Un terratrèmol significatiu

Els resultats de les eleccions europees de diumenge passat signifiquen un terratrèmol polític d’una escala ausades elevada, a nivell general i local, de Brussel·les a Gandia, Com és natural, els politòlegs i els periodistes especialitzats s’han afanyat a interpretar les dades i a separar el gra substanciós de la palla conjuntural o, per seguir una metàfora nietzscheana, a discernir els corrents de fons del canvi davall del moviment confús de les onades de superfície. El cas és que en tres dies ens han inundat de papers que intenten aclarir aquests extrems i explicar, en la mesura dels possibles, què ha passat. Jo no sóc politòleg, ni tan sols periodista especialitzat, i no gosaria competir amb tal devessall de saviesa. Només sóc un observador encuriosit que contempla el panorama, això sí, des d’una talaia peculiar, la d’un valencià que viu a Barcelona. Això implica compartir situacions i assistir a debats ben diferents. Ja és alguna cosa.

Aquest particular punt de vista m’eximeix de comentar els resultats en el seu àmbit adient, que és l’europeu. No cal ni dir que el que ha passat és gravíssim. Amb la victòria de partits alhora euroescèptics i feroçment xovinistes a França, el Regne Unit i Dinamarca, i en general amb el creixement de l’extrema dreta en tota la Unió, la futura Eurocambra tindrà encara més difícil dur endavant les reformes necessàries per a refermar el projecte comú. Les conseqüències, a la llarga, poden ser més fracàs, més escepticisme i més erosió del somni europeu.

Ja no m’eximeix tant, en canvi, de dir res del que ha passat a Espanya. Ací cal anar amb cautela, perquè les eleccions europees són atípiques. Tant l’elevada abstenció com la circumscripció única permeten que aflore més el vot extravagant i el de càstig. Això no vol dir que els resultats no siguen significatius. Si els comparem amb els dels comicis europeus anteriors, veurem que sí que ho són. L’electorat espanyol està molt inquiet i es mou darrerament amb celeritat. Això mateix ja és un símptoma de descontent. L’aparent fractura del bipartidisme tradicional n’és ún altre. Per als grans partits, el panorama s’ha girat com un calcetí. El PP ha guanyat les eleccions, però ha patit una reculada devastadora. Amb un 26% dels vots, si aquests comicis foren altres, no podria governar quasi enlloc sense aliats externs. La desfeta del PSOE és més brutal encara, i Pérez Rubalcaba ha fet bé de dimitir, perquè una debacle d’aquestes proporcions feia la seua posició del tot insostenible.

L’altra cara de la moneda és l’ascensió dels petits i protestons

L’altra cara de la moneda és l’ascensió dels petits i protestons, sobretot la de Podemos, que ha fet una entrada de cavall sicilià. En tres mesos justos, amb quatre duros i un programa electoral de no t’hi fixes, la colla de Pablo Iglesias ha obtingut més d’un milió de vots i 5 escons. Si això no és significatiu, jo no sé que ho serà. També és suggerent que siga el País Valencià un dels llocs on aquesta formació puja més. El discurs de Podemos és fumós i el seu futur una incògnita, però si es consolida, voldrà dir que el moviment dels indignats ha trobat per fi un camí cap a les institucions. No és la pitjor notícia possible. Rosa Díez ha intentat ultratjar-los dient que són l’entrada del populisme en la política espanyola, com si el partit que ella lidera fóra una altra cosa. No sabem a penes que és i que serà Podemos, però, amb el seu aire d’esquerranisme utópico-mediàtic, diria que no s’assembla a Aurora Daurada, per exemple. L’eclosió d’aquest populisme ha barrat el pas a l’avanç d’un altre, més nociu. En política, l’ingenuïsme radical sempre és inquietant, però n’hi ha que ho és més que altres. El ràpid creixement de Bildu també és una dada ha tindre en compte.

A Catalunya, el partit vencedor és Esquerra Republicana, amb un triomf espectacular que multiplica per 5 els seus resultats del 2009. Convergència i Unió ha quedat la segona, tot i que ha pujat en vots. A Madrid repeteixen que Artur Mas s’ho ha de fer mirar, perquè amb la deriva sobiranista no fa més que perdre poder davant d’ERC, que sempre ha defensat aquest camí. Però això és parlar per no callar, perquè CiU no té cap més opció que mantindre el rumb, i no cal més que mirar els resultats del PSC i el PP per a entendre-ho: tots dos partits s’han afonat en la més abjecta de les misèries. Tot i que ni Pere Navarro ni Alícia Sánchez Camacho pensen dimitir, han vist el seu electorat reduït a la meitat i han desaparegut com a força rellevant de les grans ciutats. La trompada del PSC ha sigut tan sagnant que la seua contribució al daltabaix del PSOE no es pot menystenir gens. Ara mateix és un partit trencat. Fins i tot ha perdut part dels bastions del denominat cinturó roig, on els vots se li esgolen cap a les opcions també roges, i sobiranistes, d’Esquerra i d’Iniciativa. De fet, tots els partits que han pujat en aquestes eleccions, llevat de Podemos, són d’adscripció estrictament catalana, i tots ells defensen la consulta. De moment, el debat sobiranista és clau a Catalunya i les opcions unionistes no arrosseguen electors. La factura que el PSC i el PP han hagut de pagar és molt més elevada que la del restaurant La Camarga.

Al País Valencià, el terratrèmol no és menys profund. El PP ha perdut més de mig milió de vots i 23 punts percentuals respecte al 2009. Rita Barberà i Alfonso Rus tenen motius per a estar preocupats. Com també els té Ximo Puig, que no capitalitza gens el desastre del veïnat. Ací el vot disgustat s’ha dirigit cap a Esquerra Unida, que multiplica per tres els seus resultats, UPyD i Podemos, amb una fulgurant irrupció que l’ha situada de colp en quarta posició, per davant de Compromís. Quant a Compromís, ha obtingut un diputat en unes eleccions que sempre li havien sigut revesses i ha consolidat la pujada dels últims anys, demostrant que no era flor d’un dia i que la coalició té futur. Amb tot, ha vist frustrades les seues perspectives de creixement per l’ascens de Podemos. En una terra tan sucursalista com la nostra, aquest pot ser un rival temible en les pròximes eleccions autonòmiques, però l’endemà mateix podria ser un aliat a l’hora de descavalcar el PP del poder. Si Compromís manté la serenitat i no es deixa endur per atacs d’ansietat ni per temptacions suïcides de col·lisió interna, tindrà un paper molt influent a jugar d’ací a un any, tant per mèrits propis com perquè els dies de plaer i glòria del PP local sembla que s’han acabat, per fi. I el mínim que es pot dir és que ja era hora.