre en els jardins de la terra”. I també el va fer escriure versos de naufragi com aquest: “He naufragat en l’ésser”. Però, amb els seus versos, el lector podrà celebrar la vida, perquè aprendrà a sentir la font viva en el cor de cada cosa.

L’amor i la mort

El nucli del seu pensament líric el configuren les dues forces motores de l’impuls vital: l’amor i la mort. Amb relació a aquests conceptes Vinyoli va desplegar tot el ventall de possibilitats exploratòries. Quant a l’amor, des de l’amor sensual i eròtic fins a l’amor místic i espiritual, passant per la mort com a font de coneixement, l’amor regenerador i com a possibilitat de ser en l’altre. Quant a la mort, Vinyoli la mirava de cara, sense por, i va resoldre que la mort és metamorfosi, un canvi més, perquè no podia admetre un extingiment absolut. En la seva poesia hi ha l’intent de conciliar aquestes dues forces, la mort i l’amor. Hauria volgut morir d’amor, però això no era possible. Mentrestant, ens aconsella fer l’intent de viure en plenitud cada instant perquè “tot és ara i res”.

Un trajecte iniciàtic d’accés al “domini màgic” de la poesia de Vinyoli pot començar en el llibre Vent d’aram (1976), on el lector s’introduirà en els temes recurrents de Vinyoli —l’amor, la mort, el pas del temps, els records...— i ho farà en l’etapa de maduresa, on ja ha assolit la veu pròpia i, alhora, el punyent dramatisme existencial va deixant pas al Vinyoli més sapiencial. Des d’aquí podem recular fins a El callat (1956) per gaudir d’una experiència poètica radical, d’un vertigen líric brutal. És un llibre que s’ha de llegir, però com que tempteja l’inefable, és millor no parlar-ne perquè no se’n pot dir gaire cosa definitiva, a risc d’espatllar-ho. Finalment, podem fer el salt endavant per anar a trobar algun dels darrers llibres, per exemple el Passeig d’aniversari (1984), llibre testamentari que culmina la seva obra i que d’alguna manera la conté tota. Hi preval un to de meditació lírica perquè Vinyoli ha assolit un cert assossec existencial i, amb el pressentiment de la mort, sembla haver trobat els anhelats “besllums de permanència feliç”.

Pep Solà és autor de La bastida dels somnis. Vida i obra de Joan Vinyoli.