Un rus degenerat?

En una entrevista, famosíssima, que Joaquín Soler Serrano va fer-li a Josep Pla, aquest responia amb poques paraules, o només una, les preguntes que li feia aquell sobre una sèrie de persones del món literari català i universal. Ja era bona la resposta de Pla a la pregunta “Salvador Espriu?”: “Un cuco”, que dóna a entendre una ben dissimulada animadversió de Pla envers l’avantpenúltim profeta de la història de Catalunya, essent el penúltim Lluís Llach, i l’últim, Oriol Junqueras. Però no ens desviem: quan el de la tele pregunta a Pla sobre Dostoievski, aquell, ras i curt, respon: “Un degenerat”.

És molt probable que els lectors de Dostoievski pensin que l’empordanès anomenava “degenerat” aquest gran escriptor a causa de l’abundància de lladres, prostitutes, estafadors, jueus malèvols, farsants, criminals, incestuosos, parricides, adúlters calumniadors i puteros que apareixen a les seves diverses novel·les, quasi totes d’una enorme categoria i d’una originalitat molt gran, gairebé un corresponent narratiu de l’obra d’un altre gran nihilista del segle XIX, Friedrich Nietzsche.

Però potser Pla, home llegit i molt ben informat, va tenir un rapte de lector molt fi, en fer aquella afirmació, i volia dir que Dostoievski era un degenerat a causa del seu relativisme moral, la seva relativa, només relativa, descreença, i la seva concepció de la llibertat humana. En efecte, una nova lectura de Los hermanos Karamazov, que aconsello vivament als lectors (en castellà, en nova traducció i notes imprescindibles de Fernando Otero, Marta Sánchez-Nieves i Marta Rebón, Barcelona, Alba, 2013), ens portarà, amb paciència no excessiva, fins al capítol V del Llibre cinquè, Pro y contra, és a dir, a la llegenda del Gran Inquisidor. Dostoievski hi imagina un diàleg entre dos dels tres germans Karamàzov, Ivan i Aliosha (o Alioixa?), en què el primer —que és home religiós, novici a la vora de l’stàrets Zosima— narra al segon la llegenda que segueix: a l’inici dels temps moderns, pel que sembla, Jesucrist en persona (i en naturalesa, és clar) apareix un bon dia als carrers de Sevilla i es barreja amb la multitud. Hom hi reconeix un sant, el Crist mateix, i li demana miracles. Un cec recupera la vista. Una dona, que duu a enterrar a la catedral la seva única filla, de set anys, li demana que la ressusciti, i Crist ho fa: “Talità kum”, reescriu l’autor, seguint la Bíblia antiga: “Aixeca’t, noia!”. Tothom se senya, tothom es prosterna, tothom creu més que mai si és que mai els russos havien deixat de creure, com s’ha demostrat amb el temps.

Llavors apareix entre la plebs el Gran Inquisidor, que el novel·lista rus creu pròxim als jesuïtes, oblidant que la Inquisició va ser, als temps moderns, després de la seva fundació al segle XII amb el propòsit d’eliminar càtars i albigesos, encarregada sobretot a l’orde dels dominics, que avui encara ens resulten, a causa d’això, ben antipàtics. Poques pàgines abans d’aquest episodi, Dostoievski ja havia posat en boca d’un dels seus personatges la famosa dita segons la qual, si Déu ha mort, llavors “tot és possible”. Això obre, en la nostra novel·la d’avui —veritablement gran per molt que els amants de les aventures, de la sang, del fetge i de les destrals i els cranis de les velles indefenses prefereixin Crim i càstig—, una perspectiva moral abismal i terrible. L’argument de l’inquisidor és que Jesucrist, de la mateixa manera que ho havia fet Déu després del pecat original d’Adam i Eva, havia vingut al món per atorgar una absolta llibertat d’arbitri, o sàvia elecció entre el bé i el mal, i aquesta llibertat havia fet, a la humanitat, molt més de mal que bé. Els homes, lliures davant el pari (Pascal) d’escollir entre una i altra cosa, vaguem en la perplexitat i el dubte des d’aquell moment. Millor hauria estat que el Messies no hagués vingut mai. Per això l’inquisidor li anuncia, després de tancar-lo a la garjola, que l’endemà el farà cremar, pràctica consuetudinària dels inquisidors... fins al 1820. Al final, l’allibera, després que el Crist l’hagi besat, i li diu: “Vés-te’n i no tornis més... mai més”. Així Dostoievski, no solament amb habilitat narrativa sinó també amb gran penetració moral i intel·lectual, deixa als germans Karamàzov lliure el camí perquè facin matar el seu pare, aquell gran “degenerat” en el sentit més lat.