_
_
_
_
PUNT DE MIRA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

València, un amor frustrat

El conjunt de l’arquitectura burgesa i popular de la ciutat era d’una delicadesa exquisida

Em preguntava l’entrevistador (Juli Capilla, per a la revista l’Avenç, ja fa alguns anys) si València em despertava un sentiment d’amor frustrat, i per què. I jo responia que sí, segurament perquè els qui l’han gestionada o hi han manat n’han tingut sempre una visió diferent a la dels qui de veritat l’hem estimada. En el primer terç del segle XX ja es volia fer una València “grande y moderna” i, així, van planificar la destrucció de la ciutat, fins a intentar dividir-la en dos, amb l’avinguda de l’Oest. Després, els ajuntaments la van “pensar” en termes de grans avingudes i edificis alts, de grans autopistes i de grans construccions. Si no s’hagueren fet les bestieses que s’hi han fet a l’interior, València seria una de les més fantàstiques ciutats històriques de tot Europa. Una ciutat, per fortuna, sense aspecte falsament medieval, en el sentit del “Barri Gòtic” de Barcelona, reinventat amb aire d’“Exin-Castillo”. I, fins a la Guerra Civil, el conjunt de l’arquitectura burgesa i popular de València era d’una delicadesa exquisida. Després, però, va arribar la barbàrie a la ciutat, i es van dedicar a destruir-la, a construir-hi edificis lletjos i vulgars que trencaven amb el seny i amb l’harmonia. Fins i tot van destruir una singularitat excepcional com el recinte de l’hospital medieval i renaixentista. I aquesta mena de destrucció l’han feta tots els qui han manat a València: monàrquics, republicans, franquistes, socialistes, tots. No han tingut mai una idea de ciutat històrica i europea, sinó una espècie d’al·lucinació entre destructiva i extraterrestre. Perquè, alerta, el projecte de la Ciutat de les Arts i les Ciències ja se’l van inventar els socialistes, incloent-hi una altíssima torre de telecomunicacions, abans que el dugueren a terme els del PP, ampliat i caríssim. Per a ells, els uns i els altres, la modernitat no és Amsterdam, ni Estocolm, ni Florència…, sinó aquesta imatge extravagant de construcció desmesurada on mana el ciment i l’asfalt. I finalment, preguntava l’entrevistador, com qualificaria la gent que viu actualment a la ciutat de València? Déu me’n guarde, que vaig dir, de “qualificar” en massa els meus estimats conciutadans. Però haurien de viatjar més per la Toscana i per Holanda, i sobretot, pel que fa a la ciutat, llegir els treballs de la meua col·lega i amiga Josepa Cucó.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_