“Si tinguessin una base més sòlida, els músics d’avui farien coses més bones”

En plena crisi dels suports musicals, el polièdric Carles Santos (Vinaròs, 1940), sempre remant contra corrent, treu al mercat una caixa amb quatre cedés que reuneixen la pràctica totalitat de la seva obra pianística. Un doble salt mortal sense xarxa de títol clarificador, com tots els seus, Lo bó ve per baix (K Indústria), que els propers dimarts i dimecres es presentarà oficialment al centre Arts Santa Mònica de Barcelona. “No hi haurà piano, per marcar distàncies”, explica Santos amb el somriure maliciós del nen que amaga llaminadures a la butxaca. “No puc dir el que faré, però aconseguiré que durant mitja hora la gent escolti atentament el que els proposaré. I després ja podran xerrar com se sol fer en les presentacions”.

Pregunta. Hi serà tota la seva obra pianística, a Lo bó ve per baix?

Resposta. Podria haver-hi més coses que no recordo o que no he trobat. L’interessant és que no hem manipulat res, tot està tal com es va gravar. Així pots anar veient com canvia el so, la forma de gravar, fins i tot com canvien els pianos, veus com els Steinway es van fent cada vegada més japonesos, més metàl·lics...

“Fa 50 anys, burgesos

P. En aquests moments al mercat no hi havia cap disc seu de piano.

R. No, es van fer en una època en la qual no hi havia tanta curiositat com hi ha ara. La gent sent més música que quan jo vaig començar a gravar. Llavors les coses que se sortien una mica de les normes eren per a una minoria militant, ara tot és més obert. Gràcies a Internet es pot disposar de milers i milers de coses de tot el món.

P. Però aquesta gratuïtat d’Internet perjudica també els creadors, que no veuen remunerada la seva feina.

R. Jo no m’irrito per això, prefereixo que les coses arribin i que la gent les pugui sentir, que et trobin pel carrer i et diguin que l’altre dia van escoltar o van veure una cosa teva. Això crec que està bé: ja que ens falten tantes coses, almenys que hi hagi música, que la gent pugui disposar de la música. Tal vegada soni a idealista, però com que he passat tant de temps a les trinxeres, aquest tipus de relació em sembla satisfactori.

P. Llavors està a favor de les descàrregues gratuïtes?

R. No, a favor tampoc, però hi busco la part positiva. Ja sóc gran i he passat moltes èpoques de silenci absolut.

P. Internet està canviant el món de la composició i de la interpretació?

R. Jo ho veig positiu, perquè vinc de la ràdio de galena i ara fins els nens poden manipular sons amb facilitat. Disposes de mitjans que abans no existien, però un piano segueix sent un piano i un violoncel encara és un violoncel. Quan va aparèixer la tecnologia pensàvem que les orquestres s’havien acabat, i no ha estat així, però ara la gent ja no ha d’anar a un conservatori, no ha de saber solfa, des d’un punt més tècnic es poden fer coses interessants.

P. Als anys seixanta es deia que era imprescindible estudiar al màxim la teoria per després poder-la oblidar.

R. Ara obliden abans d’aprendre. I es nota en la qualitat. Jo vaig fer tot el recorregut pel conservatori i ho recomano, com més solfa sàpiguen, millor, i si toquen un instrument, molt millor, així no dependran tant de l’electrònica. Si els músics actuals tinguessin una base més sòlida, amb les idees i els mitjans que tenen, podrien fer coses més bones. Tots els conjunts tenen la mateixa estructura, amb la quantitat de possibilitats que hi ha!

P. I en el camp de la música que abans anomenàvem contemporània?

R. No ho sé, la veritat és que no n’escolto gaire. En coses que he sentit pescades al vol, veig que la gent fa molt Morton Feldman i que John Cage s’ha convertit en el filòsof de la música. I està bé, perquè Cage mai va dir el que calia i el que no s’havia de fer, va venir a dir que tot es podia fer. Jo he tingut la sort de tocar el piano. Bach i Chopin tocaven. Ara els compositors es fan tocar les seves obres i, la veritat, no és el mateix. Si toquessin seria diferent; per exemple, els minimalistes americans (Steve Reich, Philip Glass...) abans d’escriure muntaven un conjunt; és totalment diferent i, en el fons, és el més clàssic.

P. Com és això de conviure amb un piano?

R. Canvien moltes coses en la teva vida, fins i tot en la privada. El piano és una parella.

P. Encara té el Bösendorfer Imperial al menjador de casa?

P. No, ara és en un auditori que duu el meu nom a Vinaròs, on treballo normalment. Convisc amb ell però no vivim a la mateixa casa, la qual cosa té el seu rotllo i també els seus problemes, perquè m’agradava allò d’aixecar-me a qualsevol hora, obrir la nevera, prendre alguna cosa i posar-me a tocar.

P. Vostè va estrenar moltes obres de Cage a Barcelona.

R. Ho vaig fer pràcticament tot. I també, quan encara vivia Franco, vaig estrenar amb Ros Marbà i Anna Ricci Pierrot Lunar. En aquella època tocar Schoenberg era com llegir el Manifest comunista, era una transgressió important però tardana.

P. Troba algun paral·lelisme actual amb aquestes transgressions de fa més de mig segle?

R. No, tot és molt diferent. Tenim gent bona, però als que manen no els importa la cultura, parlo de Madrid i de Catalunya. Fa mig segle, el Club 49 va portar Cage i Cunningham. Quan encara no brillaven a Amèrica, uns burgesos catalans els van portar. Ara et porten Messi. Crec que culturalment hem baixat molt en tots els sentits, i no és per la falta d’interès del públic, sinó per culpa dels dirigents. A la televisió hi ha cadenes ofensives que juguen amb la dignitat de les persones.

P. N’entreveu les causes?

R. Tenir un poble ignorant i desinformat significa mantenir el sistema més anys. Un poble més culte és més exigent i tot canvia. I no és solament un atac mental, sinó també econòmic, com la pujada de l’IVA, un atac frontal a la cultura. Fa l’efecte que l’única fi dels nostres governants és aixafar la cultura, una brutalitat total.