La cova de l’artista

En una planta baixa del carrer del pintor Gisbert, en ple barri de Russafa, té l’estudi Anna Sanchis. Antoni Gisbert fou un pintor alcoià, no molt conegut, per no dir gens, que no obstant això va ser un home de gust i un artista selecte (el seu Afusellament de Torrijos és tota una icona de la pintura romàntica). De segur que “El pintoret”, com el coneixien a Alcoi, estaria content de tindre al seu carrer una artista com Anna Sanchis, amb una obra tan suggeridora i pròpia. Siga com siga, aquell estudi allargassat a l’entrada és molt fosc, però al fons un parell de claraboies fan una mica de llum. Anna, amb una sèrie d’espills, redirigeix aquesta poca llum que hi entra, i així aprofita tant com pot aquell doll zenital, tan preuat com escàs. Per tot això, quan t’alça la persiana d’aquell baix (amb un soroll de carraca estrident), et fa la sensació d’endinsar-te en una cova, i al fons d’aquell túnel veus la llum, i al final del tot el cavallet, sobre el qual va dirigit un raig de sol reenviat per un dels espills, situat estratègicament. Altres espills dirigeixen la llum cap a una zona de plantes d’interior, i així Anna aconsegueix crear el seu biòtop natural en aquell cau: un univers sorprenent, ple a vessar de jocs i fantasies.

“Estic en la cova…”, em diu. Però de seguida matisa: “Però en la cova oberta!”. Anna m’explica que des de fa uns quants anys el barri de Russafa és moda. Abans, per aquell carrer, perpendicular al carrer de Cuba, tan sols passaven ben pocs veïns (molts d’ells xinesos dels comerços del barri). Ara hi ha molt de turista, molt d’estranger, que quan veu el taller hi entra encuriosit a fer-hi una ullada. El seu gos Bo, un golden preciós i grandot, també l’acompanya, i li aporta seguretat. Per tant, m’assegura que no es troba mai a soles en la cova, i que ara Russafa és universal. En aquest sentit, els seus dibuixos sobre el barri són una meravella, que copsen la vida popular, els jocs dels xiquets al parc, els comerços, i tantes altres coses del popular i multicultural racó de València. En tot el que fa hi ha una vertadera passió, un sentiment natural, una honestedat intel·lectual. L’art pot ser anorreador, i l’artista pot caure en la reiteració, en el déjà vu, ser víctima del seu èxit i de les exigències del mercat. Anna Sanchis es manté al marge de tot això; quan té prou obra fa una exposició (generalment, en la galeria Rosalia Sender) i, mentrestant, sobreviu com pot, fent la viu-viu, duent a terme algun encàrrec (com per al decorador Vicente Navarro) o venent alguna obra a un passavolant…

“Ni en tinc ni en dec”, em comenta. “Però cada matí, quan alce la persiana i veig l’estudi, em dic: que bé! Quina sort que tinc! Que afortunada que sóc de tindre tot açò per a mi!”. I és cert, Anna Sanchis és feliç en aquell refugi russafer, duent a terme les seues invencions, els seus quadres escultòrics d’edificis, amb els llums fosforescents, que omplin l’obra de reflexos multicolors. Potser aquests quadres de ciutats siga la part més original i creativa d’aquesta artista: els trapezis que situa sobre una taula creant uns volums que s’il·luminen i que evoquen una ciutat de gratacels, i que prenen diferents coloracions en funció de la llum. Algunes d’aquestes obres són reivindicatives i critiquen l’especulació urbanística, la destrucció de l’horta, les desigualtats socials. Anna construeix ciutats inhumanes i angoixants, immenses i laberíntiques, on viuen colònies d’homes encabits en els seus caus: un autèntic formiguer humà, on malgrat això la soledat ho encobeeix tot. M’ensenya un dels seus últims quadres, que ha titulat Les faveles, en què al costat de la gran ciutat de gratacels hi creixen al voltant un gavadal de barraques, i als seus peus un grup de persones desplaçades, expulsades de la gran urbs. A Anna Sanchis també li agrada treballar el cos humà, i les seues escultures d’homes i dones són delicades: per sobre de tot destaquen els trepadors, uns escaladors d’escaiola que s’enfilen per les parets, però també hi ha els voladors, figures humanes que semblen que han saltat al buit, i pengen d’un fil, mostrant la seua anatomia atlètica.

A Anna li agraden totes aquestes coses, tots aquests divertiments, de vegades a mig camí entre la creació i l’ocurrència, però que lleven una mica de transcendència a la tasca creadora. No trobareu en ella una posa d’artista, ni una actitud pedantesca, ni un desig d’aparençar el que no és. A l’inrevés, el que menys s’adiu amb el seu caràcter és precisament l’univers petulant i esnob de les galeries, tota la parafernàlia de les exposicions (li parle d’ARCO i es posa a tremolar). I, tanmateix, crec que en ella hi ha una de les veus més personals i originals de l’art contemporani valencià, i que, potser, amb una mica més de sort podria haver assolit un renom en el panorama artístic internacional. Tanta és l’originalitat, la delicadesa, la capacitat per a dir coses, per a introduir suggeriments, per a crear un univers propi, que trobe en els seus quadres escultòrics de ciutats, en les seues escultures i en els seus dibuixos.

De vegades pense que és com una xiqueta gran i que en aquell espai covat, en aquella gruta d’art, és on es troba vertaderament tranquil·la i que, al capdavall, no necessita més. Em diu: “Si quan entra un xiquet a l’estudi no al·lucina, malament! Els xiquets són sincers i naturals, i sempre em refie de les seues impressions. M’agrada que vinguen, i que opinen!”. Anna riu: en els seus dibuixos els xiquets són molt presents, jugant, corrent, imaginant grans aventures, fent fabulosos projectes. Sovint pinta els somnis dels infants, plens de vida i de color, que contrasten amb la realitat que els envolta, grisa i tenebrosa. Nens solitaris al bell mig de la ciutat industrial o postindustrial, on es produeix la cruel dicotomia entre el que imaginen i el que de veres els envolta. Aquesta il·lusió i candidesa dels xiquets la sedueix plenament, la corprén, és com si ella recordara constantment la seua infantesa: el paradís perdut d’un temps ple a vessar de somnis meravellosos.

El seu gos Bo lladra (un lladruc poderós i cavernós, que retrona en aquell cau) i apareix Jesús Císcar. Ha hagut de fer un encàrrec abans i arriba ara, quasi al final de l’entrevista, amb la seua habitual bonhomia. Obliga Anna a posar i la veig nerviosa, incòmoda, enravenada davant de l’objectiu fotogràfic. Jesús vol fer algunes proves fotogràfiques, assajar el retrat, i l’obliga a posar de cara, de perfil, mirant cap amunt, cap avall, fent aquest gest… Uf! les exigències de la fama! Anna pateix i, per un moment, em fa la sensació que si fóra per ella mai no alçaria la persiana, s’amagaria en la seua cova per jugar, per viure el seu món, d’art i fantasia.

A l’entrada de l’estudi hi ha un automòbil aparcat, un vell Renault Gordini, que era propietat del seu sogre, el pintor Amérigo. Li pregunte per ell, per trencar el gel (el gel de la instantània de Císcar) i em diu que amb aquell cotxet el seu sogre se n’anava a pintar pels camps dels voltants de València, de vegades acompanyat pels pintors Genaro Lahuerta i Francisco Sebastián. Que si aquell cotxe parlara… Quantes coses contaria! El mire i intente imaginar-me l’escena campestre, en aquella antigalla, els tres pintors encabits amb tots els materials a la recerca del motiu. Quantes il·lusions, quantes esperances! Quants somnis que han quedat en no res, o en quasi res… Pense de nou en el pintor Gisbert, que ha deixat nom a aquell carrer, i que ningú (o quasi ningú) sap ben bé qui és. Va morir a París, “oblidat per una generació que havia admirat el seu talent i s’havia entusiasmat amb les seues obres”, escriu el crític Agramunt. Potser Anna fa bé, i no calga res més per al seu art que aquell refugi, aquell indret de pau i concentració. La batalla de l’art és massa espúria, la foguera de les vanitats massa intensa perquè, de vegades, pague la pena. El sacrifici massa gran i les recompenses possibles massa incertes. Allí dins és el seu món, que a poc a poc va donant fruits creatius, amb els quals té prou per a pagar el lloguer de l’estudi i una dieta d’una frugalitat espartana. Tant se val: per a Anna Sanchis allò, poder viure senzillament del seu art, és una meravella. I me la imagine cada matí alçant la persiana i veient al fons del túnel el doll de llum il·luminant el fons de l’estudi i dient-se, a si mateixa: “Sóc una afortunada! Treballe en el que m’agrada!”. I entrant i abaixant sorollosament la persiana.