“El públic perdona un error, però no perdona l’avorriment”

Va ser una obsessió infantil, una activitat adolescent i, de nou, una obsessió i també la seva professió. Quan tenia només quatre anys, Antonio Díaz (Badia, 1986), el Mago Pop de la tele, es va tocar l’orella durant setmanes. Esperava trobar la moneda que uns dies abans li havia tret un amic de la família. Després va llegir i rellegir un llibre de màgia —The Big Book of Magic, de Patrick Page—, va aprendre amb els vídeos de Tamariz, es va deixar fascinar per Copperfield, es va llicenciar en art dramàtic i va muntar una companyia d’il·lusionisme. Ara mostra la seva màgia-espectacle al Coliseum de Barcelona. Té 28 anys.

Pregunta. Als Estats Units la màgia és la tercera afició. Considera que a Espanya hi ha el mateix interès?

Resposta. Moltíssim, i també molt bons mags. La màgia té aquesta cosa d’estar sempre a l’ombra. Però de sobte apareix, es posa de moda i després torna a desaparèixer. Ara, però, diria que és una època daurada, perquè torna a estar en grans teatres. Als Estats Units, a més, els il·lusionistes són estrelles del pop.

P. Per què hi ha tan poques dones?

R. És sorprenent. Estem esperant una figura de la màgia que sigui dona. Però la realitat és que hi ha molt bones magues.

P. Joan Brossa deia que la màgia és per a espectadors intel·ligents que es deixen enganyar sense que això qüestioni la seva intel·ligència. El mal espectador és el que està pendent de pescar el truc?

R. No és dolent, però sí que crec que es perd moltes coses. Es perd tot l’embolcall, el ritme, l’humor, el que envolta l’efecte en si... perquè només es pren el joc com un repte intel·lectual, i això esdevé una baralla entre ell i el mag. “Si ho pesco, he guanyat i, si no, el mag ha guanyat”, es planteja. De tota manera, és un espectador al qual li tinc afecte. Jo, amb aquests que són entre el públic i ja els veus amb els ulls ametllats i la cara de “Et vinc a caçar...”, m’ho passo bé perquè durant l’espectacle els detectes i, al final, sempre perden, perquè podem fer un mateix efecte de maneres diferents. Quan veus que per fi obren els ulls i es deixen portar per l’encant és una satisfacció professional.

P. Porta sempre cartes al damunt?

R. Durant tota la meva vida sempre he anat amb cartes. Ara, com que m’agrada fer màgia amb tot, no porto res. Practico moltes hores, però intento organitzar els meus períodes d’assaig. Les cartes han estat les companyes de la meva vida, però m’encanta la màgia en general.

P. Com s’organitza?

R. Els dies ara són molt irregulars. No tinc vacances des de fa mesos. Tot d’una m’he de preocupar de moltes coses. Dirigeixo la meva companyia, som 12 persones: hi ha dies que faig comunicació, espectacle cada dia de dimecres a diumenge, rodatges de televisió dilluns i dimarts... No parem mai, però assajo cada dia dues o tres hores.

P. Com arriben els trucs?

“Volar és una de les il·lusions de tots els temps. Ja hi treballo”

R. De vegades per accident. Una acció, un objecte que descobreixes... Vénen quan menys els busques, però sempre has d’estar amb els ulls ben oberts. Al programa de televisió hem fet més de 150 jocs. Tot i que és cert que tot d’una te’en ve un que és la nineta dels teus ulls, és el joc, amb majúscules, i això ho cuides. No el fas a la televisió: te’l guardes per al teatre.

P. Us copieu entre mags?

R. Jo no en diria copiar. La màgia és com la música: hi ha cantants que són intèrprets i fan versions, i hi ha els que componen. A mi m’interessen els dos tipus de màgia. Sí que és veritat que a la màgia hi ha aparicions, desaparicions, transformacions, levitacions... un seguit de tècniques que es repeteixen i una mateixa tècnica et pot servir per a jocs diferents. Els mags solem respectar el fet que cadascú tingui el seu joc estrella.

P. Quan levitarà?

R. Ja hi treballo. Volar em fascina des de petit. No tant levitar com volar. Volar és una de les il·lusions de tots els temps. Quan Copperfield va volar, va ser un dels grans moments de la història de la màgia.

P. Té la sensació que va arribar molt jove a aquest món de l’espectacle?

R. Quan de petit volia ser mag, els nens no s’hi interessaven. Ara s’ha posat de moda. Hi havia el joc de Magia Borrás, que llavors va fidelitzar els pocs mags que es van fer mags. Era complicat per a un nen aprendre aquells jocs... Però sí, crec que vaig entrar jove a la màgia, tot i que m’ha anat bé. La tècnica que vaig adquirir de nen és com un idioma: difícilment la podria aprendre ara.

P. El seu és un gremi cohesionat?

R. La màgia és com tots els gremis, hi ha mags amb qui connectes més. Hi ha una manera més clàssica d’entendre la màgia i una altra de més actual. A mi m’agrada entendre la màgia com una art escènica. Crec que la tècnica és molt important, i per això l’he treballat, però també m’agrada entretenir. El públic perdona un error, però no l’avorriment. La nostra missió és sorprendre, il·lusionar i entretenir.

“Enganyar no té res a veure amb la màgia”

P. Utilitza còmplices d’entre el públic?

R. No, enlloc, ni a la televisió ni al teatre. L’únic que et pot creure és aquell que surt a l’escenari i viu la màgia per ell mateix. Al final és una crítica bonica, perquè si l’única explicació que troben és aquesta, per a mi és el més gran dels elogis.

P. Prefereix tele o teatre?

R. És molt difícil que la màgia a la televisió pugui superar la màgia en viu. No té la frescor del viu. Jo les veig diferents. De fet, encara em costa tenir clar com ha de ser a la televisió: és un territori supercomplicat. Tot es pot fer, però il·lusionar fent televisió és molt complex.

P. La neurologia està cada vegada més interessada en la màgia en el sentit que, en realitat, no s’enganya la mirada, que veu el truc, sinó el cervell, que no processa la informació. A qui estem enganyant realment?

R. Enganyant, a ningú. Enganyar no té res a veure amb la màgia. Si tu no sabessis que t’estic enganyant, t’estaria enganyant. Però si tu em permets que t’enganyi per il·lusionar-te, ja no t’estic enganyant, t’estic il·lusionant. Per a mi el que és bonic és que això de la màgia és un joc.