“Sóc un franctirador; estic on mereixo estar i ja en tinc prou”

Un actor que canta i un cantant que actua. De fama efímera als setanta amb l'himne nihilista Bèstia, Oriol Tramvia (Barcelona, 1951), exveí de la Formentera hippy, protagonista de la Barcelona postfranquista i secundari com a actor i músic la resta de la seva vida, ha tret un nou disc, el setè. Ho fa sense més pretensió que fer-ho, en un gest que explica la seva vida. Ara, amb 63 anys, se la mira sense gaires retrets.

Pregunta. Què deia el seu DNI a l'apartat "professió"?

Resposta. Artista. Entre els actors sóc un cantautor i entre els cantautors, un actor.

P. Sempre ha nedat contra corrent.

R. Sí, és que tot ho he fet de rebot. Així vaig entrar al Grup de Folk, i de rebot vaig entrar al Zeleste. Sóc com la pudor, si tanques la porta no entra.

P. No ha buscat res a la vida, tot s'ho ha trobat?

R. No busco mai, és avorrit, una pèrdua de temps. Si un matí no trobo els mitjons, doncs no me'ls poso.

P. Compulsiu, llavors?

R. Sí, sóc més aviat precipitat. He passat de tot, he tingut molta pasta i he viscut en una pensió només amb la guitarra. He naufragat diverses vegades. Tot això m'ha fet persona, i estic content, tot el que m'ha passat ho visc com una riquesa. Estic en pau.

P. I què es retreu?

R. La falta d'academicisme de què he presumit, la ingenuïtat amb les drogues, l'eixelebrat que he estat, ser políticament ingenu, com quan a la Transició es debatia entre reforma o ruptura i jo estava, òbviament, per la ruptura, però resulta que érem quatre. Em va costar assimilar-ho. No vaig votar la Constitució ni res. La primera vegada que vaig votar va ser pel referèndum d'ingrés a l'OTAN.

P. En contra, imagino.

R. No, a favor. Jo veia que els militars estrangers eren joves i educats i els nostres, vells, sense educació i amb la mania de fer consells de guerra. Vaig pensar que necessitaven viatjar i conèixer món, per això vaig votar a favor de l'entrada a l'OTAN.

P. Mai no ha fet allò que s'espera de vostè.

R. Sóc un supervivent, sempre he anat a la meva.

P. Per això no ha encaixat enlloc? Era del Grup de Folk, però Bèstia , el seu elapé, era rock. Va treballar amb Zeleste, però no sonava laietà. És músic, però el seu primer disc d'estudi és de 2004.

R. Sóc un franctirador. Acabo de compondre un himne al carrer Nou de la Rambla, encarregat pels veïns i comerciants del barri. I faig un paperet al Born. En tinc prou. Ara bé, passo èpoques sense feina, però tinc clar que estic on em mereixo. Estic agraït d'haver arribat a aquesta edat i no em sento marginat ni incomprès.

P. I com viu el fet de ser recordat només per Bèstia ?

R. Molt bé. No m'hi comparo, però Ravel no només va compondre el Bolero. I a més a més, he fet un èxit. D'altres no n'han fet cap.

P. Als anys setanta ja veia quin dels seus companys triomfaria?

R. Serrat, sí. Recordo veure'l en matinals al Romea i pensar que aquell paio tenia alguna cosa que no teníem els altres. Era innovador. Feia una cançó d'home profundament ficat en el món que explicava coses i provocava sentiments comuns entre els espectadors: feia fans. Es veia que seria un fenomen de masses.

P. I Raimon?

R. Era diferent, era un combatent. I es va saber construir la carrera, molt astut. Va aconseguir esdevenir el cantant oficial de l'esquerra. Jo crec que hauria estat un extraordinari cantant melòdic italià.

P. I Sisa i Pau Riba?

R. Com germans grans. Igual que jo, eren drogoaddictes i desafinaven. No érem de l'esquerra tradicional, no sabíem construir-nos una carrera. Al Grup de Folk jo pensava que ells dos eren "raros" i tenien mala folla. Recordo quan Sisa ens va ensenyar Qualsevol nit pot sortir el sol, una matinada a les quatre. Li vaig dir que era una merda, massa llarga i que parlava de gent morta. Ja veus.

P. Tenen el reconeixement que es mereixen?

R. La gent els té presents.

P. Sí, els recorden, però no els contracten.

R. Bé, mala pata és néixer a Somàlia. I només pel fet que Pau Riba sigui viu, hauríem de donar les gràcies. Per mi són dues cares d'una moneda: Sisa, fill de menestrals i Pau, de bona família i molt autodestructiu.

P. I Quico Pi de la Serra?

R. És el millor guitarrista de tots. Aquest sí que crec que està desaprofitat. Però és que sempre es caga en tot, les seves cançons es caguen en quelcom o en algú. No evita els conflictes, sembla que els busqui.

P. Aniria a tocar al Canet 2014?

R. L'organitzador ha cregut oportú fer-ho amb ànims de no perdre gaires calers. Li desitjo sort, i si em vol trucar, endavant. Hi ha gent de la meva generació que diu que com el nostre Canet, cap. No vull fer comparacions, "lo que pasó, pasó".

P. Com veu l'escena musical?

R. Nosaltres anàvem amb espardenyes i fèiem afirmacions molt rotundes. Sisa va dir que qualsevol nit podia sortir el sol, i tots hi vam estar d'acord. Ara per tocar un xilòfon porten no sé quantes coses. I et diuen que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí. Ara tot és més light, no és menysteniment, abans érem un altre tipus de gent en un altre context. Ara tot està més estilitzat, no s'estripa, no estan educats per fer-ho i no ho fan. Manel són, per mi, com una banda nostàlgica.

P. I no som una mica de poble traient pit constantment a tomb dels nostres músics, als quals després s'abandona a la seva sort?

R. Els catalans portem a l'ADN ser de poble.

P. Continua essent àcrata?

R. Sí, però el debat és un altre. No he estat independentista, però visc en un país que es diu Catalunya, que té llengua, bandera i himne. Hi ha països que no tenen idioma, com Mònaco, i ningú els discuteix. Aquest país pot viure de comú acord amb un país que es diu Espanya. Però si no volen entendre que som un país, doncs haurem de respondre a la pregunta del referèndum. Hi ha un conflicte i demano als dirigents que encarin el problema. No pot ser que puguis cantar en català a Buenos Aires i vagis a Madrid i et facin males cares i s'ho prenguin com una provocació. El català i el basc no són una anomalia. Ah, i galdós paper de les esquerres, que fan passar un senyor de dretes com Mas com l'abanderat de la llibertat de Catalunya.