Cròniques sobre un estat de coma
A tot arreu, els problemes de la poesia són si fa no fa els mateixos: una acusada disminució del públic lector i una retracció semblant del seu prestigi cultural
Que aquest 19 de març es cremaven les falles és una cosa que cap valencià pot ignorar, però no deuen ser tants els que sàpien que dos dies després se celebra el dia mundial de la poesia, ací i a tot arreu. En general, quan un col·lectiu o una activitat rep aquesta peculiar distinció, és que té problemes i necessita ajuda o almenys visibilitat, i la poesia no és una excepció a la regla, i cada volta menys. Si parlem de la poesia que es fa al nostre país i en la nostra llengua, la conveniència de contribuir tant com es puga a la seua visibilitat salta a la vista –si volem seguir amb la metàfora-, perquè més invisible del que és ja no pot ser.
Intentaré il·lustrar aquesta afirmació amb una anècdota personal. L’altre dia, vaig aprofitar un viatge a València per a tafanejar per les llibreries, i vaig localitzar dos llibres de poemes de fa uns anys: Crònica de Calàbria d’Iban L. Llop i Simfonia per a un estat de coma de Ramon Ramon. El primer ens parla dels periples italians de l’autor, amb instantànies narratives molt crues –les activitats de la màfia local, la impotència de la policia, la soledat, el vertigen de l’emigrant perpetu-. Entre la introspecció i la perplexitat, el prosaisme deliberat d’alguns versos es barreja amb un sentit de l’atmosfera que deu molt al millor Estellés i amb l’esclat intermitent d’un lirisme esfereït, trèmul i insòlitament corprenedor. El recorre la música de fons de l’enyorança per les vides no viscudes, no tan explícita com en el posterior Batalles de Sardenya, però igualment impregnadora. “Temps és de penedir”, ens adverava un vers d’Ausias March. En la poesia de Llop, la consciència de la dilapidació inevitable del temps, un dia rere l’altre, fa del penediment l’única cambra pròpia. La vida és una cosa molt estranya i se’ns escapa sempre.
El segon, un conjunt de poemes rigorosament articulats i rimats, és un crit rabiós i urgit, ple de desolació i d’aspresa, d’una força en el refús rara en la nostra poesia, encara més eficaç perquè la trobem en versos escandits amb ritme de cançó (“el vostre vi no ve del meu raïm”). Aquesta mixtura de còlera en carn viva i versos minuciosament cisellats és prou impressionant. Tots dos són llibres poderosos, escrits per poetes que procure seguir des de fa temps. No els havia llegits fins ara, perquè no els vaig trobar en cap llibreria de Barcelona. Se’m van passar per alt. Reconec que en part la culpa és meua. El llibre de Llop va ser premi València de poesia de l’any 2009 i el de Ramon Ramon rebé ni més ni menys que el de la Crítica del 2011. Per tant, degueren tindre algun ressò. Però com que l’atenció que la premsa presta a la poesia, amb premi o sense, és ínfima, i com que en el seu moment no els vaig trobar en cap llibreria de Barcelona, no me’n vaig adonar. I si això li passa a un aficionat que s’esforça tant com pot per estar al dia i que aprecia molt l’obra d’aquests dos poetes, ja em diran vostés què li pot passar al lector simplement curiós, o a l’ocasional.
Intrigat per aquesta llacuna, he intentat esbrinar quants llibres d’autors valencians que m’interessen, publicats en els últims anys, no he vist enlloc. Després d’una recerca no exhaustiva, però intensa, el resultat és aflictiu: molts. Per exemple, Quadern de torsimanys de Manel Alonso, La nit en blanc de Josep J. Conill, Compàs d’espera –un títol que em resulta familiar- de Susanna Lliberós, Metralla de Pasqual Mas i Usó, A contracor de Begonya Pozo, Voràgine de Josep Ribera i Un boxejador en la boira de Josep Lluís Roig. Són llibres que deuen estar molt bé, per qui els ha escrits, però que no he llegit, perquè ni tan sols sabia que existien.
Per a les institucions i els mitjans de comunicació, llevat d’honroses excepcions, la literatura en valencià no existeix
A tot arreu, els problemes de la poesia són si fa no fa els mateixos: una acusada disminució del públic lector i una retracció semblant del seu prestigi cultural. Com a conseqüència, els editors restringeixen la publicació de títols i la premsa els dedica cada vegada menys espai, cosa que fa que l’atenció del públic decaiga encara més. L’efecte de la crisi econòmica ha agreujat aquest cercle viciós. En el cas valencià, s’hi han de sumar dos calamitats més: en primer lloc, per a les institucions i els mitjans de comunicació, llevat d’honroses excepcions, la literatura en valencià no existeix. I, com deia Parmènides, del que no existeix no se’n pot parlar. En segon lloc, a Catalunya, on hi ha un públic més ampli, els llibres editats al País Valencià a penes arriben, i els de poesia menys encara. No en parlen tampoc. Podem trobar molts responsables d’aquest estat de coses, que perjudica els escriptors valencians en general i els poetes en particular: l’escassa eficàcia de moltes editorials a l’hora de difondre els seus productes, la desídia de la premsa, la brutal fragmentació que pateix l’espai literari en català, la desafecció del públic valencià i el meliquisme del català i el que vulguem afegir-hi, i més. Però el resultat és aquest: una invisibilitat quasi absoluta.
I el fet és que la poesia en valencià –igual que els altres gèneres- està molt viva. Si als llibres que un servidor ha de confessar que desconeixia li sumem els que sí que conec, tenim un panorama molt variat, on hi ha des de veterans d’indiscutible jerarquia com Josep Palacios –amb el magnífic Imatges- o Emili Rodríguez Bernabeu fins a jovenets en plena forma com Isabel Garcia Canet o Àngels Gregori, i a l’endemig noms de la talla de Vicent Alonso, Gaspar Jaén Urban, Josep Piera, Jaume Pérez Montaner i Alexandre Navarro, per limitar-me a autors que han publicat en els dos últims anys. Ara mateix la poesia valenciana té quatre generacions d’autors en actiu, escrivint, llegint-se –quan poden- i influint-se mútuament. És un univers molt ric, probablement més ric que mai, encara que no se n’assabente quasi ningú.
I què s’hi pot fer? Potser els editors s’haurien d’espavilar una mica més, i llogar entre tots un aparador i unes lleixes d’alguna de les bones llibreries de Barcelona, per fer-se veure, i també recordar les seues obligacions a les institucions. La premsa i la ràdio haurien de deixar-se estar de prejudicis i prestar més atenció als llibres que s’ho valguen. I els interessats els hauríem de buscar, comprar i llegir, i n’hauríem de parlar. Si el dia mundial de la poesia no serveix ni tan sols per a això, ja em diran què.
