El realisme tràgic valencià

Amb el lògic ressò que el traspàs de García Márquez ha suposat pertot arreu, fonamentalment als països llatinoamericans -i en especial als de parla espanyola-, em vénen al cap les similituds de les temàtiques que tractava aquest colombià universal (les quals formen part d’allò anomenat literàriament realisme màgic) amb les circumstàncies per les que naufraguem els valencians i que un servidor es pren la llibertat d’anomenar realisme tràgic.

Amb tota la raó i naturalitat, Gabo mai no es cansà de denunciar la peculiaritat del subcontinent americà central i meridional i dels patiments que la seua població havia sofert des que fou descoberta i colonitzada pels europeus. Un frec a frec de cultures, mentalitats i interessos que, endavant, marcà l’esdevenir de milions d’americans i d’altres tants forans (d’Europa i Àfrica) que s’assentaren en les seues terres de promissió per voluntat pròpia o forçadament. Una cruïlla social que, en els començaments del segle XXI, encara no s’ha resolt com qualsevol lector pot endevinar llegint les seues novel·les o escrits.

Fullejant les seues pàgines, qualsevol se n’adona que el límit entre la realitat i allò que sembla que no ho és (no necessàriament fictici encara que ho puga semblar) no hi existeix, encara que per a la nostra mentalitat siga irreal i impossible que esdevinga. Tanmateix, les situacions que relata el nostre autor de referència són possibles en aquesta part del Nou Món i fàcilment constatables quan hom tasta la idiosincràsia dels seus pobladors en recórrer-la. Sovint els dic als meus alumnes que la Prehistòria encara hi és al planeta per poc que l’escorcollem, com no va a existir aquest submón –que en veritat ací no ho és- de què tracta l’obra del Nobel exiliat a Mèxic?

Aquesta introducció em ve a pèl per a vindicar, com deia, un nou estil de vida –també narratiu atesa la literatura que ha generat- que al País Valencià podríem encunyar sense por ni vergonya com a realisme tràgic. Una mena de subgènere del realisme màgic sud americà que en aquest racó occidental del Vell Continent hom ha posat en pràctica des de fa dècades amb el consentiment d’una substanciosa majoria. Un estat de les coses que, de no considerar-nos en essència europeus, ben bé es podria pensar que es tracta d’un producte sociològic típicament llatinoamericà. Com si no s’explica el que ací esdevé per a escarni de propis i còmplice rialla d’estranys? Com un poble com el valencià ha pogut confondre la realitat i la ficció tan alegrement com irresponsablement? Com aquest ha fet cas omís a les advertències que, des del món del periodisme i de la narrativa fonamentalment, han procurat despertar consciències?

Furgar en la ferida oberta i infectada de pus no ha sortit l’efecte esperat en aquestes contrades des de fa anys (als fets incontestables cal remetre’s tossudament), com tampoc han suposat la regeneració desitjada a Llatinoamèrica la magna obra del colombià i d’altres tantes veus autoritzades des del món de les idees i de la literatura, malauradament. La diferència entre totes dues realitats al meu humil parer és que, almenys, més enllà de l’Atlàntic els queda això que anomenem dignitat malgrat la dificultat extrema que simplement resulta sobreviure per a una immensa majoria, mentre que a la vora de la Mediterrània fins i tot aquesta virtut senyera l’hem esborrada a consciència del nostre ideari. Ja dic, una tràgica realitat.

Albert Ferrer Orts es profesor en la Universidad Autónoma de Chile