Des de la Vall d’Uixò

Entre les moltes idees i metàfores prodigioses disseminades pel Fedó, hi ha una que em ve a la ment sovint: cap al final del llibre, Sòcrates diu que si un home habitara al fons de l’oceà i, a través de l’aigua –que hauria de ser molt nítida- veiera el sol i els altres astres, creuria que la superfície del mar era el cel, i no intentaria emergir i veure de veritat la mar i el cel com el que són. Sempre que rellegesc la poesia d’Antonio Cabrera em recorde d’aquesta estranya paràbola, que vaig llegir per primera vegada en l’època en què ell i jo ens vam conéixer, en la universitat valenciana, potser en les classes d’història del pensament que donava tan bé el professor Salvador Feliu. En tot cas, la tensa relació que Plató estableix entre imatge i realitat, entre observació i idea i, en últim terme, entre l’home que mira i pensa i el cosmos alhora transparent i ocult que l’envolta, em sembla que té molt a veure amb la poesia tal com l’entén i la practica el nostre autor. Una poesia contemplativa i reflexiva, absorta i interrogant, en què els vastos passadissos de l’ànima s’emmirallen, sabent que mai acabarà de copsar-los, en els no menys vastos –i del tot inaccessibles- que sostenen les coses que celebra. I al capdavall, com el mateix autor assenyala en l’acabament d’un poema memorable, “¿quién conoce, quién ve, quién no confunde?

Hi torne a pensar ara, mentre repasse l’antologia dels seus versos, Montaña al sudoeste, que acaba de publicar Josep Maria Rodríguez. Aquest és un poeta de Lleida relativament jove i molt notable, que ha publicat versos, tant en castellà com en català, que tenen moltes afinitats amb l’obra que destria, com el gust pel to reticent i reverberador i les formes breus i subtils de la lírica oriental. Rodríguez és un especialista en l’art japonés del haiku, aquesta estrofa mínima, de tres versos i 14 síl·labes (o 17, si es compta a l’espanyola) que pot contindre un món i el seu contrari, sobre el qual ha escrit llibres de referència. Curiosament, en aquesta antologia ha prescindit dels poemes de l’únic llibre de haikus de Cabrera, Tierra en el cielo, perquè considera que, tot i ser un poemari exquisit, és massa tancat i singular i no encaixa amb la trajectòria que la resta de l’obra de Cabrera dibuixa. Cal reconéixer que, fins amb aquesta amputació, es tracta d’una poesia molt difícil d’antologar, perquè no té alts i baixos, sinó que sempre manté un to meditatiu, dens i pausat que arrossega el lector sense declivis. El que aquesta selecció encerta a posar de relleu és l’extraordinària coherència i la fidelitat a ell mateix del món poètic d’Antonio Cabrera, tan esforçadament seré i tan inquisitiu, al llarg de més d’una dècada. Sens dubte, aquesta és una poesia que evoluciona i s’enfondeix, però sense trair-se. Sense amaneraments ni cap concessió a l’èmfasi, el que fa és depurar-se. Rodríguez té molta raó quan diu que, fins a un cert punt, aquesta lírica busca una mena de dissolució del jo que parla (“Canta el alrededor, no hables de ti”), però que ha d’existir rere el vidre de les paraules per a poder-nos dir la humana perplexitat de formar part del món i alhora reflectir-lo. En qualsevol cas, oferir una antologia de poemes d’Antonio Cabrera és convidar-nos a un banquet d’idees i sentits a l’empara de l’efímer, perquè les imatges passen, com la llum en què habiten, però aquests versos toquen cordes greus de l’ànim del lector, i el seu ressò perdura.

Crec que és un dels millors poetes que escriuen a hores d’ara en aquesta part del món

No cal que subratlle, en aquest punt, que crec que Antonio Cabrera és un dels millors poetes que escriuen a hores d’ara en aquesta part del món, cosa que podria suscitar la qüestió, més aviat bizantina, de la seua pertinença a l’heteròclit conjunt de la tradició literària valenciana. És obvi que el nostre autor no escriu en català, i per tant no forma part de la literatura escrita en el nostre idioma, però també ho és que, com la d’altres autors en castellà, la seua és una poesia sentida, pensada i escrita des d’ací i que sí que forma part, ineludiblement, i no en últim lloc, de la cultura que genera i reflecteix aquest país nostre (cosa que Joan Fuster, seguint la petja del mestre Rubió, tenia molt clara: la cultura del País Valencià inclou necessàriament Lluís Vives, Antoni Maians, Blasco Ibáñez i fins i tot el bo de Ramón Sijé). L’oceà del món, interrogat des de la Vall d’Uixò, no pot ser-nos alié. Cal dir també que en la poesia de Cabrera, concentrada i singular com és, podem trobar ecos clars de la lectura de Francisco Brines i de César Simón, com a mestres, i de Carlos Marzal i Vicente Gallego, com a companys, però també de Joan Vinyoli i d’alguns poetes en valencià coetanis seus. Aquesta és una poesia que dialoga d’una manera fèrtil amb la que escrivim els que ho fem en català ara.

Amb tot, el motiu que ens la fa més pròxima és un altre. Cal reconéixer que la València del final del segle XIX no ha respirat mai en literatura amb l’acre vivacitat que té en Arroz y tartana de don Vicent Blasco i que només els poemes de Francisco Brines han sabut il·lustrar la transparent esplendidesa del paisatge de la meua terra natal. La natura que desperta les inquisicions d’Antonio Cabrera és també aquesta. El mont Pipa, a la Plana Baixa, i l’illa dels Pensaments, vora Cullera; l’interior i la costa, els aspres secans del Maestrat i els horts amables de les planes, tarongers i ametlers, les palmeres exactes. Un món vell i flamant, de claredat pungent, que cal veure i pensar cada vegada. “El paisatge és temps:/ els turons, les pedreres, el que dura/ invencible./Mirar, seguir, deixar, perdre”. Sempre amb uns ulls conformes. La poesia d’Antonio Cabrera ens acompanya en el viatge per aquest món, on se sent el clamor de la terra i la llum, tan familiar i tan estrany alhora, que no podem ignorar perquè és el nostre, mentre potser fem via cap a la superfície.