Sagrat

Quina sorpresa que és visitar de nou el diccionari quan cerques el mot "sagrat" i et trobes açò: "Digne de veneració com a dedicat a Déu i al culte diví. (...) Relacionat, més o menys íntimament, amb la divinitat, amb la religió i amb els seus misteris i que, per això mateix, suscita una actitud complexa de reverència, d’admiració, d’atracció, de reserva, d’avidesa i sovint de terror". Molt divina (i molt terrorífica, també) la cosa, però a continuació: "Digne del màxim respecte. La memòria sagrada de la nostra mare". Déu i la mare. Quina combinació. Continuem amb les accepcions: "Lloc sagrat que serveix de refugi als delinqüents".

Un moment!, intentem aclarir-nos. És clar que la direcció més evident viatja cap a la relació amb Déu. Sí, siga qui siga el Déu, perquè, a banda del Déu dels cristians, gairebé inviolable, ja hem vist què passa si et claves amb el Déu d’unes altres religions. Recapitulem: fa molts anys, una de les primeres produccions d’Els Joglars (abans del sant Boadella de la reverència a Espe) mostrava un personatge que feia un triangle amb les mans per envoltar-se un dels ulls. Tímids inicis d’allò que Nietzsche anunciava: Déu ha mort. Després ja seria més normal fer-ne conyes. Si més no, el Gran Wyoming dosifica de tant en tant la irreverència. Sembla, doncs, que Déu ja no és sagrat en la vida diària. Lluny som ja de jugar-nos la presó per aquestes coses. Si Franco anava sota pal·li (joves: viquipèdia) i era tan sagrat o quasi com Déu, què cal dir del rei que ens va designar? A poc a poc ha deixat de ser sagrat, si més no en els mitjans de comunicació. Potser en queden restes al món judicial. Déu, Franco, el rei, què queda de sagrat?

Seguim veient les accepcions del diccionari. "La memòria sagrada de la nostra mare". Ep! Atenció, amb la mare ens hem topat. El llenguatge groller dels valencians resulta incomprensible moltes vegades als forasters. S’estranyen quan saludem amb afecte un altre amb un "Xe, fill de puta, com estàs?". Però al mateix temps es pot organitzar una bona gresca si l’altre comença amb el "Amb ma mare no et claves perquè..."

Però el tema va més enllà del País Valencià. Podem trobar-lo arran de la Mediterrània. La mare, quin cau incommensurable. Ara no ens podem aturar a mesurar-lo.

Estaran d’acord que l’accepció més sorprenent és la de "Lloc sagrat que serveix de refugi als delinqüents". D’acord, potser es refereix a coses com ara que la universitat era inviolable per les forces de repressió, per posar-ne un exemple. Ja es va veure, als anys 60, que no. I l’actualitat ho confirma de nou. O deu ser que el lloc sagrat és la nova llei de justícia universal de Gallardón? Probablement.

A una escala més casolana, hi ha coses que continuen sagrades, és a dir, intocables. Les falles ho són? Però ara no ens podem aturar a mesurar-ho. Com la mare.