Hacadèmies

Ja fa molts anys, Carraixet va tindre l’oportunitat d’actuar en directe a la televisió espanyola. Aleshores només hi havia televisió espanyola però, temps al temps, hi tornarem. Era una espècie de festival amb diversos actuants. Per fi aparegué, oh moment històric, la banda de l’Horta Nord. Quan vaig sentir una de les filles de Lleonard Giner anunciar la cançó així: “Y ahora vamos a cantar una cansión que le disen...”, amb un perfecte accent de Tavernes Blanques, vaig començar a dubtar d’allò que anomenen bilingüisme. Vaig estar a punt de comentar: “La chicona lo ha lanzado a perder”.

Passa amb totes les llengües. Un amic m’explicava una anècdota amb un taxista. El trànsit era dens i el conductor els va dir: “Les llevaré por las peripecias, dando la vuelta”.

Un altre, que va contractar uns obrers per a construir una piscina, se’ls trobà preocupats mirant el forat mentre un d’ells li confessà: “Estará dificil el asunto porque hemos topado con la capa frenética”.

Tornem a casa. L’àvia, orgullosa de la néta, li diu: “Ai, mare!, estàs feta una sífilis”.

O aquest altre episodi del primer terç del segle XX. La Panderola era un trenet, gairebé de joguina, que passava per terres de Castelló. Els seients estaven enfrontats. A cada banda una mare amb la seua filla. Una de les xiquetes no parava de xarrar sobre els seus èxits a l’escola, amb les amigues, etc., en castellà. L’altra començava a afartar-se’n i en un moment determinat i forçant la llengua no materna li va llançar: “Pues cuando yo era de bolqueros me crecían los quixalos”.

Són aquests exemples dignes d’entrar en els successius debats, discussions, diccionaris, de la ciutat de València? És una qüestió d’estadística? Quantes vegades s’ha d’emprar “sífilis” per “sílfide” perquè siga considerat mot del més pur valencià? Perquè sembla que aquests són els criteris. Més a favor: la sífilis deu tindre tants mil·lennis com l’“idioma valencià” que ja parlaven en la prehistòria.

Una cosa és emprar un llenguatge col·loquial –per exemple pensem en Julio Cortázar i els modismes portenys– en l’escriptura que vol mostrar una parla local, i una altra de ben diferent és convertir-lo en normativa, al marge de l’idioma original.

Si ens posem estructuralistes, som presoners del llenguatge que ja ens envoltava fins i tot abans de nàixer. És a dir, és al contrari. No es tracta de fer presoner el llenguatge per una qüestió de vots. L’avorriment s’allarga (quan creus que ja s’acaba, torna a començar) cada vegada que el reducte analfabet trau la llengua com a estendard. No tenen res més important a fer? No, sembla que no. Pues ya hemos llegado adonde íbamos (doncs ja hem arribat on anàvem, que li deia el cec al sord). I torna a començar.