Parlar per no callar?

Com vostés saben, en la passada edició dels premis Goya, el director David Trueba, que és un senyor sensat que ha viscut a Catalunya i que hi té molts amics, va fer un breu discurs en què va convidar els seus col·legues a passejar-se per aquest curiós territori i a conéixer-lo millor. Aquest esment, conciliadorament amable, ha motivat una pila d’articles de resposta en la premsa en català. Amb alguna excepció, tenen el denominador comú següent: tracten Trueba amb cortesia –perquè és una persona molt simpàtica, que es fa de voler-, però també subratllen que la seua proposta arriba tard. Ho assenyale perquè, si alguna cosa es podia inferir del parlament de Trueba, és que era una invitació al diàleg i prou, si de cas amb un lleu matís elegíac. Perquè de diàleg, n’hi havia hagut i ara ha quedat interromput, o com a mínim menyscabat. Com que el diàleg sempre és útil, no veig que hi haja res de reprensible en això; una altra cosa és si val la pena replicar amb tanta profusió un comentari breu que no va més enllà del pur sentit comú. Es veu que sí, perquè ho han fet. Arriben tard, llavors, les crides al diàleg?

L’interessant d’això és que la manca de veus espanyoles dialogants és una queixa recurrent entre els opinadors que defensen posicions sobiranistes. Llavors, no s’acaba d’entendre que es reclame allò que, quan es produeix, arriba tard. D’altra banda, no és cert que no s’hagen escrit, per la part diguem-ne espanyola, un grapat d’articles dialogants, amb voluntat raonable i constructiva. És clar que els sobiranistes no tenen per què estar-hi d’acord –les premisses solen ser diferents; alguns arguments, superficials, i les conclusions, molt debatibles-, però per algun lloc s’ha de començar. També els sobiranistes han escrit un grapat d’articles ponderats i útils per a encetar una discussió civilitzada, però els han escrits en català i en uns diaris que fora de Catalunya no es llegeixen, igual que sembla que ells no han llegit els articles civilitzats dels altres. La segmentació de la premsa té aquestes conseqüències: la comunicació es trenca i la cridòria s’imposa.

I enmig de la cridòria, els malentesos van a més. Per exemple, l’excel·lent periodista Manuel Cuyàs afirmava l’altre dia que Javier Cercas és un escriptor afí al partit Ciutadans. No sé d’on s’ho trau, això. Cercas és un senyor que té una posició molt clara i molt coherent. No és sobiranista, però si tota la gent que a Catalunya no ho és fóra afí a Ciutadans, aquest partit tindria molt més pes que el que en efecte té. Ací he d’advertir que Javier Cercas i jo som amics, i que sobre aquest punt concret discrepem. Això no té importància, perquè en aquest món no hi ha dues persones que pensen exactament el mateix sobre res. De fet, com que als amics els coneixem millor que a la resta de la gent, l’amistat ens ajuda a comprovar aquesta regla universal i a comportar-la amb més o menys paciència. De pas, els amics ens ajuden també a repensar (i sovint a refermar) els nostres partits presos. Favor que ens fan. Tampoc vull convéncer jo a ningú dels meus convenciments (i als amics, menys que a ningú). Em limite a intentar descriure el que passa, i a aclarir les meues idees, si pot ser.

El cas de Cercas és rellevant perquè ha intentat dialogar sobre aquest espinós assumpte –amb un to una mica emfàtic, en algun moment- i ha sigut malentés. Ha arribat tard, també? En el més recent dels seus articles, sosté que voler convertir el català en un problema és de necis i que, parlant de problemes, no ho és tant el nacionalisme català com el nacionalisme a seques. També afirma que el sobiranisme s’ha carregat de raons, mentre que els qui, com ell, pensen que la independència no seria una solució, sinó un problema més, no ho han sabut fer (tot i que Cercas mateix n’addueix unes quantes, de raons: algunes em semblen sòlides; d’altres no tant).

Cercas observa amb encert que la instrumentalització política de la llengua és una de les arestes més feridores de l’assumpte

Encara que no ho desenvolupa en aquest article, Cercas observa amb encert que la instrumentalització política de la llengua és una de les arestes més feridores de l’assumpte. En això diria que coincideix amb un federalista conspicu –i raonable argumentador- com Xavier Vidal Folch. Aquest, en un article publicat el 15 de febrer en les pàgines catalanes de EL PAÍS, afirmava que “Només hi ha un nacionalisme més insidiós i brutalista –a voltes violent- que el català: l’espanyol”, i adduïa com a exemples la nova llei de llengües d’Aragó –amb l’indescriptible lapao- o les constants andanades de la Generalitat Valenciana contra l’evidència de la unitat de la llengua. La voluntat de fragmentar i destruir una llengua que incomoda el nacionalisme espanyol, contra la mateixa Constitució i contra el Tractat de la Unió Europea, li sembla molt clara. Si afegira que al País Valencià hi ha milers i milers d’alumnes que no poden estudiar en valencià, a pesar de les reclamacions dels pares (que no ha escoltat ningú, ni els tribunals ni les portades dels diaris), el seu argument encara eixiria reforçat. Són coses que els valencians hauríem de saber de sobres. Fa només un segle, la zona catalanoparlant del País Valencià era pràcticament monolingüe. Ara, els valencianoparlants hi som una minoria cada volta més exigua. Això no s’ha aconseguit sense violència, sense menyspreu i sense abús. Ni sense una voluntat molt ferma d’aconseguir-ho. El que ha passat i passa en aquest país és una canallada tan flagrant i tan impune que revela amb una llum molt crua a quina mena de nacionalisme insidiós i brutal ens enfrontem. És un exemple, no una excepció.

L’article de Vidal-Folch conclou amb una lloa a la situació lingüística de Suïssa, amb la qual un servidor ha de simpatitzar. De fet, el model suís ha alimentat les aspiracions de la major part del catalanisme durant dècades. Cal dir que si, a Suïssa, la frontera entre l’alemany (que parla el 65% de la població) i el francés (un 20%) no s’ha mogut ni un metre al segle XX, és perquè una legislació molt rígida ho impedeix. Tan rígida que la majoria dels espanyols (i dels valencians i tot) la trobarien inimaginable. L’acceptació de la pluralitat en la unitat pren a Suïssa formes ben peculiars, però eficaces, amb una voluntat molt ferma de respecte mutu. Just per això, l’aspiració d’una Espanya suïssa era bonica. Era factible? Una possible explicació entre altres de l’auge sobiranista actual és que la major part del catalanisme ha desistit d’aquella aspiració, perquè la troba molt més impracticable encara que la construcció d’un estat propi, atesa quina és l’Espanya realment existent. Si en això s’equivoca o no, ni ho sé ni m’atrevesc a conjecturar-ho. El que sí que sé és que li convé el diàleg amb tota la gent civilitzada que es trobe al davant perquè, siga quina siga l’opció que el catalanisme prenga, el futur no depén només d’ell.