Què esperem
No està gens malament un contacte més directe amb el públic
Dins del cicle "Serenates" que ofereix la Universitat de València, Maria del Mar Bonet va cantar els temes que formen el disc Bellver amb l’Orquestra Filharmònica de la mateixa Universitat. El claustre ple i una inevitable referència al món docent en una època que no passa pel millor moment. Fins i tot una dedicatòria a la lluita dels mestres de Mallorca.
L’Orquestra, composta per estudiants molt joves, va mostrar un saber fer digne de remarcar. Potser una mica estrident en alguns passatges, però amb capacitat per a entendre i interpretar ritmes no binaris d’alguna de les peces que tenen l’origen en la música popular de la Mediterrània. Capacitat per a acostar-se a una formació tunisiana o siriana, com va ser el cas del tema "Tots dos ens equivocàrem".
És a dir: de material n’hi ha, què esperem per a normalitzar-lo? També hi ha públic i entusiasme.
Les dificultats continuen, agreujades pel menyspreu dels governs envers la cultura i les arts. O pel càstig de l’IVA. Cal reconéixer que des de l’anomenada Transició, els cantants i els músics van viure l’inici del final que els anys posteriors confirmaren. Els caixets es van desorbitar i van marcar un llistó inassumible per qualsevol producció al marge de la mamelleta administrativa. Tancada l’aixeta, pocs van adonar-se que ja era qüestió de plantejar-se l’ofici d’una altra manera. El procés de reajustament ha trigat massa temps. Tímidament, començaren a intentar-ho des d’espais reduïts, i els actuants van sacrificar el sou en veure que ho feien o es quedaven sense concerts.
Una manera de veure aquest panorama des d’un cert optimisme seria que no està gens malament un contacte més directe amb el públic, fins i tot un retorn a l’ofici de saber dosar el repertori, els recursos, per a conduir un ambient que moltes vegades té tendència a l’aldarull, al soroll de copes i ampolles, als energúmens que fan de qualsevol lloc i espectacle una continuació de la discoteca. Els Beatles ho van aprendre en els caus d’Hamburg. És una mica lamentable, però forma part de la vida artística.
En definitiva, es tracta d’adaptar-se a les circumstàncies del període econòmic que marca el capitalisme actual. En definitiva, es tracta de ressuscitar el millor del treball al marge de l’Administració. Com ho fan molts col·lectius, cooperatives, innovacions que la gent posa en marxa mentre descobreix la capacitat que té una autonomia real.
Ja fa molts anys teníem notícies de les peñas flamencas (sembla que proliferaven per Castelló) en què els aficionats arreplegaven diners per a dur un cantant flamenc a actuar de manera quasi privada. No és qüestió de fer-ho igual, però sí que, potser, és qüestió d’organitzar-se per compte propi.
