Raimon al Palau

El 20 de març passat, Òmnium Cultural atorgà al cantant Raimon el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que és el guardó més cobejat que es pot rebre a Catalunya en el ram de la cultura. Que Raimon se’l mereixia és indisputable, no solament perquè és un bon escriptor per dret propi –un lletrista sensible i eficaç i un memorialista distingit-, sinó sobretot pel motiu que els jurats van subratllar: per una trajectòria importantíssima de més de 50 anys de difusió de la llengua i la cultura. No descobrirà cap Amèrica qui diga que per a la cançó en català i fins i tot per a l’ús públic de la nostra llengua en temps difícils, Raimon va ser un fenomen decisiu, o qui reconega que si poetes tan complexos com Ausias March o Salvador Espriu han esdevingut populars és gràcies a ell. En resum, aquest era un premi obvi, i la prova d’això és que en un gremi tan extremadament suspicaç i envejós com el lletrat, tothom va afirmar, almenys en públic, que Òmnium havia fet bé i santament concedint-li’l. Això també diu molt de l’altíssima consideració en què es té, a Catalunya, la figura i l’obra de Raimon.

Del 8 a l’11 de maig, Raimon havia d’actuar al Palau de la Música de Barcelona, amb una tanda de recitals antològics que repassaren la seua carrera i que incloïen peces de caire íntim que ha cantat poc en públic. En les entrevistes promocionals prèvies a l’esdeveniment, el cantant va fer unes declaracions molt raonables sobre els dubtes que li provoca el procés sobiranista català, amb un govern espanyol tancat en banda i un context europeu poc encoratjador, i manifestava també la seua inquietud –més que comprensible- davant les possibles repercussions negatives que tot això poguera tindre al País Valencià, assumpte que als valencians ens ha de capficar, com és natural.

Es veu que, en les xarxes socials, hi ha hagut qui s’ha mostrat ofés per aquests dubtes, i en alguns diaris han pintat un panorama que podria fer creure que el cantant ha patit les ires dels talibans independentistes i que és víctima d’una cacera de bruixes en tota regla. És una visió molt esbiaixada. L’anonimat que empara les xarxes facilita que qualsevol primari puga proferir impunement el que li passe per les parts baixes de la seua anatomia, i no s’hi pot fer res, però tampoc vol dir res. La gent amb dos dits de cervell i la que firma les paraules que escriu ha reconegut de forma pràcticament unànime que Raimon té tot el dret del món a expressar els seus dubtes, per raons de principi (perquè sense dubte no hi ha pensament que valga) i també per raons de fet: el procés és, en efecte, dubtós; hi ha moltes incògnites, i amagar-les no servirà per a aclarir-les. S’entén que els polítics professionals dissimulen els interrogants; en canvi, l’obligació de la gent compromesa amb la cultura –el que abans en déiem intel·lectuals- és la d’assenyalar-los i de reflexionar-hi. L’estatura cívica de Raimon no queda disminuïda per això, sinó al contrari. A fi de comptes, i amb la possible excepció d’algun irresponsable, tots dubtem. Convindria reconéixer-ho més i dialogar a partir d’ací.

El fet és que més de 8.000 persones van acudir al Palau durant els quatre recitals, sempre en un ambient festiu, de concelebració col·lectiva, en què abundaven les senyeres estelades. Jo hi vaig assistir dijous. Hi havia pràcticament tothom que ha sigut i és algú en l’esquerra i el nacionalisme català, en la política i en la cultura, des de Pasqual Maragall a Teresa Gimpera. Se’n diu poder de convocatòria. Algú va escriure una vegada que, quan Raimon canta a Barcelona, a Catalunya no passa res més important, i continua sent cert. També el Palau volia homenatjar el flamant premiat d’honor, i el cor infantil de l’entitat va versionar dues peces seues al començament de l’acte. Es pot dir que tenia gràcia sentir el clam d’urgida revulsió que és “Diguem no” en les veus blanques dels xiquets cantors. Després, Raimon va eixir a l’escenari i la connexió amb el seu públic es va establir a l’instant.

Algú va escriure que, quan Raimon canta a Barcelona, a Catalunya no passa res més important

Un recital de Raimon té sempre una estructura molt deliberada, i aquest no en va ser una excepció. És cert que predominaren les cançons líriques, on l’autor ens reporta els seus sentiments íntims: l’amor a la seua dona; les passejades per Xàtiva i València; l’ambigüitat dels records; l’única seguretat de l’arrelament dels seus dubtes, que fins el porta a desconfiar de si l’entendrem o no; la tenaç incertesa de viure, que ell sap expressar, i compartir, de manera tan nítida. A mi em van agradar particularment les versions que féu de “Com un puny” i de “De nit a casa”, una cançó tot just mussitada, torbadora, que descriu com cap altra que jo conega l’angoixa de les nits més fosques del franquisme. Alhora, enmig d’aquestes cançons confessives, tan seues, es feien lloc de tant en tant les altres, les que ens recorden que Raimon és una força incoercible de comunicació, un autèntic fenomen en el difícil art de transmetre la rebel·lia; algú que ens reclama la participació i que, per moltes voltes que l’haguem sentit, acaba que se’ns endú. “A l’any quaranta” va ser un primer avís que, amb els seus 73 anys a l’esquena, aquesta força està intacta, com la veu i l’empenta que la mou.

Un recital de Raimon és sempre una experiència poderosa. Té alguna cosa de litúrgic, i la paraula concelebració no ve debades a la ment. Hi ha un nosaltres irradiador, un crescendo sostingut i un públic que s’hi lliura. El cantant n’és el catalitzador. L’emoció col·lectiva hi convergeix, i ell l’amplifica. Al final vénen els plats forts: cançons com “Veles e vents”, “Jo vinc d’un silenci”, “He mirat aquesta terra”, “Indesinenter” i aquell crit existencial íntim i compartit que és “Al vent”. Seguides, representen un tour de force esgotador per a qualsevol cantant, i cal dir que Raimon va superar la prova enmig de l’entusiasme de l’audiència. També cal dir que, per molts dubtes personals que tinga, cantar “Indesinenter” quasi al final, ara i ací no admet més que una lectura –“mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut”, etc.- i el públic ho va entendre i agrair de seguida. Ja ho va dir Espriu, que Raimon és, essencialment, un antiprimari. Quan l’ordena una ment ben articulada, un recital es converteix, tot ell, en un discurs amb sentit. Només cal escoltar-lo. La paraula i la música, la trajectòria i els dubtes, per descomptat, però també els desitjos i les intencions, i amb ells la bellesa i la força de tot plegat, van desplegant-se i enriquint-se gradualment. La racionalitat, l’astúcia i el pur i simple talent, ben combinats, fan l’obra d’art (que sempre és verdadera perquè és lliure), i llavors el càntic ens sacseja per dins i el convivim.