Prosa Brossa

Els grans autors no sempre deixen els seus textos perfectament organitzats perquè els puguem reunir en volums d’obra completa. A més, en el cas de Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), que “anava construint els llibres amb material d’al·luvió”, com diu la seva editora Glòria Bordons, la feina es pot complicar bastant. De llibres en prosa, l’autor en va fer uns quants reculls: Vivàrium (1972), Anafil (1987), Añafil 2 (1995), en espanyol i mai no publicat en català fins ara, i, finalment, Alfabet desbaratat, del final de la seva vida, que recupera textos dispersos.

El criteri de Brossa era seguir un ordre cronològic, i és el que Bordons fa prevaler a Prosa completa i textos esparsos, en lloc de reeditar aquests llibres tal com van sortir, encara que això comporti algun desajust; hi afegeix escrits en prosa que havien aparegut en llibres de bibliòfil i alguns altres de rigorosament inèdits, sobretot dels últims anys, i hi manté alguns poemes malgrat que també foren inclosos en ulteriors reculls poètics.

El resultat és un conjunt d’una àmplia varietat de gèneres, que conté des de treballats relats superrealistes fins a entrevistes i qüestionaris de premsa, passant per un parell de guions cinematogràfics, pròlegs a llibres i presentacions d’exposicions, pròpies o d’altri. Però Brossa, al llarg de més de mig segle, sempre és el mateix: vindicatiu, transgressor, provocador, i fa servir qualsevol pretext per portar l’aigua al seu molí. Segurament seria bona idea editar tota l’obra de la mateixa manera, no compartimentant-la per gèneres —sempre portats al límit o ultrapassats fins a l’absurd per la creativitat brossiana—, sinó ordenant-la en el temps per data de composició —no pas d’edició, que a vegades és molt més tardana—, per poder veure així què va escriure, en un any determinat, de poesia pròpiament dita, poesia visual, prosa o teatre.

Aquest recull diversiforme de tota, o gairebé tota, la prosa de Brossa presenta ara com ara una doble utilitat per mantenir viu l’interès per aquest gran experimentador. En primer lloc, permet accedir fàcilment a grans peces literàries, com ara les d’imaginació desbordant escrites a final de la dècada dels quaranta, algunes publicades a Dau al Set. Menció a part mereix U no és ningú, llibre escrit el 1950 que no va veure la llum fins al 1979, en edició de bibliòfil, juntament amb dibuixos d’Antoni Tàpies: dedicat “als lluitadors del PSUC”, representa el seu compromís polític explícit, a partir del qual moltes imatges i situacions deixen de ser merament oníriques per adquirir una dimensió simbòlica en clau subversiva, com quan, després de parlar d’un fons negre: “De sobte, una llum vermella que penetra es projecta al llarg de la paret”.

En segon lloc, escampades arreu i a vegades a la impensada, apareixen diverses i contundents definicions de l’activitat artística, sobre la seva visió del món i la funció de l’intel·lectual. Si bé Brossa no té un pensament gaire sistemàtic i hi predominen sempre l’ànim juganer i el sentit de l’humor, al llarg d’aquest llibre s’hi poden espigolar formulacions perfectament complementàries: “L’art genuí del nostre temps arrenca del balbuceig personal, únic i intransferible”, deia el 1963. “L’art és —o hauria de ser— la reserva cultural davant el positivisme ferotge de la mal anomenada civilització”, proposava el 1995. Hi ha una fotografia molt coneguda en què se’l veu assegut en un balancí, en una habitació plena de llibres i enmig de piles de diaris escampats per terra; és sens dubte una posa, que té però un efecte tan intimidatori com les dimensions de l’obra brossiana. Aquesta recopilació ajuda a perdre la por a endinsar-se en el laberint.