Sensacions

Si, en una tertúlia informal, aterra el tema 23-F, sol produir-se espontàniament aquella estratègia narrativa que consisteix a referir un fet a partir de testimonis i de punts de vista diversos. Aquestes dates que marquen l’evolució d’una societat queden marcades, també, en l’evolució dels individus, i, a diferència de tantes dates successives que ràpidament oblidem, fan que recordem vivències, sensacions, que, si no s’hagueren produït aquell dia, s’haurien esvanit. I tothom s’afanya a contar aquestes vivències, per insignificants que siguen. Jo tenia divuit anys, aleshores. Què m’ha quedat, d’aquell dia? La imatge de la meua mare i jo contemplant en silenci, des del balcó de casa, el carrer completament buit, durant el toc de queda; la perplexitat en saber que els tancs circulaven, de nit, per avingudes de València; el Borbó fent aquell discurs... salvador?, estratègic?, per a salvar-se ell mateix? Però sobretot recorde l’escena en què, mentre el meu pare escoltava en la ràdio la sessió al Parlament espanyol, es van sentir ràfegues de metralladores i, tot seguit, aquella frase exquisida, brillant, proferida per un individu de bigot del segle xix: “¡Todo el mundo al suelo!”, només superada per la que recitaria segons després: “¡Se sienten, coño!”. Hi hagué corredisses, sorolls trencats, alguna discussió i, al cap de poc temps, l’instant que més em va impactar, la sensació que més perdura en la meua memòria: quan la ràdio, de sobte, deixà de ser espill sonor de l’actualitat i començà a emetre, només, música. Música militar. Una sensació terrible, de buit, de caiguda a l’abisme de la incomunicació. Mostra del pa que s’hi donaria si tornàvem a una dictadura. El sainet acabà —relativament bé— l’endemà mateix, tot i que les seqüeles han sigut llargues. I la sensació, aquella sensació traumàtica de caiguda al no-res, no la vaig tornar a tindre durant molts anys. Durant trenta anys. Fins que inesperadament un vespre, a casa, tenint-ne jo quaranta-vuit, vaig veure com als meus fills, mentre miraven els seus dibuixos preferits al canal Súper 3, se’ls quedava la pantalla completament en negre. I no, precisament, a causa d’una avaria. I aquesta sensació l’he tornada a tindre a penes fa dos mesos, quan vaig presenciar, en directe, el tall de RTVV. I l’he viscut novament fa quatre dies, quan vaig sentir l’últim minut d’emissió, a casa nostra, de Catalunya Ràdio, la meua ràdio de capçalera. Després que una guillotina política i judicial —delirantment injusta— haja decapitat aquests canals, no hi ha hagut ni tan sols música; hi ha hagut una cosa molt més insòlita i cridanera avui dia: silenci. Un silenci fosc, profund, insondable, que és una bomba conceptual per a tots els qui l’hem sentit. Una bomba l’expansió de la qual no tardarà a fer saltar de les seues poltrones aquests insignificants i ridículs aprenents de colpistes.