La ciutat de les mil històries

S’han publicat centenars de llibres que parlen de Barcelona i encara hi ha espai per a molts més. No és que la ciutat sigui molt gran —és més aviat petita—, però sí que està molt viva. Barcelona ha despertat gran interès als cronistes des del segle XI —quan apareix la primera descripció de la ciutat— i, des de llavors, no han parat. Històries n’hi ha mil.

També com si es tractés d’un imant, la capital catalana ha aconseguit atraure la Sisena Flota dels Estats Units, nombroses prostitutes, anarquistes francesos i italians, artistes com John Lenon i escriptors com Hans Christian Andersen, entre d’altres. De tots en parla Xavier Theros (Barcelona, 1963) a Barcelona a cau d’orella, publicat per Comanegra i il·lustrat amb fotografies de Consuelo Bautista, tots dos col·laboradors d’EL PAÍS.

L’encàrrec inicial era actualitzar la famosa Guia secreta de Barcelona de Josep Maria Carandell, però l’autor ha anat bastant més enllà. Tal com li agrada explicar a ell: “Fer una nova versió era impossible, perquè Barcelona ha canviat massa”. De manera que va optar per sortir al carrer “de la mà de Carandell” i fer la seva pròpia obra.

El llibre té 500 pàgines i 400 parlen només de Ciutat Vella, de la Barcelona original. L’obra ajuda a descobrir carrers nous —fins i tot als qui es pensen que ja els coneixen tots— i sobretot explica moltes històries humanes. Com Carandell, el llibre imita els guies turístics: va passant pels carrers de la ciutat i, de tant en tant, s’atura en un racó per explicar alguna anècdota o donar algun detall. Per exemple, llocs on menjar cuina de mercat o locals on sortir de festa fins a altes hores —tot i que alguns van obrint i tancant en funció dels controls de la Guàrdia Urbana. Aquest anecdotari fa més agradable el llibre, ja que el recorregut pels carrers de Ciutat Vella és interessant, però també dens. Les històries dels carrers recorden, per exemple, per quin motiu la Via Laietana és tan ampla. Theros explica que per construir-la, el 1908, es va “esborrar tot un barri medieval”, però les ganes d’imitar les grans avingudes nord-americanes van compensar la pèrdua. I també la seva utilitat: la Via Laietana “permetia desplaçar les tropes militars en cas de necessitat” i, a més, era tan ampla “que feia impossible aixecar-hi barricades”. Theros també parla de comerços emblemàtics que ja no hi són —una llista que, per cert, no para de créixer—, de cases encantades on anaven els barcelonins per veure si hi havia fantasmes o de l’edifici on hi havia la seu del Tribunal de la Inquisició, al carrer dels Comtes. Theros explica que aquest tribunal va deixar de funcionar el març de 1820 “quan una multitud enfurismada va assaltar la seva seu”.

A l’obra també apareixen els noms dels arquitectes i urbanistes responsables que Barcelona sigui com és. Un d’ells és Adolf Florensa, que va ajudar que el barri Gòtic tingués cases gòtiques, ja que fins a mitjan segle XX no passaven de la categoria de velles. Aquest és un dels episodis més divertits de Barcelona: el pont del carrer del Bisbe —objectiu de moltes fotos cada dia— no és que estigui ben conservat, és que només té 70 anys! Com la plaça de Sant Felip Neri, que fa 75 anys no era ni una plaça: es va construir després dels bombardejos feixistes del 1938. Les restauracions massives d’edificis vells per convertir-los en neogòtics apareixen a la tesi doctoral d’Agustí Cócola, El Barrio Gótico de Barcelona: planificación del pasado e imagen de marca.

A part de les fotografies de Bautista, un dels grans motius per llegir l’últim llibre de Theros és que, en realitat, no només ha agafat la mà de Carandell per sortir al carrer. També la de Cirici Pellicer, Manuel Angelón, Josep Maria de Sagarra, Marc Viaplana, Tísner... De la mà de tots ells, ha gaudit i explicat la Barcelona de tots.