Esclaus

Esclau: "Que està sota el domini absolut d’un amo, que no és de condició lliure (…) Que està sotmès a un poder tirànic, a la dominació d’algú a qui s’obeeix servilment per interès, per ambició, etc." Fins ací les definicions. Les imatges en poden ser moltes; de segur que el lector ja té en la ment una llarga llista d’esclaus. Les definicions denoten que la condició d’esclau va lligada a patir l’efecte de l’esclavitud, que no hi participa activament. Però si l’esclau posa de la seua part més del que li demanen, la situació esdevé estranya. Un exemple: sembla que la direcció econòmica de qualsevol país de la Mediterrània és esclava d’un ens, que presenten amb l’abstracció de "mercats" encara que els seus protagonistes tinguen nom i cognoms concrets. Els directors econòmics de cada país obeeixen servilment el poder que marca com s’ha de satisfer la seua tirania. Aquesta Europa dels mercats que no en té prou i s’inclina cap a directrius més enllà de l’àmbit econòmic fins a dir també la seua al voltant de les relacions socials, es preocupa aparentment quan algun dels seus esclaus s’excedeix en la seua tasca. Un Parlament europeu de contingut dretà ha d’estar encantat amb el PP: no solament és de la més pura dreta, sinó que no deixa espai a l’extrema dreta, com ha estat el cas d’uns altres llocs. No hi cal. Bé, no és que els preocupe molt, una altra cosa són les aparences, l’existència d’una extrema dreta, de moment controlable, perquè la història ha mostrat que sempre és convenient tindre a l’abast un exèrcit disposat a fer la feina bruta. Temps al temps.

Però una cosa és la dreta espanyola, obedient, i una altra cosa és que l’esclau s’entusiasme fins al punt que l’amo li ha de dir: "Xe, no te’n passes, tu, que la tindrem". Preservar els bancs està molt bé, però dissimuleu una mica les conseqüències. No podríeu amagar els desnonats, els pobres en general? No oblideu que s’acosta l’estiu i no és gens agradable que trobem aquest panorama. I, carai, no podríeu calmar el deler eclesiàstic d’uns quants segles amb una llei d’avortament no tan salvatge? I això dels desapareguts de la guerra, o dels torturats del franquisme, no ho podríeu tallar d’una altra manera? Era necessari anar més enllà amb la llei de justícia universal? I ara gestioneu el nostre manament de fer la barrera de l’Àfrica a tirs. Home! No cal ser tan bèsties. I, a més, no indigneu la població amb això perquè de seguida faran comparacions: si és criminal disparar pilotes de goma a la platja, no ha de ser criminal fer-ho pels carrers? És com el pot de gas lacrimogen en un camp de futbol: si té les conseqüències que hem vist, per què ha de ser inofensiu en el carrer? O la punyeta de les llengües, en quin merder ens esteu clavant?

Si no sabeu fer les coses d’una altra manera, per què no proveu, de tant en tant, allò del "preferiria no fer-ho" que practicava el Bartleby? Aquest sí que era un esclau discret, encara que potser massa espavilat. Tampoc us en passeu. En fi, és complicat.