Discapacitats i incapacitats

A voltes amb el desmantellament de tot allò que fa olor a públic, què més dóna el sector afectat per aquesta aplanadora de drets civils en què esdevé el govern central i els seus homòlegs autonòmics, corifeus al capdavall d’unes polítiques (que es com dir d’una filosofia de vida) que atempten sense pietat contra les baules més fràgils de la societat, no puc per més que vindicar un cop més, i els que faça falta, la deshumanització flagrant que pateixen els nostres discapacitats.

Perquè ser discapacitat, tal com ells creuen, no és una patent de cors, no és un estat de les coses desitjat pels que la pateixen, és una situació que de vegades és sobrevinguda i que, en altres circumstàncies, a qualsevol li pot afectar de sobte (que alce el dit qui puga manifestar a peus junts que pot sostraure’s d’aquest panorama). És a dir, qui pot dir que no té o pot tindre a un parent, conegut o veí afectat per qualsevol d’aquestes dues situacions? No crec que estiga posant damunt la taula res que no forme part de la nostra quotidianitat, independentment del nivell sociocultural o econòmic de cadascú.

Fa molts anys, però no tants per als que estan prenent aquestes fatals decisions i arraconant els drets bàsics dels seus conciutadans, que aquestes persones, diguem-ne, especials estaven directament condemnades a l’ostracisme, a la reclusió o a la caritat i la llàstima, com una mena de maledicció que els sobrevolava tant en primera persona com a les famílies que les emparaven sense mitjans ni cap reconeixement. No cal fer massa memòria, ja dic, per a reconèixer aquesta lamentable baula perduda en el nostre comportament en temps de misèria, desarrollisme i transició democràtica.

Amb la consolidació de l’Estat constitucional i la bonança econòmica que, en línies generals, vingué de la seua mà pogueren posar-se en marxa no poques iniciatives per tal de reconsiderar la situació d’aquestes víctimes innocents, alienes a la suposada normalitat de la majoria, i començà a creure’s en la integració, en la solidaritat, en l’educació i sanitat universals, en la igualtat d’oportunitats i, amb elles, tallar de soca-rel la desatenció palmària que patien. De fet, encara que cap millora és per se perfecta, els nostres iguals discapacitats, tal qual les seues sofrides famílies, pogueren començar a aspirar a eixir del pou cec en què havien estat recloses secularment i veure com un altre model de societat era possible.

Malauradament, l’alegria dura poc en casa del pobre i, de cop i volta, quan a més d’una crisi d’aquestes proporcions es beslluma un brutal canvi de model en les relacions, qui pateix directa o indirectament una discapacitat veu recular de bell nou les seues legítimes aspiracions. Al punt que la política inhumana de retalls i d’incompliments il·legals ha tornat a posar en el punt de mira, si ho prefereixen en la corda fluixa, a milions d’afectats que, a banda de protestar i eixir al carrer a fer sentir el seu clam, no es resignen a la resignació induïda a què els tornen a condemnar.

Personalment, sent una gran vergonya i desesperació quan veig en els mitjans de comunicació els afectats, els seus parents, els professionals que els atenen i tot aquell que s’hi solidaritza amb la pèrdua flagrant dels seus drets bàsics com a ciutadans, sent pena d’una societat abduïda com la nostra i ràbia difícilment continguda contra els incapacitats que regeixen els nostres destins com a poble, dels quals obertament renegue perquè aquests desgavells –com tants altres, és cert- ni s’obliden ni es poden perdonar fàcilment.

La discapacitat no es busca, sovint hi apareix; aquesta incapacitat a què em refereix es cultiva i es fomenta des dels partits polítics. No estem parlant, ni molt menys, del mateix, encara que els incapacitats de torn pretenen fer-nos a una immensa majoria discapacitats funcionals per a seguir fent i desfent al seu parer i antull.