La casa surrealista

Al carrer de Cadirers, a tocar del Cercle d’Art, hi ha un vell edifici recobert amb una lona verda protectora. Sempre que passe per aquell carrer, que em ve de passada cap la faena, pense en la seua inquietant decrepitud, i en la llàstima que produeix veure caure a trossos la València antiga. Però a partir d’ara aquest edifici ha cobrat per a mi una vida inesperada, i plena de matisos: és la casa (“l’estimada casa”) de Greta Alfaro, una de les artistes joves que més admire. Quan, després de donar tres colps a la porta amb una maneta de ferro, la veig baixar i obrir la vella porta de ferro forjat, es produeix un moment d’emoció: pense que, per a la seua obra, tan plena a vessar d’ecos surrealistes, aquella casa li va com l’anell al dit. Greta hi apareix somrient, acompanyada del seu gosset Lope, un ratoner enjogassat, que es llança sobre mi posant-me les potetes en el pantaló i fent botets d’alegria, com si em coneguera de tota la vida.

Hi entrem expectants i, després de passar per entremig de mitja dotzena de puntals metàl·lics d’obra, que apuntalen l’estructura malferida, pugem per l’escala, noble al primer tram i, poc després, ja de servei (canvia el marbre dels graons pels taulellets). Al tercer pis, Greta Alfaro té l’estudi, una habitació que mira per un balcó (tapat per la lona verda) al carrer de Cadirers. La llum que hi entra és matisada, verdosenca, i tot pren de seguida unes coloracions fotosintètiques. Greta és una dona ben plantada, d’origen navarrés, que ha estudiat a la Facultat de Belles Arts de València: vesteix de negre, amb una falda curta que mostra les cames, llargues i fortes, rematades per unes sabates elegants de vellut negre. Els llavis vermells, el rímel als ulls, la ratlla de les parpelles molt marcada i una cabellera exuberant componen una imatge seductora i plena de vitalitat: com diu, sempre està a punt per a eixir i ser convidada a un banquet. I, en el seu cas, a un banquet surrealista.

Perquè en l’obra de Greta Alfaro hi ha aquest contrast entre allò convencional i benpensant i una realitat oculta, inquietant i colpidora. En la seua sèrie “Celebració” figura una col·lecció de fotografies de persones collfredes i serioses, en un marc burgés i elegant, acompanyades per algun detall escabrós i perifèric. En aquest sentit, em recorda llunyanament els efectes aconseguits per Carmen Calvo: la denúncia de la societat petitburgesa, hipòcrita i amerada de religiositat, i plena de prejudicis i llocs comuns. L’obra de Greta és particularment crítica amb la societat, a la qual agrada desemmascarar i que veu plena de foscors. “La cultura religiosa és molt important per al meu treball. Sóc atea, però el meu primer contacte amb l’art va ser a l’església del meu poble, a Fitero. Navarra és la terra de l’Opus Dei i la religió, per força, i tot els estímuls que comporta (la llum de les vidrieres, l’olor de l’encens, l’atmosfera pia…), tot això havia de quedar reflectit en la meua obra. Però també en la meua terra hi ha una cultura del menjar, del bon menjar, de la taula ben parada, del banquet. A Navarra no es para de parlar de menjar!”. Li pregunte que si es fa més que a València i riu, com qui diu ‘no tens ni idea de què parles’. “Al nord d’Europa, l’alcohol és el que genera el vincle social, la sociabilitat. A la meua terra, és el menjar... Menjar i resar, no hi fan res més!”.

Recorde un vídeo seu espectacular, una de les altres facetes que la caracteritzen com a artista visual. Hi ix una taula perfectament parada al bell mig d’un camp, amb les muntanyes del seu poble al fons. S’hi veuen aliments, botelles de vi, un animal rostit al centre. El vent mou les estovalles rosades de la taula, i durant un temps no hi ha cap més acció que la d’aquell paisatge estàtic i aquella natura morta, fins que es veu arribar, creuant un camp d’ametlers desfullats, l’ombra ràpida d’un ocell, i una altra, i una altra. Són ombres inquietants, de l’estil de Goya, que introdueixen una tensió en l’espectador, fins que apareix en primer terme un voltor enorme. I tot seguit, un altre. I, de colp, un munt de voltors entren en escena, mentre segueixen arribant, un eixam inaudit d’ocellots sinistres, que es llancen sobre els aliments amb la voracitat de l’afamat i amb la inexpressivitat pròpia de les aus. És un dels vídeos més impressionants que he vist, per la tensió que va in crescendo, per la surrealista acumulació d’aus carronyeres i pels evidents ecos que té de denúncia d’una societat fematera i malalta. “Vaig gravar durant una setmana, en un camp de Fitero, un canyet on els caçadors i els ramaders acostumen a llançar els animals morts. Al principi, els voltors no acabaven de refiar-se d’aquella taula barroca. Però un dia s’hi van acostumar i fou increïble.”

Aquest vídeo ha estat molt celebrat i li ha obert moltes portes, d’exposicions i projectes. Durant quatre anys ha estat becada a Londres, on ha desenvolupat un treball molt creatiu amb aquest format de videoart: en un altre treball, va col·locar una rata amb una càmera en un edifici eduardià, que va anar gravant les estances plenes d’oficinistes. El resultat és un arquetipus ben cridaner, amb la sorprenent mirada de la rata. "Són arquetipus: la rata, el voltor, el senglar... Animals de mal averany, amb molt mala fama. M’agrada aquesta unió del surrealisme amb el barroc, la juxtaposició de contraris per a generar incomoditat en l’espectador. Aquesta frontera entre allò privat i allò públic”.

Acaba de vindre de Basilea, i ara ha estat preseleccionada per a la beca del col·legi de Roma. Es considera nòmada i passa llargues temporades fora, però sempre regressa a la seua casa del carrer de Cadirers, “el meu amor”. “Necessite viatjar molt. València és morta culturalment, i necessite refrescar-me, veure coses, posar-me al dia… València no ofereix res i t’obliga a emigrar. Una de les coses més amargues del meu retorn de Londres ha estat descobrir que molts dels meus companys han abandonat aquesta ciutat. És dramàtic! Ser artista t’exigeix molts sacrificis, moltes renúncies que la gent no coneix: en general, amb les beques que et concedeixen no s’accepta la presència de la parella ni, de bon tros, els fills. Si tens un fill s’ha acabat!”. Li pregunte si ha pensat de tindre’n, de fills, i em diu que no: “Jo amb Lope en tinc prou!” i riu, amb la dentadura blanca i poderosa. “Abans tenia un gat, de nom ‘Hijo’... Però no, no vull fills. La maternitat en l’art és el més gran perill que hi ha! Fixa’t que, fins a quaranta anys, hi ha igualtat, però a partir d’aquesta edat en les exposicions tot són homes. La precarietat de la nostra faena et condemna a viure com pots, a sobreviure”.

Durant tota l’entrevista, Lope reposa en la seua falda, endormiscat. “Em fan pena les dones que abandonen la seua carrera per ser mares... Però en aquesta societat nostra no es valora prou l’art. Es veu com una vagabunderia, com una frivolitat bohèmia. Quan dic que sóc artista, de vegades em pregunten: ‘De la tele?’ I la gent no té cap problema de jutjar-te, fins i tot d’insultar-te. O, encara més, de dir-te: ‘Quan vas tocar de peus a terra, quan se’t va assentar el cap? O bé: busca’t una faena com Déu mana! Et veuen com un paràsit! A Anglaterra és una altra cosa: apareixes en les revistes, en la premsa, en els mitjans, amb total naturalitat”. De sobte, Lope es desperta i li salta de la falda, i deixa uns flocs de pèl en la roba negra de Greta. S’acosta a mi i fa uns saltirons divertits, buscant magarrufes. Recorde el gos de Carmen Calvo, el seu espavilat Tonet, que, tan bon punt et descuidaves, se t’amorrava a la cama, i s’encenia i s’arborava, el milhomes. Lope, en aquest sentit, no sembla tan perillós. “Potser tots tenim culpa del que passa. Durant aquests darrers anys la societat ha estat massa contemplativa, massa endormiscada… Vivim un robatori a gran escala i no hi ha quasi crítica! Ningú no diu res! Sí, i trobe a faltar una intel·lectualitat més compromesa, més implicada, i també un art molt més crític!”.

Pugem a la terrassa de l’edifici per buscar un bon marc per a les fotografies. Tot sembla molt precari, com la mateixa vida de l’artista. Jesús Císcar pregunta si no té pot d’enfonsar-se amb la casa i Greta riu i replica que ‘de cap manera’. Aquella casa és piranesiana, una autèntica ruïna. Però potser això és el que l’atrau, la seua veracitat, l’autenticitat que traspuen cadascun dels murs. Necessita una restauració amb urgència, però potser això li llevaria una part del seu encant, la faria, com diu, “de plàstic”. Imagine un vídeo del gosset Lope amb una càmera, recorrent l’edifici desballestat i gravant l’artista en la seua faena, una mirada íntima i personal, autèntica. I hi veig una interessant possibilitat creativa. Perquè Greta és part, i ho sap, d’aquella casa irrepetible.