La cultura treu PIB

Cine, teatre, música, dansa, llibres... I molt més: disseny gràfic, continguts digitals, producció audiovisual, agències creatives de publicitat, mitjans de comunicació, manufactures de moda, disseny d’arquitectura, el més in de la gastronomia... La llista es podria ampliar per moltes bandes. Què s’entén avui dia per sector cultural és una de les qüestions a debat, tot i que des del 2009 es defineix per la classificació que va elaborar la Unesco. Segons aquesta organització, també s’hi podria afegir com a sectors relacionats el del turisme i el dels esports. Un estudi recent realitzat a França sobre què aporta la cultura —els sectors culturals tradicionals, a més de mitjans de comunicació, publicitat i manufactures de disseny en moda, arquitectura i interiorisme—, ha revelat que representa el 8,70% del PIB del país, amb una facturació el 2011 de 174.000 milions d’euros. El Departament de Cultura de la Generalitat està ultimant un estudi amb el mateix sistema que l’utilitzat a França amb el nom de Mapeig de les Indústries Culturals i Creatives a Catalunya, que ja té un avanç dels resultats. Les primeres aproximacions apunten a un PIB que ha deixat enrere el 4%.

Els sectors culturals més els mitjans de comunicació i publicitat de Catalunya van facturar 11.450 milions d’euros el 2011, xifra que va representar un 5,89% del PIB català. Però si s’amplia el focus al disseny —en moda i interiorisme—, la xifra gairebé va arribar als 18.000 milions d’euros, amb un pes en l’economia catalana del 9,11%. Molt lluny de França però amb un dinamisme important, malgrat la crisi que l’ha castigat, que va provocar que l’atur en el sector es disparés del 4,4% el 2008 —l’any en què es van començar a notar els símptomes de la recessió en la cultura— al 11,3% del 2012.

Al principi de la crisi, a Catalunya treballaven en el sector 184.000 persones. El 2012 eren 158.000, i les xifres de l’últim trimestre del 2013 revelen que el panorama està millorant i que hi ha ocupades 178.000 persones. És a dir, que en un any s’han creat 20.000 llocs de treball. No està malament pels temps que corren. A poc a poc, a Catalunya, el percentatge de les persones que treballen en el sector cultural va creixent, i en l’últim trimestre del 2013 ja representava el 6,2% de la població ocupada. Una mica per sobre de la mitjana d’Espanya, que es queda en un 4,8%, tot i que lluny de l’11% del turisme, segons les dades de l’Idescat, que utilitza els mateixos grups que la Unesco va fixar el 2009 per computar les ocupacions en cultura. En nombre de llocs de treball, el turisme va donar feina a 314.000 persones en l’últim trimestre del 2013, el doble de les vinculades a la cultura.

Ramoneda: “La cultura d’un país la marca el pensament crític,no la creativitat”

En l’elaboració de l’estudi del Departament de Cultura s’han identificat més de 10.000 empreses culturals i creatives amb seu a Catalunya, en les quals treballen una mica més de 90.000 persones. Tanmateix, no s’hi inclouen les que ho fan en el sector públic, ni tampoc les que tenen la seu fora de Catalunya; d’aquí la diferència amb les dades de l’Idescat, que eleva la població ocupada a 178.000.

L’anàlisi que ultima Cultura pretén ser exhaustiva a fi de disseccionar qui és qui en l’aportació cultural de Catalunya i quins sectors són els que creixen més, per després fixar objectius. “Qualsevol activitat industrial té una idea clara de com van les coses. En la cultura això no ha estat així excepte en els sectors tradicionals. És més, si s’insisteix en el costat econòmic de la cultura, com a indústria, de seguida es llancen crítiques a la mercantilització del coneixement. Crec que és un error”, sosté el conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Amic de posar xifres a les idees, Mascarell recorre a les dades de la memòria de l’Agència Tributària del 2011. Segons aquestes dades, Catalunya va aportar entre 2.500 i 3.500 milions d’euros de la suma de diversos impostos: patrimoni, renda i IVA. Per contra, el conseller sosté que, si se sumen totes les aportacions públiques —Generalitat, Estat i ens locals—, els fons aportats no van passar dels 1.330 milions d’euros. “No es pot mantenir la tesi que la cultura és un sector fortament subvencionat perquè aquestes xifres demostren que no és així”, afegeix.

“Són segments econòmics diferents, i per això funcionen de manera diferent. Se subvenciona una part perquè hi ha un nivell que necessita ajudes, com el teatre, els museus o la música. Però de la despesa cultural total, el 70% és aportat per les famílies, els turistes i la publicitat, i l’altre 30% és el que va a càrrec de les administracions”, apunta Xavier Cubeles, de l’empresa de gestió cultural Barcelona Media. El fet que Catalunya hagi identificat com un dels set sectors estratègics de la seva economia les “indústries culturals i basades en l’experiència” tindrà conseqüències, segons l’opinió d’aquest gestor, perquè es podrà veure beneficiada de fons europeus. Cubeles considera que el tradicional sector artístic de la cultura i el sector lligat a la creativitat —en tot tipus d’expressions, des de la moda i el disseny fins a la gastronomia— generen, a més, un poder d’atracció turística molt important. De fet, en totes les enquestes de valoració d’oferta i serveis que es fan als turistes que visiten la capital catalana la cultura i l’arquitectura reben les notes més altes, que no solen baixar del 8. No obstant això, per a aquest gestor una de les qüestions que està pendent de resoldre és el finançament a la innovació i a les indústries creatives: “Entrar en el mercat del finançament habitual resulta molt complicat, perquè sovint es tracta d’intangibles”.

Una altra qüestió que es planteja és com s’incardina la creativitat en els sectors tradicionals de la cultura. “La creativitat no és una indústria o un sector, és una capacitat. El disseny i la creació de videojocs, per exemple, no tenen res a veure amb el que entenem tradicionalment com a expressió cultural. I no funcionen de la mateixa manera en cap dels sentits. No tenen lobbies que els representin o que pressionin l’administració per obtenir subvencions i es busquen la vida per si mateixos”, afirma Xavier Fina, de l’empresa de gestió cultural ICC. És més, Fina no es creu la bondat del discurs de la creativitat com a motor econòmico-cultural en boca de les administracions ni tampoc dels programes d’ajuda.

Els videojocs van facturar

“El programa Europa Creativa de la Unió Europea està dirigit, aparentment, a la creativitat, però quan el llegeixes amb deteniment no és així, i els ajuts es defineixen per a les expressions culturals tradicionals”, sosté. I opina una cosa semblant sobre el tractament des del sector públic: “Per què no hi ha subvencions per als creadors de videojocs?”. “Perquè, per molt que es parli de la indústria cultural i de la creativitat, el que se subvenciona és el que tradicionalment es considera que té interès públic”, afegeix. Per posar unes xifres al pes econòmic: l’any 2013, les sales de teatre de Catalunya van facturar poc més de 50 milions d’euros; el sector de la venda de videojocs, una mica més de 54 milions. Les arts escèniques compten amb ajudes públiques, el videojoc, no. En conseqüència, Fina creu que, ara per ara, hi ha més de “discurs de cara a la galeria que realitat”. I afegeix que el desitjable seria que les administracions fessin un cert acompanyament als sectors emergents que ara es consideren també culturals: “Probablement, a ningú se li ocorre pensar en ajudes directes, però sí en més facilitats”.

Josep Ramoneda, gestor cultural, adverteix de la banalització al voltant del debat de la cultura i la creativitat. És indústria o és cultura? On són els límits?, es pregunta. Considera que amb el discurs actual es corre el risc de fer passar per cultura activitats productives que no ho són, però que ara es defensen perquè les expressions tradicionals culturals estan en crisi. “I probablement no es tracta només d’una crisi econòmica, sinó d’un canvi d’època i de tendències”, postil·la.

Ramoneda admet que la cultura, com la resta d’àmbits, ha evolucionat, cosa que considera positiva, però sense perdre el sentit de la jerarquització. Davant del discurs “purament mercantilista” que, segons ell, s’ha estès a les administracions, Ramoneda contraposa que la dimensió cultural d’un país és una altra cosa. “La cultura d’un país la defineix el seu pensament crític”, subratlla, tot i que no veu per cap banda l’aportació en aquest sentit dels creatius en el disseny de moda o arquitectura. On s’imputa la creativitat de la gastronomia, en l’àmbit cultural o antropològic? El debat sobre les línies divisòries sembla no tenir fi.