Quanta misèria!

La filosofia en la cultura catalana, de Xavier Serra (Sueca, 1967), és un llibre esplèndid: ben escrit i ben documentat. Serra, que ja havia publicat Història social de la filosofia catalana (2010), repassa l’activitat filosòfica als territoris de parla catalana els darrers 250 anys. Punt de partida: “La filosofia catalana contemporània ha estat una filosofia epigonal, subalterna, de molt feble empenta especulativa. Una filosofia, al capdavall, d’imitadors i divulgadors”. Nota: les referències als últims anys se centren en el món editorial.

Parteix Serra de la idea que hi ha la filosofia acadèmica i la que es feia fora de les universitats. De la primera no se’n podia esperar res: “L’escolàstica ha estat la filosofia predominant en l’àrea cultural catalana tot al llarg del segle XIX i fins i tot ben entrat el segle XX”. I per si no quedava clar: “A les universitats catalanes dels primers vint anys del franquisme va ser absolutament impossible aprendre res. Ni un borrall”.

Alguns catedràtics de la Universitat de Barcelona compaginaven l’activitat docent amb d’altres de més lucratives. Josep Daurella i Rull estava més pendent de les seves bacallaneries que de la metafísica. Jaume Bofill i Bofill (fill de Bofill i Mates) repartia el temps entre la càtedra i “la fàbrica d’orinals que heretà del seu sogre”. Bofill va coincidir a Barcelona amb peces com José Ignacio Alcorta (prevere), Francesc Mirabent i Joaquim Carreras Artau, a qui va col·locar el seu germà Tomàs. Aquest, per cert, era també regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Bofill va ser substituït per un altre geni: Francesc Canals, gran detector de conjures comunistes i del qual Serra afirma que era “més jove, fanatitzat i tenaç que Bofill”. Anota Serra: “Pensar que Alcorta fou catedràtic de la Universitat de Barcelona fins al 1980 fa posar la pell de gallina”.

Una anècdota sobre l’ambient dels anys quaranta. Havia arribat a Barcelona Xabier Zubiri. El degà de la facultat era “el sacerdot aragonès Sebastià Cirac”, que segons Serra superava en fanatisme el degà anterior: Miguel Lasso de la Vega y López de Tejada, marquès de Saltillo. El tal Cirac “retragué a Zubiri que dediqués les seves lliçons a la filosofia de Kant en comptes de dedicar-les a Tomàs d’Aquino”. També va rebre una carta de les autoritats recordant-li l’obligació de “començar les seves lliçons amb una lloança del Caudillo”. Zubiri va plegar. Els altres, no.

Durant la dictadura, el nivell intel·lectual de les facultats de filosofia de Barcelona i València feia por, però la cosa ja venia de temps enrere. Parlant dels anys vint, escriu Serra: “La universitat havia caigut en un descrèdit absolut”. Les figures més interessants d’aquest període (Eugeni d’Ors, Joan Crexells, Joan Estelrich) treballen al marge de les aules i D’Ors arriba a escriure: “Un Sòcrates actual es decantaria per fer-se periodista i no professor”. Li feren cas Crexells i Agustí Calvet (Gaziel). Amb la República, i de la mà de Joaquim Xirau, entren joves professors: Jordi Maragall, Josep Maria Calsamiglia, Jordi Udina, Eduard Nicol i, més tard, Juan David García Bacca. Tots ells van perdre el lloc a la postguerra.

A València, la penúria fou tan llarga com a Barcelona. El primer moviment renovador que descriu Serra és de 1962, i és relativament efímer. S’incorporen com a catedràtics Carlos París, Manuel Garrido i José Luis Pinillos. Només el segon romandrà prou temps a València. La presència de Josep Lluís Blasco, a partir dels primers setanta, cau pràcticament fora d’aquest bon i clarament necessari llibre.