Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Guia per a la meca del pop rock

Més de 200 bandes oferiran 228 concerts en els 180.000 metres quadrats de 12 escenaris al Primavera Sound

The Arcade Fire: els canadencs són tot un espectacle en escenaris grans i atapeïts. Ampliar foto
The Arcade Fire: els canadencs són tot un espectacle en escenaris grans i atapeïts.

Va començar com un festival de clubs fins que el 2001 va saltar al Poble Espanyol, on va créixer fins a necessitar el Fòrum. Allà s’ha convertit en un festival de referència mundial. És el Primavera Sound, una idea senzilla i arriscada: donar satisfacció a uns consumidors de música generalment menyspreats per la indústria quan encara existia. Ella ha caigut, el Primavera és cada any més fort.

Sense ànim d’exhaustivitat, aquests són alguns dels grups més destacats entre el bo i millor d’aquest hipermercat musical en directe. Serà els propers tres dies en 180.000 metres quadrats, repartits en 12 escenaris, pels quals desfilaran més de 200 bandes. Aquestes oferiran 228 concerts que generaran unes 200.000 visites al recinte. Tot això costa 9,7 milions d’euros (un 15% més que l’any passat), una xifra que, segons l’organització, comporta un impacte econòmic a Barcelona igual al de una cursa de Fórmula 1.

LLEGENDES

PRIMAVERA SOUND

PRIMAVERA SOUND

Des d’avui fins diumenge

Parc del Fòrum. Barcelona

www.primaverasound.es

Poden ser amb majúscules o bé de butxaca, però tots els estils musicals tenen cert culte a la personalitat i la generen. Aquest és l’apartat que cap festival no oblida, una forma de reivindicar la memòria, més encara quan bona part del públic del festival té com a horitzó la quarantena.

Pixies. Nom de llibre, banda indispensable per entendre el posterior grunge i l’escena dels anys noranta. Pixies van tenir una primera carrera curta entre 1989 i 1993, per després tornar com ho fan els grans grups: amb gires de retrobament i fins i tot un documental. No cal buscar Kim Deal: va deixar la banda. Tenen nou disc, Indie Cindy. (Divendres. Escenari Heineken, 22.50 hores).

Dr John. És una llegenda amb majúscules, fill dels pantans i de la humida Louisiana, plena tant de malsons i màgia negra com de vida i celebració. Dr John és Nova Orleans, part de la seva història musical i, per tant, autor de blues, rock, jazz, zydeco i boogie. Com la mateixa ciutat, és barreja. (Divendres. Escenari Rayban, 20.40 hores).

Televisión. No cal repassar llistes per reconèixer que Marquee Moon és un disc extraordinari. Les seves guitarres nervioses encreuades, les seves melodies i la tensió que respira al seu rock ja formen part de la història. Aquest disc, de 1977, serà interpretat per la banda liderada per Tom Verlaine. (Dissabte. Escenari Sony, 19.30 hores).

Neutral Milk Hotel. En l’imaginari del festival aquest grup és la llegenda perfecta: van editar dos discos desapercebuts i es van desfer, tot deixant una influència remarcable entre els grups posteriors de folk i psicodèlia camperola. Banda dels anys noranta (dècada totèmica per al festival), és remarcable el seu segon treball, In the aeroplane over the sea. (Dijous. ATP. 21.40 hores).

Slint i Slowdive. Dues llegendes de butxaca. Els primers van ser influents com a font del posterior postrock amb el seu slowcore, un so lent i tens. Els segons van ser paladins del shoegaze (mirar-se els peus), actitud definitòria del primer indie. Com a referents que són, continuen explicant el seu catecisme. (Divendres. Escenari Sony, 21.40 hores; i Escenari ATP, 23.55 hores).

POPULARS

The Arcade Fire. Un no pot dir avui que no li agraden els grans festivals massificats fins que no hagi vist aquesta banda canadenca davant d’una multitud fidel. És, realment, tot un espectacle. Presenten nou i variat disc, Reflektor. (Dijous. Escenari Sony, 00.30 hores).

The National. Banda de rock molt respectada que ha crescut de mica en mica. Prova de la seva intel·ligència és el retrat que en fa el documental Mistaken for strangers. Presenten nou disc, Trouble Will Find Me. (Divendres. Escenari Sony, 00.20 hores).

Nine Inch Nails i Queens of Stone Age. Dues bandes per marcar múscul i rock, per cert bastant present en aquesta edició. Els primers són adeptes al rock industrial, mentre que els segons fan allò anomenat stoner rock, amb arrels al rock dels setanta i la psicodèlia. (Avui. Escenari Heineken, 23 hores. Dissabte. Escenari Sony, 00.30 h).

AIRES ALIENS

Un festival que vol créixer no pot viure dels gustos tradicionals dels seus seguidors més militants, que a mesura que es fan grans van evolucionant. I és que si un no s’obre el cap anant en bicicleta, el més normal és que el pas del temps l’hi obri.

Caetano Veloso. És tant elegant, canta tan bé, té tant de carisma a sobre de l’escenari i ha barrejat de manera tan pulcra la música popular del Brasil amb altres músiques, que Caetano Veloso sembla perfecte. La seva inclusió al Primavera ofereix un tast de tropicalisme apte per a les masses. (Dissabte. Escenari Rayban, 20.25 hores).

Sun Ra Arkestra. El jazz escalabrant no és una música complaent, tot i que al festival es programi a L’Auditori. La mítica formació, ara liderada pel saxofonista Marshall Allen, proposarà una sacsejada a base de jazz d’avantguarda i orgull negre. (Dijous. Escenari Rockdelux, 20.45 hores).

HIP-HOP I NEGRITUDS

El hip-hop ha estat un estil que, de no formar part de l’univers estètic del festival, ha passat a tenir representants molt interessants, tot mostrant un bon gust inqüestionable.

Kendrick Lamar. El hip-hop més proper al funk i el neosoul, amb cors femenins ben setinats, ritmes seductors a tot drap i una veu versàtil que pot acaronar o disparar-se en un esprint. Talent en brut que reuneix la personalitat dels recitadors de l’est i de l’oest, és, sens dubte, el nou valor del hip-hop nord-americà. (Dissabte. Escenari Heineken, 23 hores).

Earl Sweatshirt. L’altre costat del hip-hop recent. En el so d’aquest jove establert a Los Angeles i membre de l’influent col·lectiu Odd Future impera la foscor i un to general tan inquietant com desassossegant. (Dissabte. Escenari Pitchfork, 21.25 hores).

Blood Orange. Artista nou amb to retro que pot recordar Prince i fins i tot Michael Jackson. Aborda tant el funk com el rhythm and blues i el hip-hop; com a productor ha dissenyat el so d’artistes com Sky Ferreira i Solange Knowles. (Dissabte. Escenari Pitchfork, 00 hores).

CAL NO OBLIDAR

La important presència nacional (Nacho Vegas, Sílvia Pérez Cruz, Refree, Mishima, Standstil, Joan Colomo, Joana Serrat...). El folk (Caveman, Sharon Van Etten, Johnatan Wilson). L’electrònica (Disclosure, Darkside, SBTRKT, Laurent Garnier, Moderat, The Haxan Cloak, Julio Bashmore). L’ètnica (Antibalas, Julio Amarante i Seun Kuti —fill de Fela). El pop electrònic (St. Vincent, Future Islands, Glasser, Metronomy, Cut Copy, Conan Mockasin i Cvurches). I un etcètera inacabable fins a completar els 200 artistes per a tots els gustos. Fins i tot per als amants de les estrelles del cinema en hores baixes que formen grups, com ara Macaulay Culkin i el seu The Pizza Underground.