La Renaixença recupera un apòstol

L’oblit sempre té qui el conteste. La sentència, en el cas de la Renaixença, va més enllà de l’escepticisme, i cristal·litza des de fa uns quants anys en nous estudis i edicions, que desempolsen un llegat clau per a la literatura catalana. Fou el 1984, el que marcà un punt d’inflexió, amb la celebració del Col·loqui Internacional sobre la Renaixença, a Barcelona. Des d’aleshores, aquell segle xix s’ha fet cada més vegada més quotidià, més normal. Almenys, és clar, entre els ascetes del gremi. Malgrat això, cal guardar els coets, “encara queden escriptors dels qui pràcticament no se n’ha parlat i, tanmateix, tenen una obra al darrere molt considerable”. Ho diu Rafael Roca, professor de literatura catalana a la Universitat de València, i una de les persones que coneix més bé un segle que determinà, malgrat tot i tots, que la llengua anomenada “la morta-viva” decidira respirar.

La nostra posteritat no ens pertany. Potser per això acabà en el calaix la d’alguns dels representants d’aquell moviment de recuperació cultural i lingüística que algú, amb tota la pompa i no sense raó, anomenà Renaixença valenciana. Manuel Millàs fou un dels bandejats per la història, tot i ser un dels seus apòstols il·lustres. Sabíem del patriarca Llorente, sabíem de l’altre, Llombart, i de les seues ulleres profundes, sabíem fins i tot de poetes de circumstàncies com Querol, Labaila o Pizcueta. Sabíem també de dramaturgs populars i amables, com Bernat i Baldoví o Eduard Escalante. Sabíem de molts altres, però no de Millàs. O almenys no molt: unes quantes ratlles, alguns facsímils. Poca cosa, tot plegat. Ha sigut el seu besnét, Jaime Millàs, qui l’ha tret decididament de la penombra.

Ho ha fet aquest 2014, ara que fa cent anys de la mort de qui va ser un dels dramaturgs més populars de l’època, en una edició que recupera per primera vegada el conjunt de la seua biografia i obra. Ho ha anomenat Sainets valencians (1871-1891), un volum que és una resurrecció. Deixeble avantatjat d’Escalante, Manuel Millàs fou un personatge del seu temps: burgés modèlic, advocat i funcionari de la Diputació, que, com molts altres en aquella capital que trencava les muralles medievals, trià la literatura.

Aviat arribarien els primers poemes romàntics juvenils, en castellà, i les col·laboracions en la premsa de l’època, del Diario Mercantil de Valencia a Las Provincias del seu amic Llorente. Millàs havia decidit. Més endavant, doncs, més poemes, ja en valencià, i més articles, però sobretot sainets, escrits amb la mà solta, el públic a favor i l’ombra d’Escalante a l’esquena. Més de trenta obres concebudes a partir dels anys del sexenni revolucionari, i més endavant, quan la monarquia recordà que el poder era patrimoni seu. Anys de naixements il·lustres, com el de la societat Lo Rat Penat, en què participà des del primer moment, al costat d’altres prohoms de la burgesia valenciana: Ferrer i Bigné, el seu mentor Llorente, el seu protector professional Pizcueta, el seu professor Boix o l’enginyer Navarro Reverter. Detalls que sabem gràcies a un Jaime Millàs que ja prepara la biografia del seu besavi.

“Poeta líric volgué ser / Millás, que es un xic simpàtic, / i en lo gènere dramàtic / es a on algo bo va fer”, escrigué Llombart, que parlava del “teatre regional”, com l’anomenaven a l’època, un gènere sense més pretensió que l’entreteniment innocent, els minuts de suau distracció, de riures musicals, de pensar que la vida pot ser amable. Això era, en el fons, el sainet. I això va fer Millàs, amb notable èxit, per cert. Bilingüe, sí, com tots els altres, com la mateixa Renaixença, en una època en què el valencià era de tot menys una llengua de cultura. Inevitable? No cal obrir, ara i ací, la capsa dels trons.

La vida. A 26 anys, a la primavera del 1871, arriba la seua primera estrena. És al teatre Libertad, que després s’anomenaria Princesa, allà, al barri de Velluters, prop de sa casa del carrer de Quart. Presentava Anar per llana..., una peça romàntica centrada en l’horta. Tot allò, l’idil·li de la terra i dels conreus, donaria lloc més endavant als carrers de la ciutat, en altres obres com Sota, cavall i rei. La seua fama com a dramaturg no tardà a consolidar-se. Fins i tot estrenà al Teatre Principal, temple d’una burgesia que era la seua. Ho féu en castellà, és clar, com el dia que, anys més tard, estrenà a Madrid. Mentrestant, però, continuà omplint patis de butaques.

I és que la història de Millàs, al capdavall, és la dels teatres del xix de la capital valenciana: el Principal, el Circo Colón, el Russafa... i, sobretot, el Libertad, on es presentà aquell dia de primavera del 1871 amb una obra a la mà i la joventut a la cara. Aquell Libertad era un temple per al sainet a la darreria del segle, i durant el xx continuaria obert, ja amb el nom Princesa que veuria Lluís Llach cantar himnes en els anys de les ànsies i els somnis de colors. Un teatre que temps després, ja buit i tapiat, cremaria sospitosament i esdevindria un solar que només reviu una vegada l’any amb motiu de les falles populars i els seus cants que li reten homenatge inconscient.

Els sainets, entre aplaudiment i aplaudiment, acabaren demanant una pausa. Arribà en l’època en què la nova entitat Lo Rat Penat i els seus jocs florals necessitaven ajuda per a consolidar-se. Millàs li l’oferí, i deixà de banda aquell gènere “menor” per provar composicions més elitistes, poesies de gust pompós i drames històrics de patriotisme romàntic. Aquell “període de reflexió”, com diu Jaime Millàs, li serveix “per a incrementar la visió sarcàstica de la realitat social i per a dignificar el sainet amb un augment del nombre de personatges i amb la millora de la posada en escena, en dotar-la d’una teatralitat més propera a la sarsuela”.

Tot acaba, però. El 1892, arriben les primeres grans crítiques al gènere: “careciendo hasta de las nociones más rudimentarias de literatura, lo convierten en picadero de sus necedades y sandeces, cuando no de sus desvengüenzas.”, llançava Las Provincias, mentre recomanava a Escalante i als seus deixebles que “salgan de su retraimiento para evitar que se extraviase el gusto del público por los que parece se propongan desacreditar el género que tan aplaudido fué siempre”. Millàs tenia aleshores 45 anys. El canvi de segle anunciava la decadència d’un gènere. Un esgotament parcial, és cert, i és que serà encara popular fins mitjan segle xx, però en el fons irreversible. Les edats d’or del sainet havien passat. També les d’un MIllàs que ja havia donat el millor de la seua producció.

Quan mor a València, a 69 anys, deixarà una obra notable, en poesia, però sobretot, ja ho hem dit, en teatre. Abans d’oblidar-lo, alguns l’elogiaran: “El repertori de obres valensianes no deixará mai chelar la riallera memoria de u dels mes favorits cultivaors del teatro rechional. Contemporáneo de Escalante i de Liern, en ells rivalisaba en incheni i poètica”, deia la revista teatral El cuento del dumenche, que reeditaria les seues obres en reverència pòstuma.

No en fou l’única. Conta el seu besnét que en morir Millàs, a banda de la placa commemorativa al carrer de Quart, al cor de la ciutat de València, van traure un motlle del seu cap per tal de fer-ne un molt honorable bust, al gust de l’època. Havia de servir per a un emocionat homenatge popular, en lloança del poeta i dramaturg. Però mai arribà. Com sol passar en aquests casos, la mort significà l’oblit o, almenys un cert oblit. Aquell homenatge, finalment, ha arribat. Ho ha fet cent anys després, de la millor manera possible. Ni en bronze, ni tampoc en pedra, sinó en paper.