“Si ens traiem la barretina és factible un mitjà català potent a Espanya”

Zapatero, “incompetent”; Rajoy, “desbordat”; Maragall, “somniador”; Montilla, “gris”; Mas, “desconcertat, il·luminat, d’ambició messiànica”; Junqueras, “rotund i simplista”... El periodista Wifredo Espina (Vic, 1931) no es casa amb ningú. No ho ha fet mai. Tampoc simplifica: els epítets surten de textos eixuts, matisats fins a la liofilització, coherents amb un home ell mateix concentrat físicament. “Escric el que penso sobre el que he viscut, sento i veig, i ho racionalitzo fredament; no agafo distància, es crea en aquest procés”, diu el també llicenciat en Dret sobre els articles que ha aplegat a Globus punxats (La Garbera), mostra del treball recent de qui va ser nomenat Periodista Español del Año 1968 pel diari Pueblo, creador del Centre d’Investigació de la Comunicació de la Generalitat, assessor en la gènesi de les facultats de periodisme de la Pompeu Fabra i la Ramon Llull, o de qui Manuel Fraga va dir: “Hay que desespinizar El Correo Catalán”, on el 1961 entrà de sotsdirector.

Pregunta. Algunes demandes que fa al llibre —seny, concòrdia amb l’Estat, vincular més l’esquerra al nacionalisme català— també les feia Agustí Calvet, Gaziel, el 1931. A vostè se l’ha considerat una de les baules d’aquella tradició del Periodisme d’Orientació que ell representà...

Resposta. Doncs no l’he llegit gaire. Influències? Va intentar ser independent fins i tot d’ell mateix; jo he procurat practicar-ho, tot i que m’ha perjudicat. Sempre he valorat molt la llibertat íntima de pensament, no com a posat, sinó com a actitud vital. No sé d’on ve.

“‘El Correo Catalán’

P. De petit, potser?

R. Potser. De nano sempre anava amb amics més grans i vaig freqüentar Manuel Brunet, el Romano de Destino. Sóc orfe d’infància per culpa de mi mateix.

P. Llavors, influències de...

R. D’unes tres hores diàries de Radio Pirenaica, d’Augusto Assía, Azorín, César González Ruano, de l’articulisme de Joan Maragall i d’aquella tradició d’Alcover, Verdaguer... Llegia molt per les nits.

P. Va mostrar caràcter en ser destituït del setmanari Ausona...

R. Va ser a l’Ajuntament de Vic; el setmanari el controlaven entre el consistori i el Movimiento. Jo em negava a publicar molts articles de gent del Movimiento, i es va aprofitar un acte públic per retreure-m’ho. Vaig contestar que la meva obligació era que el setmanari “no tenía que sonar a hueco y los artículos de consigna suenan a hueco”. L’episodi em va accentuar la personalitat contestatària.

“Tancar-nos cada cop

P. I tot plegat el portà als seixanta a ser un referent del periodisme incòmode al franquisme.

R. És que no tenia gaire competència; els altres no s’atrevien ni a fer el poc que jo feia. També és veritat que no sé el que és l’encens; a mi l’encens em fa pudor.

P. Defensa que un periodista ha de “reflectir, analitzar i criticar”. Es fa?

R. Poc. Avui al periodisme té una manca d’esperit crític brutal; n’hi ha alguns de venuts i d’altres condicionats o temorosos; tot s’ha substituït per un periodisme frívol, de vedetisme servil o absurd... Miri, Mercedes Milà va ser alumna a l’Escola del CIC, on vaig donar classes sis anys; la vaig trobar fa un temps i li vaig dir: “Què fas?”... Hi ha gent que no pot utilitzar el nom de periodista; ja ni li parlo de gabinets de comunicació: cobren per fer propaganda. Com es pot dir intel·lectual d’algú així?

P. La seva columna, “Cada cual con su opinión”, a El Correo Catalán, era llegida als ministeris de Madrid a les 9 del matí; en canvi, el 1984 vostè ja pronosticava que els mass media catalans acabarien sent molt casolans.

R. Es veia venir, en part per poca valentia. La veritat és que amb ser el primer a Catalunya no n’hi ha prou: s’ha de traslladar la mentalitat catalana a Madrid i manar des d’allà; tancar-nos cada cop més en nosaltres mateixos ha devaluat el periodisme català. La condició de català era com tenir un màster als anys seixanta a Madrid. Això s’ha perdut; però si ens traiem la barretina és factible, fins i tot avui, un mitjà català potent per a tot Espanya.

P. Per què va morir El Correo Catalán el 1985?

R. Perquè es va polititzar; quan un diari se sotmet al poder polític, cau. Quan Jordi Pujol hi entra [final de 1974], el primer que diu és: “El diari està bé però ha de fer país”. Recordo que venia amb la seva dona, la feia seure a la sala de reunions, en un racó, ell demanava papers, escrivia i feia l’editorial: “Això, per demà”. I trucava: “Això que no surti encara”. Amb el temps, aquestes coses, el diari i el lector les acaben notant.

P. Pujol no tingué gaire èxit amb la premsa, tampoc a Destino...

R. Ell volia poder polític, i sense poder econòmic i mediàtic no es fa res; hi vaig tenir un relació correcta, però teníem una discrepància profunda en la seva visió de Catalunya, sempre massa personal, poc plural i, per tant, poc real; tira a fonamentalista català, porta el germen nacionalista propens al sobiranisme radical.

P. Doncs va treballar amb ell entre 1987 i 1997 a la Generalitat creant el Centre d’Investigació de la Comunicació...

R. Sí, jo era al segon pis de Palau. Però vam fer un pacte i durant 10 anys només ens vam reunir dos cops, i mai vaig rebre cap consigna. Potser vaig portar les coses a l’extrem i no comunicava res fins que era fet. Tot canvià quan va arribar Joaquim Triadú.

P. Què va passar?

R. Se’m va posar a prova: hi va haver un seminari per a alts càrrecs de la Generalitat on se’m convidà a assistir, i jo no vaig baixar: era per a polítics i gent de CiU i propers. Em van jubilar: era un obstacle per a la politització del centre.

P. El passat ha estat més generós amb vostè que el present?

R. Potser, però jo no he anat a saludar el director de La Vanguardia o d’El Periódico. No m’he mogut mai, no he anat a les tertúlies de TV-3... Per orgull? No, per por de perdre la independència. Un dia em va trucar l’alcalde Porcioles, em volia al seu staff: “Li farem unes oposicions a mida”. M’hi vaig negar. En aquell staff hi havia Narcís Serra i Roca Junyent.

P. Polítics i empresaris l’han volgut tenir de conseller àulic.

R. Sí, amb Pujol mateix; amb Duran Farell dinàvem cada 15 dies; em van portar a trobar-me amb López Raimundo amb els ulls tapats; amb Suárez també parlàrem algun cop i vaig fer gestions davant Tarradellas...

P. Què veien en vostè?

R. Sinceritat.

P. El periodista és sota l’escombriaire a l’enquesta del CIS...

R. No ens hauria d’estranyar. I més aquí. La gent veu a Catalunya que ens coneixem, subvencions a dit... Aquí hi ha una atmosfera nascuda, amb raó, per retrobar la personalitat catalana; però això ha derivat en autocomplaença, amb una cosa de tancament i radicalitat que ha creat una altra atmosfera que ha impregnat tothom i a la qual els mitjans s’han apuntat. El resultat és que els mitjans ens respectem massa, falta més dialèctica. Madrid no és un model, però tenen més camp per córrer. Aquí, si no tens la teva bombolla, t’ofegues.

P. I la seva són aquests articles que li publiquen una dotzena de mitjans d’Espanya?

R. Sempre he parlat del periodisme com una professió pel seu vessant de vocació. Hi va haver un temps que em vaig enamorar de les paraules, però el periodisme m’ha tret la universitat, que era la meva gran il·lusió, com també la d’impartir justícia, ajudar a tractar justament a les persones.