‘Malenconia rationalis’

Quan els savis tiren cap a ploms, normalment és que no són savis, sinó ploms. Un savi no és mai un sermonejador crispat ni un predicador tenebrós, sinó un home que és alhora on ets tu ara i on seràs després; fins i tot és allà on ni ell ni tu sereu mai però hi podríem ser ell, tu i els altres. El savi o és compassiu i irònic o no és savi sinó saberut i petulant: patètic. I a mi em sembla que el senyor que acompanya setmanalment els lectors a la columna de la dreta de l’espai de crítica d’aquest Quadern tira cap a savi àgraf, rialler i hedonista a la manera clàssica, tot i que de tant en tant li vingui una propensió agudament melancòlica, com quan s’espanta que ningú llegeixi o quan creu que els estudis humanístics són a l’últim graó d’una agonia terminal. No crec que sigui així ni de bon tros, però ell ho explica amb accentuada desesperació, molta gràcia i una mica de prosa grossa en un llibre que ha llegit un munt de gent, Adéu a la universitat. Allà, però, el millor que trobareu prové d’un professor dispers i capriciós, delerós de les rareses i les formalitats, heterodox i amb bon humor, melòman i bibliòfil, senyorial i trempat. El coneixen molt bé la munió dels que han estat els seus alumnes i la munió dels lectors lleials que té en aquest Quadern (jo en sóc un, tot i que mai no vaig ser alumne seu: així em va...).

Aquest escasíssim llibret d’avui ressona per la banda més tònica de Jordi Llovet (Barcelona, 1947). És només una conferència dictada al Museo del Prado en castellà i preparada per publicar ara en català, ben cert, amb traducció de Meritxell Marca. Però és una petita delícia de prosa cultèrrima i personal per proposar una atrevida interpretació no gens desassenyada a propòsit de dos dels més famosos i enigmàtics gravats de Dürer: Melancolia I i Sant Jeroni al seu estudi. Tots dos són de 1514 (200 anys abans de la fundació de l’Ésser) i han rebut una pila immensa de bibliografia, molt sovint esclava del mètode rigorós d’interpretació inconogràfica.

Llovet proposa tractar amb mirada contemporània la fàbrica dels dos gravats, com si els genis visquessin els atributs que Kant i el romanticisme van assignar-los molt anys després. O dit d’una altra manera: els llegeix com autoretrats ideològics i ètics del mateix Dürer. Malgrat que el lector més seriós arrufi el nas pensant en l’excés d’imaginació llovetiana, el resultat és lluminós. La ira i la còlera continguda del gravat de la Melancolia I, visible sobretot als ulls de l’àngel femení, fart de la inconsistència congènita dels humans desatents i miops, contrasta amb la concentració pacífica i esforçada de sant Jeroni, com si pogués concebre’s aquest segon gravat com la continuació de la sèrie sobre la melancolia. I aquesta és una altra melancolia, més fecunda, més fèrtil, no inhibida sinó entregada al plaer de les pròpies fantasies i cabòries. És una melancolia productiva i gratificant, tant si serveix com a escut “contra tots els miratges de l’activitat mercantil, comercial i econòmica dels segles moderns i contemporanis”, com si no encarna això, perquè no cal.

Sospito en Llovet la temptació de proposar una altra forma d’afrontar la idiòcia generalitzada del consum destraler i ximplejador. La via seria “una malenconia rationalis, que dista molt del caràcter inert i improductiu de l’àngel-dona de la Melancolia I”. Aquell sant Jeroni concentrat i treballador no viu ni ensopit ni tediosament reduït a la tasca llibresca i resseca sinó exactament a l’inrevés. S’ha “dedicat en cos i ànima a una activitat apassionant”, i és així la metàfora potencial d’un home malenconiosament feliç, amb una vida pròpia, tant si de la seva feina en surt mercaderia comercial com si en surt l’anàlisi d’un vers de la tradició hermètica.