Creant una llegenda

Totes les ciutats creen les seves pròpies cròniques negres, malgrat que el pas del temps ofereix una imatge molt diferent de la que conforma la urgència periodística. Aquest seria el cas d’Enriqueta Martí —més coneguda com la Vampira del Raval—, que ha passat a la mitologia local com la versió barcelonina de Jack l’Esbudellador, protagonista de novel·les i obres de teatre que han explotat el seu vessant més morbós sense aprofundir en cap moment en els fets. Això és justament el que ha provat de fer la historiadora Elsa Plaza, que ja li va dedicar una obra de ficció —El cielo bajo los pies (Edhasa, 2009)— i ara publica l’assaig Desmontando el caso de la Vampira del Raval (Icaria, 2014), amb un subtítol prou clarificador: Misoginia y clasismo en la Barcelona modernista.

L’any 1912, Enriqueta Martí va ser acusada sense proves de segrestar, prostituir i assassinar nens petits, i de fer remeis miraculosos amb els seus greixums. La història es va iniciar amb la desaparició d’una nena, que uns dies després seria trobada a casa d’una dona que vivia amb el seu pare i el fill d’una cunyada en condicions miserables, al carrer Ponent (avui Joaquín Costa). Des del mateix instant de ser arrestada, els periodistes van influir en la investigació policial i van afavorir un sumari proper al vodevil, amb llistes en què figuraven burgesos influents, amagatalls a les parets amb ossos humans i receptes de suposats ungüents màgics. Va ser la premsa de l’època qui va convertir una dona que demanava almoina pel carrer en una mena de geni del mal, amb contactes entre l’alta societat barcelonina, una lubricitat explosiva i els atributs clàssics de la bruixa medieval. Per acabar-ho d’adobar, la seva mort d’un càncer d’úter abans de començar el judici i la quantitat d’informacions basades en rumors maliciosos van acabar per construir una de les llegendes més populars de la ciutat, malgrat que cap d’aquelles acusacions ha estat mai provada i encara avui dia no sabem del cert què va passar.

En contra d’aquest relat fulletonesc i truculent, Elsa Plaza ha anat als arxius i ha treballat amb material inèdit, com les cartes de denúncies veïnals, els reglaments de prostitució o els expedients de l’antiga presó de dones de Reina Amalia, per dibuixar una aproximació a la persona que hi havia darrere del presumpte monstre, aprofundir en la seva biografia i desmuntar les mentides que s’han dit fins ara sobre ella. Segons la seva investigació, l’Enriqueta era una dona pobra que va ser utilitzada per tapar la corrupció que hi havia en aquella època, en un barri on quasi un de cada cinc infants morien abans de fer l’any, la pobresa era al·lucinant i hi havia cases on es prostituïa les criatures. Concretament, pocs dies abans d’esclatar el cas Martí, s’havia trobat un bordell de menors al carrer d’en Botella, en el qual estaven implicats diversos policies. Segons l’autora, aquell cas també va servir per desviar l’atenció de les violacions a nenes petites, dels infants segrestats i venuts a famílies amb recursos, o enviats clandestinament a fàbriques com la francesa Legras, on l’any 1913 va ser localitzat un grup de petits treballadors espanyols en règim de quasi esclavitud. Fills robats, criatures explotades i abusos a menors que tenien com a víctimes els més desfavorits, oblidats per una justícia cara i cega. Plaza fa un paral·lelisme molt interessant entre la moral pública i les lleis de 1912 i les actuals, traient a la llum els prejudicis misògins i classistes que comparteixen (ser dona i viure al Raval va resultar prou motiu perquè es fessin gratuïtament tota mena d’especulacions sobre Enriqueta Martí), així com les intoxicacions que encara corren per internet, manipulant no tan sols la informació sinó les mateixes imatges del cas, d’una manera més barroera de la que va demostrar la premsa d’aquells anys. En definitiva, un llibre apassionant que retrata la rebotiga de la Barcelona burgesa i que ens interroga sobre com es construeixen interessadament les llegendes urbanes.