Els directes de Raimon

La trajectòria artística de Raimon, des d’aquella pionera actuació a Casa Pedro de València l’any 1961, està puntejada per una sèrie de recitals i escenaris que han assenyalat la història de la música popular entre nosaltres des de fa més de cinquanta anys. Aquesta comunicació intensa entre el cantant i el públic ha quedat registrada en una sèrie d’àlbums que han fet de Raimon un dels intèrprets “en directe” per excel·lència. El disc Raimon a l’Olympia (1966) obre el foc de sinergies. L’àlbum ràpidament es converteix en un dels objectes més cotitzats a l’altra banda dels Pirineus pels opositors i els desafectes del franquisme.

Raimon, com escriu el filòsof Manuel Sacristán, confegeix a través de les seues cançons una autobiografia col·lectiva. Les actuacions de Raimon inauguren una nova via de comunicació entre intèrpret i públic amb una cançó popular que entra als teatres i que fins en aquell moment estava reclosa a les sales de ball i als teatres de varietats. La forma del recital s’estrenava entre nosaltres. Raimon i altres intèrprets de la Nova Cançó que el segueixen faran del concert un acte de comunicació cultural que acabarà escampant-se per tot arreu. La Cançó entrava als escenaris per a ser escoltada i compartida; un espai d’emocions entre música i poesia.

50 anys i 11 concerts

Palau de la Música Catalana. Dia 8 de març de 1964. Barcelona. Raimon, Miquel Porter-Moix, Remei Margarit, J. M. Espinàs, Delfí Abella, Pi de la Serra, Quatre Gats, Salvador Escamilla, Maria Cinta, Pare Ladislau, etc.

“Aquesta, si no vaig errat, va ser la segona vegada que vaig cantar al Palau de la Música; la primera havia estat l’any 1963, quan va eixir el primer disc amb la cançó ‘Al vent’. Gràcies a la gent d’Edigsa i els seus contactes, el Palau de la Música es va obrir a altres músiques. Fins en aquell moment només es produïen coses de música clàssica i tradicional; llavors, amb tot el moviment musical d’allò que acabarà coneixent-se com la Nova Cançó, començaren a celebrar-se al Palau, igual que al Teatre Romea, festivals de cançó catalana. Recorde haver cantat amb Serrat, Guillermina Motta, Pi de la Serra, Núria Feliu, Els 4 Z o l’Ovidi Montllor, que vaig presentar al Palau de la Música l’any 1968”.

Casino Teatre de l’Aliança de Poble Nou. 15 de febrer de 1966. Barcelona.

“És la primera vegada que jo cante tot sol. L’any anterior havia cantat a Madrid organitzat pels Amics de la Unesco, es tractava d’un recital que havia de fer-se al Teatro de la Zarzuela, però que finalment van prohibir i només es van poder fer una sèrie d’actuacions per diferents col·legis universitaris madrilenys. Aquesta primera actuació en solitari que faig al Casino de l’Aliança de Poble Nou la vam batejar com a ‘recital’, un espai i una cançó per a ser escoltada. D’altra banda, posava en relleu l’existència d’un públic cada vegada més madur disposat a escoltar un nou tipus de cançó d’accent diguem-ne líric o poètic”.

Sala Olympia. 7 de juny de 1966. París.

“Aquest recital té l’origen en un programa de la televisió francesa que vaig fer i que es deia Cinq colonnes à la une i que donà la casualitat que veié el director de l’Olympia, Bruno Coquatrix. Després d’una sèrie de gestions infructuoses Coquatrix acabà localitzant-me a París, on jo m’estava, i em contractà per cantar a la sala Olympia. D’allí va eixir el meu primer disc en directe editat per la CBS, però que es va prohibir a Espanya. Uns dies abans de la meua actuació a l’Olympia, hi havia tingut lloc la presentació de Bob Dylan, que hi havia arribat, a banda de molt ‘col·locat’, enmig d’aquella polèmica que havia suscitat la seua presentació amb guitarra elèctrica. Recorde que en la meua actuació a la sala Olympia hi havia entre el públic Joan Miró, l’escriptor Jorge Semprún, el cantant Jean Ferrat.… Crec que Semprún és l’únic que ha assistit a tots els recitals que he fet a l’ Olympia al llarg dels anys”.

Palau de la Música Catalana. 24 i 28 de gener de 1967. Barcelona.

“En aquells temps actuar al Palau era quasi com tocar el cel. El Palau, per a mi, i també per a uns altres intèrprets, és un espai molt especial, on d’alguna manera ens hem fet, ens hem construït com a cantants amb el suport del públic que venia als nostres concerts i comprava les entrades. Així, com a anècdota d’aquella presentació, recorde que el focus o el canó que teníem com a element d’il·luminació s’apagava de tant en tant i ens quedàvem a fosques. D’aquells recitals eixiria el meu primer disc en directe gravat a l’Estat espanyol amb el segell Edigsa i amb una magnífica fotografia de Pep Puvill en la coberta”.

Facultat d’Econòmiques de la Universitat Complutense. 18 de maig de 1968. Madrid.

“Durant el franquisme cantar a Madrid per a mi no va estar fàcil, fins que no es mor Franco jo no puc cantar en un teatre d’una manera normal, com sí que ho podia fer, malgrat els entrebancs, a Barcelona. Aquella actuació a la Universitat es va fer en una atmosfera molt especial; a París hi havia allò del Maig del 68, es notava un grau d’efervescència en la gent. Recorde que les lletres de les cançons es van editar en ciclostil amb les traduccions que n’havien fet Gabriel Celaya, José Hierro, José Agustín Goytisolo i d’altres. Al hall de la Facultat hi havia prop de 6000 estudiants que seguien les cançons en català amb les seues traduccions. Després del recital es va organitzar una manifestació i la resta de recitals que hi havia programats de fer a Madrid van estar prohibits”.

Carnegie Hall. 25 de maig de 1970. Nova York. Raimon i Pete Seeger.

“Aquella actuació té l’origen en una invitació del cantant Pete Seeger i va estar emmarcada en una gira que vaig fer per diferents universitats nord-americanes que tingué com a balanç final el disc que vaig registrar per a una editorial tan emblemàtica com Folkway Records, amb el títol de Catalonian Protest Song i amb el text de presentació de Pete Seeger. Recorde que durant aquella gira vaig poder veure gent com Tom Paxton o Phil Ochs, vaig conéixer la Joan Baez i, és clar, Pete Seeger, un artista amb un poder de comunicació bestial. Arran d’aquelles actuacions, Seeger va venir a actuar per primera vegada a Catalunya, després de véncer les seues reticències a cantar en un país on hi havia una dictadura. Només vaig poder presentar-lo a Terrassa, perquè se m’havia prohibit cantar”.

Palau dels Esports. 30 d’octubre de 1975. Barcelona.

“Recorde que tornàvem Annalisa i jo de Xàbia, acabaven d’afusellar els cinc membres del Grapo i d’ETA, i l’ambient que es respirava era de força pessimisme entre la gent. Com que sabíem que a nosaltres no ens donaríem el permís governatiu, vam demanar la col·laboració d’Oriol Regàs, un empresari que sabia moure’s molt bé en diferents nivells. Ací cal fer destacar la figura del que era en aquell moment governador de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, que ja pensava més en el seu futur polític que en el seu passat franquista. Enmig de la preparació del recital té lloc la malaltia de Franco i el mateix dia del concert es fa el traspàs de poders al príncep Joan Carles. És clar, tot això va donar al concert, finalment, un accent molt especial. Tot el recital es va desenvolupar en un ambient molt tens, amb la policia vigilant, a punt de suspendre el concert, cosa que afortunadament no va passar. Com a estrena —sempre que puc m’agrada estrenar alguna cosa—, vaig cantar ‘Jo vinc d’un silenci’, que de seguida va connectar amb la gent, cosa que no sempre passa amb les cançons que fas, ja que n’hi ha moltes que acaben quedant-se en una segona divisió”.

Camp del Llevant. 3 de juliol de 1976. València.

“Cantar en grans espais no m’ha agradat, ho he fet i he cantat en moments determinants, però a mi el que m’agrada és cantar en allò que diguem un teatre a la italiana, aquest és l’espai en què jo em trobe més a gust. Aquest concert del camp del Llevant que va aplegar més de 50.000 persones curiosament va estar promogut per una falla i en aquell moment, recordem que només havien passat nou mesos de la mort de Franco, es necessitava fer un acte d’unitat de les forces d’esquerra i valencianistes enfront d’una dreta franquista i anticatalanista que seguia ocupant les institucions”.

Palau Sant Jordi. 23 d’abril de 1993. Barcelona.

“Crec que va ser el Manolo Vázquez Montalbán, amb el seu sempre exquisit toc d’humor, el que va dir que mai no hi havia hagut una concentració tan alta de cantautors per metre quadrat com aquella nit al Palau Sant Jordi. Aquell gran concert al Palau, allò que volia ser per damunt de tot era la celebració d’una festa: la celebració dels 30 anys de la cançó ‘Al vent’. I crec que el públic que hi va assistir ho va entendre així i ho va celebrar amb nosaltres. Per a mi va estar una alegria compartir l’escenari amb cantants que, a més, eren amics, des d’un Pete Seeger fins a un Mikel Laboa, amb el qual havia cantat molts anys enrere en la seua presentació a Barcelona. Concerts que saps que són irrepetibles”.

Gran Teatre. 15 d’octubre de 2010. Xàtiva.

“Cantar al teu poble, cantar davant dels teus, dels amics de la infància, sempre comporta, i encara més quan cantes unes cançons o temes determinats que tenen una relació o fil sentimental, un estat especial, un grau d’emocions afegides. I quan he cantat a Xàtiva, haja estat a la plaça de bous o, com darrerament, al Gran Teatre, sempre m’ha passat això”.

Palau de la Música Catalana. 8, 9, 10 i 11 de maig de 2014.

“El Palau de la Música és l’espai on més he actuat al llarg de la meua vida. En aquests recitals presentaré alguna cançó nova que acabarà de fer-se. Quan acabes una cançó, com a autor ja està finalitzada, però com a intèrpret no. Al final, quan ja l’has cantada, et queden una o dues interpretacions possibles per a triar, i una és la que acabarà sent la més adequada per a incloure-la en el disc. El recital sempre comporta un punt de tensió, de posar-te en una situació que et fa créixer”.