Editar en valencià: entre la supervivència i la renovació

El pessimisme és sovint l’antònim de l’alternativa, una constatació estèril, immobilista, contemplativa, acomodatícia. No debades, vivim al país del “tot està molt malament”, una lletania que en el món editorial en llengua pròpia s’ha anat repetint amb més i més amargor a mesura que la crisi eixamplava la ferida. Una lletania, però, que no resumeix —no pot— la situació d’un mercat que agafa aire per tal d’afrontar una reconfiguració obligada, mentre gira l’esquena al format digital i mira d’anar més enllà de la tradicional dependència de l’àmbit escolar i dels famèlics índexs de lectura. Un mercat amb un futur immediat entre la supervivència i la renovació. No pot ser d’una altra manera.

La crisi ha colpejat fort el sector. No és cap secret. “La crisi s’ha notat”, diu, franc, Manel Romero, secretari de l’Associació d’Editors del País Valencià. En primer lloc, tot i que no han disminuït més durant els dos últims anys, les subvencions a l’edició van sofrir una davallada al començament de la crisi de la qual no s’han recuperat. No ha estat l’única. “La davallada de consum cultural és, a hores d’ara, molt forta i la indústria editorial valenciana ho pateix, especialment les editorials que publiquem en valencià”, comenta Dolors Pedrós, d’Edicions 96. Menys subvencions, menys vendes i menys producció, innegable, però també alguns problemes que vénen de lluny. “El victimisme recurrent és un recurs massa temptador”, apunta Felip Bens, editor de Jàssena, que no defuig la responsabilitat: “Hem d’analitzar quines coses hem fet malament els editors, i també els polítics”. Per a ell, és evident: “l’escassa capacitat de les edicions en valencià per a seduir amplis sectors de la nostra societat”, factor que s’afig a “la fragilitat estructural de la llengua”.

No tot és culpa de la crisi, doncs. Hi ha qui ho té molt clar: “Els problemes generals assumeixen ací una gravetat específica d’una envergadura enorme. No s’ha aconseguit una estructura empresarial forta, capaç de resistir una mala conjuntura. No s’ha treballat amb sentit constructiu i amb la voluntat decidida d’aconseguir ser el tercer pol editorial. La responsabilitat política, igual que passa en altres sectors d’activitat, és enorme”. Són les paraules de Gustau Muñoz, editor de Publicacions de la Universitat de València, per a qui cal un autèntic “punt i a part per a reactivar el sector editorial valencià”.

Les conseqüències de tot plegat són evidents. I els canvis s’imposen. Una de les més afectades durant aquests anys ha estat Bromera, la més gran de les editorials valencianes dedicades a l’edició en llengua pròpia, i el millor exemple que els temps de creixement quantitatiu s’han acabat. Ara fa dos anys que inicià un ERO que afectà el 40 % dels seus treballadors, tota una metàfora. El 2014, aquestes mesures, assegura Josep Gregori, “han assentat la viabilitat de l’empresa”, però la prudència comença a fer-se norma: “Ara contrastem molt els originals que ens arriben. Abans ens podíem permetre un cert grau d’aventura”.

Totes les editorials redueixen el nombre de publicacions i els seus tiratges

I és que l’aventura és una altra: tractar de renovar-se per a continuar editant. I fer-ho amb peus de plom. Totes les editorials redueixen el nombre de publicacions i els seus tiratges. “Aquest és un dels canvis més importants”, apunta Laia Climent, de la històrica 3i4, “el nivell de risc que es pot posar en un llibre a l’hora de publicar-lo. Si des de l’editorial no s’intueix un mercat molt evident, pot ser que el llibre no es publique mai. I és trist veure tants i tants llibres bons als calaixos dels editors, de les editorials, pel simple fet que no ens podem permetre el luxe d’arriscar una mica. En èpoques passades, un llibre podia cobrir-ne un altre i així es podia jugar amb diferents nivells literaris: els uns per al gran públic i els altres més elitistes”. Una altra època.

 Senzillament, es publiquen menys llibres. Això, que a primera vista pot semblar radicalment negatiu, necessita algun matís. “No crec que hi haja una situació dramàtica a escala de producció”, diu Núria Sendra, d’Editorial Bullent, “es trauen novetats de molt de nivell en tots els camps”. Però altres veus alerten del perill de la invisibilitat dels llibres en valencià que comporta la davallada dels tiratges. Un fet que, a més a més, s’afig a la difícil situació de les llibreries menudes. “A València costa trobar llibres editats en català”, comenta Vicent Olmos, editor d’Afers, “sense llibreries, sense prou llibres per a fer-los visibles, i amb la concentració dels punts de vista en ‘negocis’, com ara El Corte Inglés, La Casa del Libro o la Fnac, per posar-ne alguns exemples, que decideixen quins títols posen a les seues prestatgeries i taules de novetats seguint els criteris que marca la central de Madrid”.

Si s’imposa la prudència a l’hora de traure a la llum llibres, també ho fan les noves maneres de fer-los arribar al públic. Ací, l’immobilisme es paga amb la invisibilitat: activitats culturals paral·leles, presentacions, venda directa… i xarxes socials. Aquestes comencen a deixar de ser un recurs més de la promoció per a passar a la categoria de necessitat. I encara més en un mercat com el del llibre en valencià, tan silenciós i mancat de plataformes on fer-se evident. Un dels qui ho sap més bé és Joan Carles Girbés, de Sembra Llibres, una editorial nova que no creu els profetes de l’apocalipsi. Per Girbés, a banda de la xarxa, “el futur del món de l’edició passa per tornar als orígens: motivar llibres, treballar amb els autors, sentir com a propi el llibre que publiques perquè te’l creus”, coses que “en el passat immediat s’han fet poc, o no suficientment”. D’altra banda, proposa “trencar la idea que la literatura en valencià és un gènere, cosa que provoca que se l’assimile a la literatura prescriptiva escolar”, i presentar “una oferta adequada per a seduir una massa de gent que pot llegir en valencià, després de més d’una generació educada en aquesta llengua”. “Si no”, diu, “ens trobem remenant sempre la mateixa aigua”.

És això justament, canviar l’aigua de la peixera, el que necessita un sector en transformació, que sap que arriba una era nova. I amb aquesta, tota una gamma de canvis: entusiasmes, frustracions, reestructuracions, i noves i velles maneres de buscar el públic. Al capdavall, l’única opció que no es preveu és plegar veles, perquè no hi ha llibre sense escriptor. Però tampoc sense editor.