Tarradellas confessa

No és la foto de la coberta, però el resum de La Guerra Civil (1936-1939) podria ser una fotografia del plec interior, on l’autor, Josep Tarradellas, observa Lluís Companys en la visita a una fàbrica de Badalona l’agost del 1936. Des d’una certa superioritat, el polític que feia bandera de l’ordre i del paper de les institucions es mirava un president que considerava que no estava a l’altura de les circumstàncies, de qui diria que actuava amb la “irresponsabilitat acostumada”, de qui desconfiava perquè “tinc impressió que entre ell i Comorera hi ha un acord sobre la política del Govern i de la República”, i del qual arribaria a dir que “les amenaces contra meu, dels comunistes, ell les escolta complagut si no les instiga”.

Aquestes i altres confessions de Tarradellas ja no són fabulació, sinó que responen als seus escrits més personals i reservats que duu a la llum aquest nou volum de la col·lecció Els Documents de l’Arxiu Tarradellas, en aquest cas sobre les relacions entre els dos polítics republicans que més van marcar la gestió de la revolució i la Guerra Civil a Catalunya. El 19 de juliol, Tarradellas vivia apartat de la primera línia política, però es va presentar al president Companys per posar-se al seu servei. Enmig de la desbandada de molts polítics republicans superats per la situació i el poder del carrer, Tarradellas emergeix com un home capaç de fabricar els pactes més difícils i de fer entrar els anarquistes en un govern, i alhora mantenir sempre la idea que en política el joc institucional és fonamental, tot i que el moment no era el més favorable. Saber fer en aquelles circumstàncies era extraordinari, i aquest va ser el gran actiu de Tarradellas llavors.

El polític de Cervelló es convertí en el conseller més actiu, independentment de la responsabilitat encomanada, des de conseller en cap fins a titular de Finances o de Cultura. Intervé en tots els moments clau: en el comitè central de milícies antifeixistes, en formar-se el govern d’unitat, en l’ordenació de la Nova Economia, en la Comissió d’Indústries de Guerra, davant els fets de Maig de 1937... I a més, també en la direcció d’ERC, que havia perdut l’hegemonia, qüestionada pel sindicalisme de la CNT i l’ascens fulgurant del PSUC i del seu líder, Joan Comorera.

De tot això se’n parla a bastament en aquest llibre, que inclou una llarga i encertada contextualització del professor Martín Ramos i una abundant aportació documental. Com mostràvem al principi, la riquesa d’aquesta segona part és potser un dels aspectes més remarcables, sobretot perquè, al costat d’actes del consell executiu de la Generalitat i de la Comissió d’Indústries de Guerra, hi ha múltiples informes confidencials que diversos corresponsals van adreçar a Tarradellas, ja fos sobre la situació política com de la situació als fronts de guerra, que van més enllà del que uns diaris sotmesos a censura militar podien explicar aleshores. Més encara, la joia de la corona documentalment parlant són un seguit de notes personals aplegades sota l’epígraf Diari de la Guerra, que permeten saber què pensava realment Tarradellas de molts personatges del seu entorn i de les tensions polítiques amb els aliats.

Aquestes notes són sucosíssimes, sobretot per entendre les relacions entre ERC i PSUC, i també entre el Govern de la Generalitat i el de la República. Tarradellas no estalvia crítiques, en alguns casos per inacció, com retrata sovint el conseller Pere Bosch Gimpera (“com sempre, no va dir res”), però sobretot les pugnes amb els dirigents del PSUC Vidiella i Comorera, dels quals arriba a dir que “no vull anar al costat de gent que considero traïdora a Catalunya”. A les notes també ens relata incidents virulents, com ara el viscut en un magatzem de les Indústries de Guerra de la Generalitat requisat pels militars, als quals Tarradellas fa front tot i l’amenaça d’un sergent que, si no marxava, el posaria “de cara a la pared”, o les tensions en el trasllat del Govern de la República a Barcelona, amb discussions de tota mena, des dels pisos que havien d’ocupar a la possible dimissió de Companys en protesta per no ser-ne informat.

En definitiva, un llibre que acumula un gruix documental de primera mà, amb força material inèdit i personal, que permet conèixer les interioritats de moltes negociacions polítiques, vistes, és clar, des del prisma personal d’un dels protagonistes... dels grans.