Els dominis de l’araucària

L’entrada a Dénia per la carretera d’Ondara està esguitada a dreta i esquerra de motes verdes i boscoses, edificis i jardins privats que no són sinó restes arqueològiques d’una activitat econòmica desapareguda i d’un entramat social que ara ens resultaria quasi novel·lesc. Les alqueries dels voltants de Dénia sobreviuen en el paisatge contemporani de naus industrials i centres comercials fallits, d’urbanitzacions i camins asfaltats que han depredat el territori, i encara dominen l’horitzó: allà on ara vegem una araucària, palmeres californianes i una pineda hi havia, fa segle i mig, una família burgesa dedicada a la producció i el comerç de la pansa.

El Tossalet de la Marquesa, Casa Morand, Villa Càndida, la Fredat d’Oliver, les Tres Torres, Buena Vista…, finques i cases amb nom propi “que van ser construïdes per la burgesia agrària local i alguns membres de la petita noblesa valenciana que s’enriquiren amb el negoci de la pansa”, explica Jaume Salort, del Museu Etnològic de Dénia i un dels redactors del catàleg municipal de béns immobles coordinat per l’arqueòleg Josep Antoni Gisbert. El catàleg (amb diversos graus de protecció) recull les alqueries d’interés arquitectònic que “participen dels corrents ‘neo’ de la segona meitat del segle xix, com ara el neogòtic, el neomudèjar, el neobarroc…”, apunta Salort. “Són cases de disseny específic, únic”, afig, “envoltades per murs i amb un gran jardí”, on l’araucària, conífera procedent d’Amèrica, és protagonista juntament amb altres espècies exòtiques.

Les vinyes per a la producció de la pansa, que era exportada a Anglaterra i als Estats Units des del port de Dénia, van ser el conreu predominant i el gran negoci de les comarques de la Marina Alta i la Baixa i d’una part de la Safor i de la Vall d’Albaida, però només als voltants de Dénia resta una empremta continua en el territori. Tot i que popularment eren conegudes com les “cases dels anglesos”, la majoria pertanyien a famílies de comerciants d’origen francés assentats a Dénia des del segle xviii, com ara els Merle, Morand, Chabàs o Buigues. Aquests comerciants rics vivien a les seues propietats juntament amb els servents, evocant, sense pretendre-ho, les alqueries de l’època romana: una unitat de producció agrícola, amb una casa principal i altres construccions annexes (magatzems, sequers i estufes de la pansa, els habitatges dels servents…). I com també era comú a les alqueries romanes, cada estança de la casa principal tenia una decoració i un paviment diferents.

A la crisi del comerç de la pansa del començament del segle xx (en part causada per la plaga de fil·loxera que va afectar les vinyes) va seguir la crisi tarongera, conreu que també va suposar un bon negoci per als propietaris fins fa pocs anys, però les alqueries es mantenen encara dretes. És difícil accedir-hi, i encara més fotografiar-les en conjunt. De les cases amagades entre boscos de pins tan sols es deixen entreveure, de vegades, les torres historiades, excepte en el cas del Huerto de Francisco Merle (popularment coneguda com a Tres Torres), que mostra la façana sud totalment al descobert.

La barreja d’estils que imitaven tot d’una els palaus nobiliaris dels segles anteriors, així com l’exotisme, també es reflectien als jardins: estancs, corredors i voltes vegetals lluïen com a símbol de la classe social. Molts arbres tenen ara més de 150 anys. “Ben interessant és el jardí de Villa Cándida, que té l’únic exemplar de ginkgo, originari de la Xina, amb un port espectacular”, explica Vicenta Pastor, del Departament de Medi Ambient de l’Ajuntament de Dénia. “També ho és el jardí de la Fredat d’Oliver, amb espècies procedents dels cinc continents”. El catàleg municipal d’arbres i arbredes monumentals descriu les característiques de les espècies exòtiques i les estructures dels jardins d’aquestes alqueries. “L’araucària, a més de la palmera washingtònia i de ficus espectaculars, entre altres, són el distintiu d’aquests jardins”. “Les araucàries”, afig Pastor, “foren moda al segle xix i al començament del xx i van arrelar molt bé, perquè es tracta d’una espècie molt resistent”.

Araucàries més joves també es poden veure als nombrosos xalets construïts als voltants d’aquestes alqueries en plena bombolla immobiliària dels darrers anys. Potser d’ací a un segle seran també objecte de catalogació, com potser ho seran els xalets sense gust que ara hi predominen, imitació de les alqueries burgeses que imitaven alhora els palaus nobiliaris, i que sens dubte configuren una empremta d’aquests temps.