Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

La cançó improvisada mediterrània toca a la porta de la modernitat

Josep Vicent Frechina analitza en el llibre 'Pensar en vers' l’actualitat del fenomen entre València i Gaza

Cant al barri del Carme, a València, el passat dia 16 de març en una de les cantades organitzades en Falles per l'Associació Valenciana de Cant d'Estil i el Museu d'Etnologia. rn rn
Cant al barri del Carme, a València, el passat dia 16 de març en una de les cantades organitzades en Falles per l'Associació Valenciana de Cant d'Estil i el Museu d'Etnologia.

28 de maig de 2005. Nit de Cant al Ras de Massalfassar. Sona la dolçaina i toca cantar albaes. Imagine la veu pujant una octava i cantant a l’aire per a situar-s’hi. “Sabem que ningú ens guanya a donar esta notícia”, diu Empar Sanchis ja en l’estratosfera i la segueix Jacint d’Alcàsser: “Si el predictor no ens enganya, ja està en estado Letizia i té un gasto més Espanya”. Ací es llancen consecutivament tres parelles (les altres dues son Tati de Godella, Toni Guzmán, Apa i Teresa Segarra).

Les tres parelles van enfilant versos cantats amb els apunts del versador Paco Nicasio i provocant aplaudiments i rialles de celebració dels assistents en aquesta cita ja tradicional que anualment se celebra al costat de València. És només una de la vintena de cançons que recull el CD que acompanya el llibre Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la Mediterrània i permet veure com unes formes que tenen l’origen segles enrere i, sobretot, els continguts de les lletres s’actualitzen als temps corrents.

Igualment es veu més recentment (el 2012) en la gravació del mallorquí Mateu Xuri Glosa, on –conta l’autor del llibre, Josep Vicent Frechina– una persona del públic els recrimina que han “vingut a riure a sa festa de Mallorca” i no a fer política. Però Xuri no s’acoquina i contesta en el seu llenguatge, en glosa. El CD no és tan sols un recorregut en el temps, del passat al present, també ho és de l’oest a l’est, fins arribar a Musa al-Hâfidh, un dels millors poetes palestins de la seua generació, constata Frechina.

Fins a arribar ací, el viatger que s’endinsa en el disc guiat pel llibre ha passat també per Menorca, Múrcia, Andalusia i les illes de Sardenya, Creta, Xipre i Malta. La rabiosa actualitat d’una baralla de rappers vomitant textos parits sobre la marxa no pot amagar que “l’antiguitat de la poesia oral improvisada es remunta als mateixos orígens de la cultura”, com adverteix l’autor del llibre, i que “la cançó amb text improvisat és una de les manifestacions populars més esteses al llarg i a l’ample del planeta”.

La cançó improvisada seria l’antítesi d’aquella cançó tradicional antiga i immutable

Fins i tot, en analitzar cap al final del llibre la hida i altres gèneres improvisats palestins, que van ressorgir estimulats “per les agitacions identitàries de la primera Intifada, Frechina suggereix com un fil investigador per a estirar “fins a quin punt el rap palestí actual manté algun sistema de vasos comunicants ocults amb la poesia improvisada tradicional”. El llibre acaba així, per la qual cosa caldria afegir-hi “(Continuarà)”.

A l’inici, l’autor baralla idees molt potents que enllacen amb aqueixa possible continuïtat en la investigació. Una és que l’anomenada cançó tradicional, i així es consideren les albaes o el cant d’estil que s’hi escodrinyen, “entesa com un producte cultural estàtic o fixat en el temps, no ha existit mai”. Realment, l’anomenada cançó tradicional és “la que ha deixat de ser-ho”. A la inversa, “la cançó improvisada, pel seu caràcter espontani, efímer, imprevisible i esmunyedís, seria l’antítesi d’aquella cançó tradicional antiga i immutable”.

Aquest volum conté una àmplia anàlisi de l’estructura lingüística i musical, característiques i difusió de la cançó improvisada amb versos a partir d’uns mòduls essencials que a les Illes es diuen mots, a València versos i a Xile vocablos, i sobretot molts exemples. Però no hi falta una mínima però necessària erudició històrica, que deixa apunts com el de l’alemany Christian August Fischer, que visità València el 1798 i ponderava els improvisadors espanyols a l’altura dels italians, com a mínim. I on més en troba és precisament a “qualsevol hostal o posada que es visite a la nit a València”, on mostren tot el seu talent a l’hora d’abordar les dècimes.

Però l’entrada a aquest món, per a qui no li siga familiar, és més fàcil per la “inesperada revitalització” del fenomen que Frechina també analitza, en temps que demanen “articular identitats col·lectives localitzades”, que busquen “espais de sociabilitat alternativa” o que troben eixides a moltes inquietuds en uns “rituals de celebració ideològica” determinats.

La cançó improvisada ha trobat “noves funcionalitats i en nous contextos"

Al costat dels custodis d’aquest ric patrimoni cultural que es mostra viu i creatiu, la revitalització experimentada els darrers anys per la cançó improvisada ha trobat “noves funcionalitats i en nous contextos, de la mà d’algunes formacions de folk, associacions i entitats diverses”, certifica l’autor. Es tracta d’un creixement sostingut, que, diu, “de moment, encara no ha tocat sostre”, s’hi prioritza “la vessant lúdica, la celebració oberta i col·lectiva, que es desenvolupa sobre nous rituals, amb la part musical dissociada de text i convertida en un element accessori i bescanviable”.

L’impacte espaciotemporal que suposa açò ha provocat alguns desajustos, reconeix Frechina, però també ha donat moments estel·lars. El crític musical i investigador en cita un del grup Manel, que solia convocar el públic a pujar a l’escenari per a improvisar les seues Corrandes de la parella estable. Un altre de més recent, del 2011, i sorprenent és el ressò que va tindre en Twitter i fora de la xarxa l’etiqueta #garrotweet on el repte era jugar amb les limitacions dels 140 caràcters del pardalet i els Quatre heptasíl·labs de la cobla tradicional en la modalitat del garrotín.

“No hi ha res com governar / en les tres diputacions / si no veges d’on eixiren / els 1.900 quilos d’Elton John”, cantava Manuel Chàfer Gallo a Xàtiva, segons recull Frechina en el llibre per donar testimoni de la renovació de textos que s’ha produït en la recuperació progressiva de la presència pública del cant valencià” i l’increment “del seu prestigi social”. Però també avisa l’autor que aquesta tendència només podria consolidar-se “amb la incorporació al cant de versadors joves que portaren les seues inquietuds i el llenguatge actual”.

Doncs bé, ací queda el guant llançat per un incansable difusor de la posada al dia de cultura popular valenciana, a través, entre altres vies, de la revista Caramella, que és on s’edita Pensar en vers, gràcies als centenars de mecenes llistats a l’inici del llibre.