En llista d’espera

Avui dijous, quan vostés llegiran aquest article, don Felip de Borbó s’estarà coronant o s’haurà coronat ja com a Felip VI rei d’Espanya. L’abdicació de son pare Joan Carles ha posat en marxa un procés de substitució d’una celeritat extrema, mentre revifava el debat sobre monarquia o república. És ben comprensible que la retirada del ja anterior monarca provocara aquesta discussió. La monarquia espanyola ha patit una erosió considerable en els últims anys per motius de sobres coneguts. És clar que el nou rei, Felip, no és responsable de les esvarades de son pare o del seu cunyat, però tampoc l’avala la simpatia de què Joan Carles va disfrutar durant la Transició i en especial després del 23 F. És un altre rei i haurà de començar de zero. El debat sobre la forma d’estat –monàrquica o republicana- que els espanyols prefereixen podria ser estrictament racional. Els monàrquics poden adduir la conveniència de tindre un cap d’estat (i de les forces armades) que se situe per damunt del joc partidista com a garant de la Constitució i les institucions. A part dels costos que això implica, els republicans poden preguntar-nos si el principi monàrquic pot ser res més que un fòssil en una societat que ha assimilat (almenys en teoria) uns altres principis, els democràtics, entre els quals hi ha el valor de la llibertat i el mèrit individuals com a configuradors de la pròpia vida. La monarquia pot ser útil en algun cas, però va contra el sentit comú del nostre temps.

Siga com vulga, tothom recorda perfectament com (i per qui) es va reinstaurar la monarquia. Al poble espanyol no se li ha preguntat mai en unes urnes si la volia o no. Ara, per primera vegada en la història d’aquest país, un monarca espanyol és coronat dins d’una democràcia homologada. Com que això no havia passat mai, hauria sigut una bona ocasió per a fer la consulta que tampoc s’ha fet mai. No s’ha considerat oportú. I la veritat és que s’entén, no solament perquè la rutina política sol desaconsellar per sistema qualsevol audàcia. Una consulta així hauria requerit una revisió de la Constitució sobre la qual es basa aquesta democràcia. I ara mateix els termes consulta i Constitució vénen carregats per un altre debat, el del sobiranisme català. “En tiempo de desolación no hacer mudanza” era la màxima ignasiana que la majoria dels nostre polítics (amb Rajoy al cap) han aprés de memòria durant segles.

La política espanyola viu hores agitades abans del parèntesi estival, en part com a conseqüència de les eleccions europees. La inevitable dimissió de Pérez Rubalcaba ha deixat el PSOE en un estat de prostració comparable al d’un boxador sonat enmig d’un round que no s’acaba mai. Ningú toca la maleïda campana. Carme Chacon ha acabat per adonar-se que, almenys per ara, no té cap possibilitat de liderar el partit, mentre que Susana Díaz, que les tenia totes, ha decidit passar les calors estivals en el seu ben arrecerat feu andalús, on es veu que controla l’aire condicionat, en compte de socarrar-se en la solana madrilenya. O per usar una altra classe de metàfores, ara el PSOE és un navili a la deriva enmig de la maror.

El PSOE és un navili a la deriva enmig de la maror. En la mateixa situació, però pitjor, es troba el PSC

En la mateixa situació, però pitjor, es troba el PSC. Un partit que fa pocs anys dominava totes les institucions catalanes i que ha entrat en una barrena de malson. Els seus resultats en les últimes eleccions van ser més negatius que els del PSOE, i l’únic que no veia amb claredat meridiana que el secretari del partit, Pere Navarro, havia de dimitir era ell mateix. Els seus companys, sempre sol·lícits, s’han encarregat d’obrir-li els ulls. El problema és que la candidata que pràcticament tothom donava per bona, Núria Parlon, ha fet el mateix que Susana Díaz (i amb més motiu) i s’ha estimat més retirar-se a la quietud del seu ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Però l’espantada és general. Quan escric aquestes ratlles, l’únic que s’ha decidit a fer un pas endavant és el veterà Miquel Iceta –un polític intel·ligent, però també marcat pel seu perfil d’home de l’aparell i de defensor de la línia que ha dut el partit a la trista situació actual-. Aquests dies, el pobre Iceta es mou amb aquella parsimònia llastimosa del corder que porten al sacrifici. El PSC, avui, és una barca sense timó, migpartida pel debat sobiranista i amb vies d’aigua pertot arreu, i això no és el pitjor. El pitjor és que entre els seus militants s’ha estés la psicosi de naufragi i bracegen sense solta ni volta amb l’atribolament dels que es pensen que s’ofeguen.

La dimissió de Pere Navarro ha projectat la seua ombra sobre una altra, menys aparatosa, però igualment simptomàtica: l’anunci que Josep Antoni Duran i Lleida renuncia a la secretaria general de Convergència i Unió. Duran, però, mantindrà els càrrecs en el seu propi partit, Unió, i també el de portaveu de CiU al Congrés. Molts ho han entés com una altra de les fintes a què Duran ens té acostumats; gestos teatrals per a manifestar la seua disconformitat amb tot el que passa, però sense que arribe la sang al riu. Però hi ha una altra lectura, que una part del gran empresariat auspicia. Si Rajoy féra una oferta sensata per a desencallar el problema catalán, Duran podria recollir el guant i liderar un partit moderat que féra de contrapés al sobiranisme creixent de Convergència. El problema és que aquesta maniobra és poc plausible. A hores d’ara, Duran és un polític amb ben poca audiència, mentre que Unió, sense Convergència, seria un partit de notables poc notoris amb una incidència real que es pressuposa escassa. No és impossible que aconseguira aglutinar el catalanisme prudent d’arrel cristiana i continuïsta, però costa de creure que això significara molts vots en unes eleccions. I, d’altra banda, també costa de creure que Rajoy puga fer cap oferta prou llaminera per a impulsar una aventura així. En qualsevol cas, el cert és que hi ha molts moviments, tots ells dubitatius i confusos, tant a Catalunya com a Espanya. I, com que a l’estiu tots fem vacances, la tardor ja és a tocar.