Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
MARGINALIA

Maria i el seu fill

“Tóibín narra els records que té Maria del seu fill Jesús”

L’escriptor Colm Tóibín. Ampliar foto
L’escriptor Colm Tóibín.

Es troba a les llibreries una traducció catalana del bellíssim llibre de Colm Tóibín (Enniscorthy, Irlanda, 1955), The Testament of Mary, publicat en anglès l’any 2012 i ara traduït a la nostra llengua: El testament de Maria (Barcelona, Ara-Amsterdam, 2014). El llibre no m’hauria passat inadvertit, perquè Tóibín és autor d’un Homenatge a Barcelona que va publicar Columna fa uns quants anys, que explica la versió sui generis de l’irlandès sobre la nostra ciutat i sobre la història de Catalunya, tot com a conseqüència de la seva estada a la famosa capital del turisme i de la tecnologia entre 1975 i 1978, quan la ciutat encara no era tal cosa. Potser molts lectors van llegir, prou recentment, la seva novel·la Brooklyn (Lumen, 2010), una altra peça categòrica de l’irlandès.

Educat en medis cristians, voltat de capellans al Saint Peter’s College, de Wexford, Tóibín va confessar, en una entrevista amb Susanna Rustin, que, a l’edat de 15 o 16 anys, havia trobat “uns quants capellans força atractius”, però tot puntualitzant, immediatament, que “tenien un posat [allure] sexual del qual resulta difícil parlar, perquè una observació com aquesta és entesa, habitualment, com el contrari del que jo voldria donar a entendre”. No sabem exactament què volia donar a saber i entendre Colm Tóibín amb aquesta observació —potser havia llegit molta literatura espartana i respectava l’antiga pederàstia—, ni hom té cap especial curiositat a saber la seva orientació, però denota, sense cap mena de dubte, una tirada a considerar les coses d’una manera molt més complexa que no solen presentar-nos-les, i, en especial, un respecte pel cristianisme molt poc freqüent. Al cap i a la fi, de les narracions evangèliques han sortit formes de comportament força admirables, i Catalunya no és precisament un país que s’avergonyeixi del llegat que aquesta religió ha deixat en nosaltres, per molt que la nostra deriva independentista tiri, més aviat, cap al testament hebreu: el poble escollit, Moisès, David i Goliat, i, d’aquí pocs mesos, el Diluvi Universal i la destrucció d’una Sodoma on tothom vol córrer, per dir-ho en paraules d’un que era molt graciós, per augustam viam.

No ens desviéssim. La novel·la que hem dit, de Tóibín, és una mena de recreació de l’Stabat Mater de Jacopone de Todi (segle XIII), encara recitat i cantat en la litúrgia pasqual, que ja s’acosta. Al meu entendre, ni Miquel Àngel (Pietà, a Sant Pere de Roma) ni Pergolesi no van entendre la dimensió tràgica i tremendament humana del plany de Maria davant les despulles del seu fill, al peu de la creu (iuxta crucem dum pendebat filius); però sí Grünewald o Van der Weyden. Si Tóibín l’ha entesa amb una art dramàtica és, possiblement, perquè ha humanitzat aquella situació: l’autor imagina la jueva Maria recordant els episodis de la vida del seu fill, la seva educació, la seva vocació d’home públic —no hauríem de dir polític?— i la seva crucifixió.

La perplexitat de Maria davant l’emancipació del seu fill, ja adult, queda palesa en passatges com aquest: “I el temps va crear l’home que va seure al meu costat al banquet de les noces de Canà, l’home que no em feia cas, que no escoltava ningú, un home carregat de poder, un poder que no tenia cap relació amb els anys anteriors, quan necessitava que el meu pit l’alletés, que la meva mà l’ajudés a sentir-se segur quan aprenia a caminar, i que la meva veu l’assossegués fins que es dormia”. El caràcter patètic de la història es fa evidenten aquest altre: “Vaig intentar mirar el seu rostre mentre cridava de dolor, però estava tan deformat pel sofriment i tan cobert de sang, que no el reconeixia. Sí que en vaig reconèixer la veu, un so que només li pertanyia a ell. Vaig mirar al meu voltant. Passaven altres coses: la gent ferrava els cavalls i els alimentava, jugava, llançava insults, explicava acudits, encenia focs per fer el dinar, i el fum corria pujol amunt. Ara em costa entendre que em quedés allà plantada observant tot això; que no corregués cap a ell i cridés el seu nom. Però no ho vaig fer”.

El llibre posseeix quasi tanta bellesa tràgica com les tragèdies d’Èsquil. A més de ser catòlic, i irlandès, cal, possiblement, haver estat fill d’un membre de l’IRA, com Tóibín, per fer una obra mestra com aquesta.