El ‘cas Ballot’

Un dels efectes més coneguts de la presència dels francesos a Catalunya entre 1808-1814 és la seva particular política lingüística. Sota el mandat del mariscal Augereau, el català va gaudir d’un grau insòlit de cooficialitat que va conduir a l’edició bilingüe francès-català del Diario de Barcelona (el 1810, tot i que només durant uns mesos), per bé que hi ha unanimitat a l’hora de recelar de les autèntiques pretensions napoleòniques, més evidents en el tracte dispensat a França envers la diversitat lingüística. Tot i això, el context va acabar propiciant l’aparició d’una obra singular: el gener de 1815 va veure la llum la que està considerada com la primera gramàtica de la llengua catalana, obra de Josep Pau Ballot (Barcelona, 1747-1821), prevere, catedràtic de retòrica i home que, per edat i formació teològica, distava molt de simpatitzar amb els afrancesats. Així, la Gramatica y apología de la llengua cathalana apareix com una raresa en la història de la llengua, seguint la línia d’alguns apologistes del XVIII però a deshora del que representarà dues dècades després la crida romàntica de la primera Renaixença. Aparentment sol, Ballot no sembla generar cap tendència, ni anticipar la recuperació de l’idioma, en un moment en què la situació de subordinació de la llengua tendeix a acomodar-se a una diglòssia ben assentada entre les elits.

El filòleg Joan Solà va aportar dades noves sobre l’origen de l’obra. Ballot va començar a elaborar la gramàtica l’any 1810 per encàrrec de Pere Pau Husson, impressor d’origen napolità obertament afrancesat, fundador i director fins al mateix 1810 del Diario de Barcelona i condemnat per la Reial Audiència un cop marxats els francesos el 1814 “por haber continuado en esta ciudad el oficio de impresor del Diario hasta últimos de agosto de 1810, haber jurado fidelidad y obediencia al intruso y sido individuo de la guardia cívica”. Segons l’anunci publicat al mateix Diario de Barcelona el 5 de març de 1813, l’obra es publicaria en fascicles, “y se entregará cada pliego á los subscriptores, así que vayan saliendo de la prensa”. D’aquesta manera, el primer plec va tenir com a peu d’impremta el mateix Husson i data de 1813; és a dir, un patrocinador afrancesat en època d’ocupació napoleònica. Tot apunta, no obstant això, que la publicació s’interrompé, i de fet, del plec inicial se’n conserven molt pocs exemplars (Solà va aportar el seu com a prova documental). Finalment, l’edició definitiva de la gramàtica va substituir el plec inicial i va esborrar qualsevol al·lusió a patrocinis anteriors, a través d’un nou impressor com va ser la Junta de Comerç de Barcelona, en la qual, com explica l’estudiosa Mila Segarra, Ballot feia de corrector de textos.

Ni Ballot ni Husson, però, eren novells en el debat de la llengua. Al cap d’un any de la seva fundació, i sota la direcció del napolità, el Diario de Barcelona ja publicava poesia en català, i uns anys després, entre juliol i novembre de 1796, va acollir un debat sobre ortografia en el qual Ballot va destacar per una precoç modernitat, en defensar el catàlà com a idioma (ni dialecte ni patois) i vindicar l’existència d’una Acadèmia que endrecés la llengua com calia, quan faltaven més de cent anys perquè arribés l’Institut d’Estudis Catalans (i cal dir que a la Renaixença Rubió i Ors ja es conformava amb la restauració de la medievalitzant Acadèmia del Gay Saber). L’interès d’ambdós per la llengua, previ a l’ocupació, no és doncs oportunista. Potser l’empatia lingüística dels francesos no era sinó un esquer per seduir els catalans, però devem a Ballot i als seus contactes amb la modernitat haver fornit el català d’una obra que representa una baula crucial en la història de la llengua (serà referència obligada d’alguns textos fundacionals de la Renaixença) i que mostra que no tot estava perdut durant la mal dita Decadència. Encara n’hi havia que no havien renunciat a dignificar l’idioma.