Recomanem

Narrativa

Hi ha històries que s’entesten a no esvair-se, que passen de boca en boca fins que algú decideix passar-les a tinta i postergar-les. És el cas de les cinc rondalles que, acompanyades de les imatges que evoquen, componen Animals de séquia. Cinc històries breus, d’aquella narrativa ancestral, al caliu d’un foc que no s’apaga, tossut. I allà, doncs, es conta el passat i el present del Molí de Matada, de la iaia la molinera, de l’Albufera i els arrossars i les séquies on vagaregen animalets distrets, anònims. Bèsties ignorants, sempre, d’aquelles paraules a cau d’orella que els fan eternes.

Poesia

No ens en falten, de versos. Mai no ens n’han faltat. Aquest país deu haver estalviat pel que fa a alegries, segons a qui preguntem, però mai no ha escatimat quant a poesia. País de poetes? Algú va dir que sí i que això explicava molts dels nostres fracassos. Hi ha, però, uns versos que mai no sobraran: els de Vicent Andrés Estellés. Així, només podem saludar cada nova pàgina seua editada o reeditada. És el cas d’El procés (Bromera, 2014), un poemari relativament curt concebut a mitjan anys setanta, clàssicament farcit de sonets i prologat al seu moment per un Alfons Cucó que els qualificava de “nocturns i desolats”. No podria haver-ho dit millor. Versos escrits de nit, doncs, vençuts i discrets, amb una embranzida final de ràbia.

Infantil

“A la paraula a través de la imatge”. Una màxima que van comprendre bé Ortega Torres i Albert Bertomeu. Per això van fer acompanyar la seua història amb les il·lustracions potents, atrevides i atractives d’Empar Bou. Així, El pirata pataxula en el tresor del monstre arriba com una de les novetats més interessants pel que fa a literatura infantil. La història, que conta les aventures d’aquest pirata mentre teixeix una teranyina sobre l’amistat, inclou sis cançons, que s’adjunten al CD corresponent. Imatge, paraula i música. Una trinitat que no és poc per als més menuts. Encertada, com a mínim.

Disc

La banda castellonenca, que va debutar amb un EP homònim el 2011, debuta ara en format llarg amb Plou, un treball de factura transparent i neta, en què destaca l’absència de guitarres (hi són, sobretot, baix, piano i bateria). L’ornamentació emprada cobra ple sentit quan s’acosten a l’herència Beatles, tant a la més grandiloqüent (“Tot el món”, “Gira el cap”) com a la més vodevilesca (“Plou”), en cançons que podrien fer d’ells una mena de Señor Mostaza encara més assequibles i molt menys irònics. La resta del disc divaga entre viaranys d’un pop entés en sentit més asèptic i convencional, que té marge perquè el trio format per Tito Porcar, Diego Barberà i Joan Villalonga el personalitze en pròximes entregues.