Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Joan Fuster mesurat per Josep Iborra

Publicat pòstumament, 'Fuster, una declinació personal' és l’últim recull de textos d’Iborra sobre l’escriptor de Sueca

L'escriptor Josep Iborra.
L'escriptor Josep Iborra.

Difícilment trobarem un estudiós de l’obra fusteriana que no haja consultat més d’una vegada el magnífic Fuster portàtil de Josep Iborra. No exagere si afirme que aquest llibre —premi d’assaig Joan Fuster, dels Premis Octubre del 1982— ha establert les línies directrius de bona part dels estudis dedicats a l’intel·lectual valencià en les tres últimes dècades. Més recentment, el 2012, coincidint amb el cinquantenari de l’aparició de Nosaltres, els valencians, es publicà Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster, la tesi doctoral inèdita que Iborra refongué i amplià a partir de Fuster portàtil, i que no ha fet sinó augmentar-ne la vigència i l’atractiu original. Ara, tenim a les mans Fuster, una declinació personal, un recull d’articles, ponències, notes i estudis dispersos —alguns, inèdits— sobre la personalitat i el pensament fusterians amb què Iborra ha conclòs la seua particular trilogia a l’entorn de l’assagista.

Tot i el seu caràcter marcadament miscel·lani, el volum està estructurat d’acord amb un itinerari i uns nuclis temàtics que en faciliten la lectura. Així, el primer bloc del llibre parteix d’una visió integral de l’opus fusterià arrelada en el racionalisme i el reconeixement de l’«originalitat irreductible» de l’ésser humà, que posa al descobert les ramificacions que connecten les diferents parcel·les de la seua obra i permet superar la falsa dicotomia creada entre l’escriptor escèptic i el referent cívic compromés amb el destí del seu poble. L’apartat següent —el que més documents inèdits posa a l’abast del lector— es val del concepte d’originalitat esbossat prèviament per a presentar un Fuster més personal, més íntim. És destacable la ponència «Joan Fuster, filharmònic» en què Iborra conjumina els seus coneixements de melòman expert amb les vivències musicals que compartí amb Fuster al llarg de la seua amistat.

Tal com indica Enric Iborra en el pròleg, les seccions tercera i quarta graviten al voltant de la concepció fusteriana del gènere assagístic i dels punts de contacte i de divergència amb els autors clàssics. En aquesta part del llibre, Josep Iborra reïx amb una brillantor inusual en «Fuster, Valéry, Montaigne, Pascal i Rabelais. Notes disperses», un text integrat per notes fragmentàries, però hàbilment relligades pel fil conductor de les lectures dels autors esmentats, que enlluernen per la seua capacitat analítica i sintètica. Si bé Iborra manifestà nombroses vegades que, en el cas de Fuster, l’autor és superior a l’obra, un té la mateixa sensació sobre Iborra en llegir aquestes notes inèdites.

El cinqué bloc està dedicat en exclusiva a les relacions epistolars de Fuster i a les condicions polítiques i socioculturals en què fou escrit El descrèdit de la realitat. Iborra demostra amb escreix les seues habilitats narratives en «Text i context d’El descrèdit de la realitat» a l’hora de recrear la València de postguerra que va conéixer de primera mà. El darrer apartat conté tres estudis que analitzen la influència literària i extraliterària de Fuster en les lletres catalanes. Especial atenció mereix l’article «Joan Fuster i la tradició catalana moderna», que s’ocupa dels antecedents de l’assaig català i precisa la relació de Fuster amb tres dels assagistes més rellevants: Joan Maragall, Eugeni d’Ors i Josep Pla.

En definitiva, Fuster, una declinació personal ens ofereix el plaer impagable de resseguir les indagacions lúcides d’un mestre sobre un altre mestre, d’un amic sobre un amic. En aquest sentit, Fuster ben bé podria haver definit la seua relació amb Iborra tal com Carles Riba retratà la seua amistat amb el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel: «Potser ell cercava de conèixer i exercir la seva pròpia força per la meva; però sens dubte jo per ell descobria en mi, sentia crear-se en mi, valia per a mi: la nostra relació entrava, per una tal correspondència i cooperació de creixences, en el gènere més noble de les amistats virils, aquelles en les quals els títols de mestre i de deixeble es distribueixen, si de cas, segons una diferència externa d’edats o de graus acadèmics, però en rigor pertanyen tots dos alhora, transcendits, a cadascun dels dos amics».